Su profundo y ancho cauce siempre está seco, salvo en las avenidas quando recibe tantas aguas y corre tan furiosamente, que destruye quanto encuentra. En 1775 causó muchísimas desgracias en Chiva, sorprehendiendo á media noche sus vecinos; asoló un número considerable de edificios, esparciendo por mas de dos leguas los tristes despojos y los cadáveres de los pobres que no pudiéron evitar la muerte. Aquest fragment, que parla d’un desbordament del barranc de Poio en l’últim quart del segle XVIII, està extret del llibre Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia que el botànic Antoni Josep Cavanilles i Palop va escriure l’any 1795. Ha passat els temps i sembla que no hàgem aprés absolutament res del missatge d’alerta que ja ens envià el naturalista valencià fa dos-cents vint-i-nou anys.
El passat 29 d’octubre un tren de conveccions, allò que els meteoròlegs anomenen un sistema connectiu mesoescalar, va portar pluges molt intenses en les capçaleres dels rius que van retindre el cabal i que després va baixar amb molta força cap avall. A Xiva, per exemple, es van recollir 491 l/m2 en 8 hores. El rècord històric, unes dades inèdites mai abans registrades a Espanya, van ser els 771 l/m2 en 24 hores en l’observatori de Torís, la mateixa quantitat d’aigua que cau normalment a València en dos anys. Després de la tragèdia ve la fase de recuperació econòmica, social i emocional, que serà llarga i costosa, i per a dur-la a terme el nostre indigne i incompetent president va anunciar en la seua vergonyosa compareixença una remodelació del Govern valencià per a la qual fitxarà, ara sí, perfils tècnics, gente que sabe, gente muy preparada, una afirmació amb què reconeix explícitament que els qui fins ara tallaven el bacallà ni ho eren ni ho estaven. ¿No va prometre en la presa de possessió, seguint Plató o Aristòtil, que el seu seria el Consell dels millors? Per què no va elegir eixes persones des d’un principi quan n’assumí el càrrec? Molt senzill: per a la dreta i la ultradreta, la crisi climàtica és un conte xinés, una invenció de quatre ecologistes esquerrans tarats.
Com deia adés, fa la impressió que no aprenem. Des de 1994 han fracassat nou projectes per protegir els habitants de l’Horta Sud de les crescudes del barranc de Poio. Félix Francés, catedràtic d’Enginyeria Hidràulica de la Universitat Politècnica de València, ja alertà l’any 1999 del que passava en aquesta riera, i ara assegura que si s’hagueren dut a terme les actuacions prioritàries que el seu equip d’investigació va aconsellar, pressupostades en aquell moment en 150 milions d’euros, el 50% dels danys que ha provocat aquesta gota freda s’haurien evitat, per la qual cosa, probablement, no tindríem tantes pèrdues humanes. Pense que aquelles obres, si hagueren sigut executades, haurien sigut rendibles, ja que la reconstrucció ara costarà infinitament més. És, doncs, la història d’un desastre anunciat, d’una catàstrofe que es veia vindre. El resultat el coneixem tots: 3.900 edificis, vora 62.000 habitatges, 10.000 cotxes aproximadament i 500 km de carreteres afectats, 250.000 habitants damnificats i una extensió arrasada de 40 km de longitud. Tothom ha vist per televisió l’escenari apocalíptic, el principi del fi del món, imatges dignes d’una pel·lícula de terror tan bestials que no semblen reals i que podrien paréixer creades per la intel·ligència artificial. Però, malauradament, la realitat ha superat la ficció.
Els tècnics informaren fa vint-i-cinc anys de la situació concreta dels barrancs de Pozalet i de Poio, i la ciència està advertint també ja fa temps que estem en un clima nou. Evidentment, ignorar els avisos quan ens estan dient, per activa i per passiva, que un calfament global per damunt d’1,5 graus com va fixar l’Acord de París de l’any 2015 (límit que s’ha superat durat tot un any seguit per primera vegada en la història i que palesa l’estrepitós fracàs de les polítiques internacionals en aquesta matèria) és una temperatura d’inseguretat per a la ciutadania i és també una autèntica temeritat, sobretot si tenim en compte que hi ha partits polítics que qüestionen el canvi climàtic. Perquè si ha quedat clara una cosa amb el major desastre ambiental de la història recent d’Espanya és que el negacionisme mata.
