Un moment. Abans de començar mireu aquest vídeo:
Isolotú isoloió. És gravíssim, en efecte. El d’enmig és el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón. Era l’any 2011, cosa que encara ho fa tot més greu. L’any 2011 Mazón tenia 37 anys i un ofici suposadament seriós: director gerent en la Cambra de Comerç d’Alacant. Si la Cambra de Comerç d’Alacant hagués estat una Cambra de Comerç normal i corrent, Mazón hauria estat despatxat immediatament. No hauria durat ni cinc minuts després d’anunciar que pensava presentar-se amb aquest vídeo insensat al festival d’Eurovisió. El president de la Cambra de Comerç, de fet, hauria d’haver sospitat de Mazón en el mateix moment de deixar-se convèncer per contractar-lo, dos anys enrere. Què sabia fer Mazón? Tocar la guitarra? Cantar cançons bledes? No són prou mèrits i prou coneixements per fer de gerent en una Cambra de Comerç. O és que no feia res?
No s’ha de menysprear mai la falta d’intel·ligència de les famílies peperofranquistes. Entre altres coses, perquè per a funcionar en aquest país no la necessiten. El pare de Mazón – Carlos Mazón també de nom– feia de metge a la plaça de bous d’Alacant. Quan a algun banderiller li perforaven una cuixa o li ficaven la banya al ventre i li remenaven els budells, el doctor Mazón li tapava el forat amb draps, li feia una transfusió d’urgència i l’enviava a l’hospital. Tant va córrer per les places tapant forats ensangonats que al final li va agafar passió per les cornades. Al seu despatx tenia emmarcada i penjada a la paret una fotografia del bou Islero clavant-li mortalment la banya al torero Manolete i aixecant-lo tres pams de terra. No és una fotografia de bon gust. Ja ho sé. Diuen que era un regal. Bé: com a regal tampoc és un regal de bon gust, però què hi farem, per a aquesta mena de gent els noms de Manolete i del bou Islero són referents importantíssims. És, com si diguéssim, la seva cultura. I no en tenen una altra.
Això significa que els referents mentals de Mazón –Isolotú isoloió– i els del conseller de Cultura de Vox, el torero Barrera Simó, són idèntics. De fet, Barrera deu cantar Isolotú isoloió en el jacuzzi – veig Barrera més de jacuzzi que no de dutxa. I Mazón deu saber recitar de memòria llistes de toreros morts per ordre cronològic. És la cultura que tenen. I el que hi ha, juga.
Barrera i Mazón han crescut en un ambient molt estrany. Ho hem de comprendre. Barrera està ressentit amb la humanitat antitaurina i els ho vol fer pagar. Ell es guanyava uns dinerets, disfressat davant els animals. Era el seu modus vivendi. El modus vivendi de Mazón era un altre, però semblant. Va ser director general de l’Institut Valencià de la Joventut als vint-i-cinc anys. És fabulós. T’apuntes a les Nuevas Generaciones del Pp, fas una mica el paperot, mostres l’obediència deguda, cantes Isolotú isoloió per caure bé als que manen i acabes de director general als vint-i-cinc anys. Parar la mà i cobrar.
Després hi ha l’altre component, que no és econòmic, però que sí que és herència familiar. L’odi a la llengua del país. Barrera, torero i net de torero, no imagina un torero parlant català. En el seu cap només hi tenen cabuda toreros que parlen espanyol amb accent andalús i que diuen ozú. En el cap de Mazón, alimentat amb missatges alacantonistes durant tota la infantesa, València és l’enemic. «Els valencians són com els catalans. No parlen espanyol i ens volen furtar la platja del Postiguet». Ni per un moment li va passar pel cap al petit Mazón que això de la platja era fals.
