Els polítics, sobretot d’esquerra, caldria que s’aturaren i pensaren, encara que siga un poc, en la manifestació del diumenge que va ser multitudinària i que va omplir el centre de València. «Si no tenim casa, ocuparem la plaça», potser, es convertisca en un crit que inicie un nou 15M, que diuen que pot ser el pas previ per a un nou subjecte d’esquerres. I és que les noves generacions no van ser amos del carrer de petits ni tampoc són, ara, amos del corral, ni de sa casa, perquè no en tenen. Quan van nàixer, el carrer ja s’havia mort del tot i només podien eixir de casa per anar a escola, amb cotxe o amb autobús, i a les activitats extraescolars. Si de cas, eixien a jugar, acompanyats, un poquet al parc, perquè el carrer només era un lloc de moviment, un espai per moure’s o aparcar el cotxe. Ja no era un espai per jugar. Són una generació que no arribaren, com nosaltres, al temps en què la mare ens donava el berenar i ens feia entrar en el carrer perquè era el lloc més apropiat per menjar-se’l i on veritablement s’aprenia. El carrer era una escola de vida. No sé com s’ho faran els urbanistes moderns, que diuen que cal recuperar els carrers per als xiquets, perquè seria genial que anaren sols, a peu, a escola. Que recuperaren les places i que fugiren un poc de les pantalletes… Crec que ho tenen malament. Segurament, els xiquets ja no jugaran mai més pels carrers i, encara menys, pel terme, ni es construiran, com nosaltres, un rai per anar-se’n d’aventures amb els amics pel riu Xúquer, o per qualsevol altre riu del país, com anava Tom Sawyer amb el seu amic Huckleberry Finn pel Mississipi. Ara, de més fadrins, tampoc no tenen casa. Potser aquest siga un dels problemes més reals que tenim el país i no els problemes que ens volen encolomar els polítics i els mitjans de comunicació. La casa hauria de ser una prioritat del nostres polítics i no l’emigració com ens volen fer creure per alimentar-nos la por i, com tant els agrada, buscar-nos un enemic exterior, perquè ens enrotllem amb la bandera. La casa és la veritable pàtria, el lloc on tothom té dret a estar. És el marc referencial de la persones on, després de tot un dia de treball, necessiten anar a relaxar-se, a veure una pel·lícula, a menjar, a dormir o a fer el que els dona la gana o el que puguen. No cal que siga un paradís, però ha de ser el lloc per construir un món propi, on una persona es puga reconèixer.
No pot ser que l’habitatge puge de preu de la manera que puja. És un símptoma de la ineficàcia dels governs i, sobretot, del fracàs de l’esquerra, de la nostra esquerra que sembla que toca la flauta. I, que no s’adona que els ixen noves manifestacions serioses contra la turistificació i a favor del dret de l’habitatge i que els joves comencen a acampar, de nou, a la plaça de l’Ajuntament, per deixar clar que la lluita continua i que la volen traslladar als barris, a les assembles i… No volen una ciutat com a parc recreatiu per a turistes i de joc per a especuladors. Ja no tenen cases on habitar, ni comerços on comprar, ni espais per conviure. Molts joves, i també molts majors, volen declarar València zona on es regulen els lloguers, on es prohibisquen els apartaments turístics, on s’ature l’ampliació del port, on es protegisca el poquet del que queda de l’horta… On poder ser una mica més feliços