Arran la monstruosa barrancada, com va definir els fets el senyor Mazón en el seu sermó de dues hores i mitja del 15 de novembre (una companya diu que es nota massa que aquest home té moltes hores de missa), el comú dels mortals ens hem assabentat que en el pressupost de la Generalitat del 2024 hi ha hagut tretze milions d’euros menys dedicats a les emergències respecte del 2023, últim any de govern del Botànic. El PP i Vox van suprimir a so de bombo i platerets la Unitat Valenciana d’Emergències, cosa que certifica que s’han pres l’emergència climàtica a broma, i el que és pitjor encara, que la vida de les persones els importa un rave. A canvi, van destinar dèsset milions d’euros a la tauromàquia. Els bombers salven vides; els toreros, no, vaig llegir en una de les pancartes de la multitudinària manifestació del passat 9 de novembre a Alacant. També hem descobert que hi havia tretze places vacants de protecció civil que estaven desertes i que ara, a correcuita, la Generalitat les ha tret a concurs. I mentre que l’exconsellera mentidera Salomé Pradas deia que desconeixia l’existència del sistema ES-Alert, l’ambaixada del Japó a Espanya va enviar per SMS als seus conciutadans que estaven de visita al nostre país un avís d’alerta perquè es resguardaren del perill per inundacions.
Un altre exemple molt paradigmàtic que el Govern valencià del barrut Mazón no es pren seriosament aquest tema és que va aprovar justament el dia anterior a la DANA poder avançar la construcció dels hotels a 200 m de la costa en comptes dels 500 m. Aquesta mesura, òbviament, posa de nou en risc la ciutadania. Però, és clar, ¿què podem esperar d’una ja per fi exconsellera de Turisme que al març va defensar en un fòrum que si algo bueno trae el cambio climático es precisamente la extensión de la temporada turística, cosa que veia com una indubtable oportunitat per tal de desestacionalitzar el turisme i convertir-nos, paraules textuals, en la Florida de Europa o la Canarias del continente? Bona nit, cresol, que la llum s’apaga. Per a aquesta insensata, amb unes temperatures que superen les normals en nou dels dotze mesos de l’any i unes aigües del mar que arriben als 29 graus a l’estiu, la costa valenciana podria oferir un clima de platja quasi tot l’any. Xe, ni el Carib! La Malva-rosa serà la nova Copacabana, i el Postiguet, la nova Varadero. I arreando a xim-pam-pum.
Que la ciència salva vides i que refutar el calfament global comporta pèrdues humanes és una cosa que té ben clara Jorge Olcina, catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional i director del Laboratori de Climatologia de la Universitat d’Alacant, que l’endemà de la catàstrofe va presentar en la Reial Acadèmia de les Ciències de Barcelona el llibre Cambio climático en España, l’obra més completa sobre l’acceleració d’aquest procés climàtic al nostre país des del 2010 i que aprofundeix en fenòmens com l’augment de les temperatures extremes, la irregularitat de les precipitacions i la creixent freqüència d’esdeveniments climàtics severs. De fet, Olcina opina que episodis com el de València podran ocórrer cada cinc anys en la pròxima dècada. L’expert destaca la urgència d’actuar davant aquests desafiaments i la necessitat de planificacions estratègiques en sectors clau com ara la gestió hidrològica, el turisme i l’agricultura. L’impacte del calfament de l’aigua del mar Mediterrani i dels dos arxipèlags condiciona les temperatures i la freqüència de tempestes intenses. Els científics ho tenen clar; la cessada Nuria Montes sembla que no tant. El canvi climàtic és una evidència científica que no admet discussió, estem en una emergència climàtica que requereix accions contundents i immediates i no el paripé de l’exsecretària general d’HOSBEC, l’associació hotelera més gran d’Espanya.
Per si no ens sembla suficient l’anàlisi que en fa aquest professor alacantí, una altra eminència, Javier García Martínez, Premi Nacional d’Investigació 2023 en transferència de tecnologia, director de la Càtedra Ciència i Societat de la Fundación Rafael del Pino, catedràtic de Química Inorgànica i director del Laboratori de Nanotecnologia Molecular de la també Universitat d’Alacant assevera que el canvi climàtic és una realitat i que cal lluitar-hi. L’Associació Espanyola de Climatologia (AEC), que són científics i no toreros, ha emés recentment un comunicat en què diu que en un món més càlid com a conseqüència del canvi climàtic antropogènic, aquest tipus de fenòmens adversos seran més freqüents i virulents. Evidentment, sempre hi ha hagut depressions aïllades en nivells alts (DANA), que traduït en llengua vernacla és un xoc d’aire fred en altura amb una massa d’aire calent provinent del mar, però no sempre han sigut ni tan energètiques ni tan recurrents, i la del 29 d’octubre va ser històrica i sense precedents. Això sí, en l’actualitat són un 15% més probables que en els anys huitanta.
El balanç energètic de la Terra s’ha multiplicat per dos en les últimes dècades, fet que comporta un calfament de l’atmosfera, dels oceans i del planeta, que podrien haver arribat a un punt de no retorn. Encara que hui mateix posàrem fi a les emissions, encara passarien vint o trenta anys perquè els fenòmens extrems es frenaren. No hi ha un planeta B, per tant, salvem l’únic que tenim i en què vivim. Els savis tenen clar que aquesta DANA tan mortífera s’ha produït, entre moltes altres raons, per eixe calfament global. La meteorologia no és una ciència exacta, però és innegable que el clima està reaccionant a l’agressió de l’ésser humà. Hem faltat el respecte a la natura, li hem donat l’esquena, i aquestes agressions no ens eixiran debades. Tristament, ens hem desvinculat de la naturalesa i ens estem autodestruint nosaltres mateixos.
En aquest context, no resulta admissible construir edificis en zones susceptibles d’inundar-se. N’és un exemple el centre comercial Bonaire d’Aldaia, alçat l’any 2000 en una zona que era coneguda com les Basses. Hem ocupat el territori que no hauríem d’haver ocupat, no hem tingut consideració pel medi natural, i hem edificat en espais altament negables. L’aigua té una força descomunal, brutal, salvatge, una velocitat endimoniada. A més a més, té memòria, sap on està el mar i coneix els seus camins, i quan cau, té molt clar per on ha d’anar, busca la seua eixida natural, i si nosaltres ocupem espais que són de la seua propietat, ens desnonarà. A Andalusia diuen que el agua siempre saca sus escrituras. La pregunta del milió és: reconstruiran ara les cases en les mateixes zones de la devastació?
El 15% del territori espanyol es troba en zona inundable, i quasi tres milions de persones a Espanya hi viuen. Potser no cal desconstruir-ho tot, però sí que s’haurà de canalitzar el curs de l’aigua d’alguna manera, és a dir, replantejar i corregir els errors urbanístics que s’han comés en aquest país en els últims decennis. Alguna cosa hi han de fer els nostres governants perquè, com acabem de comprovar, el cost de la inacció és molt superior al de l’acció. Açò ja no va de partits polítics, sinó de posar en marxa mecanismes de prevenció perquè no es torne a repetir una tragèdia tan abismal. La natura és sàvia i ens diu que no es pot urbanitzar en gleres i voltants. Escoltem-la i fem cas també a climatòlegs, geògrafs i enginyers, que són els altres indignats d’aquesta calamitat perquè se senten completament ignorats. El desdeny de les autoritats als informes científics és el nostre suïcidi com a espècie humana.
D’altra banda, la desgràcia viscuda ha tret a la llum que no hi ha una cultura de l’emergència, i és molt important saber que si l’AEMET llança un avís roig és perquè la situació pot ser potencialment extrema i molt perillosa i, per tant, també cal saber actuar en aquests casos. De fet, com més extrem és un fenomen meteorològic, diuen els entesos, més difícil és quantificar-ne l’abast i més complicat és ajustar-ne el pronòstic. Però fer vida normal amb una alarma màxima és un desafiament a la destrucció, i això entronca directament amb les moltes empreses que van posar en risc els seus treballadors durant el temporal perquè, primer, els van fer anar a pencar, i segon, no els van enviar a casa quan la situació es va complicar. Produir i gastar, la vida dels empleats no importa, maleïda economia capitalista. Ho diré clar i ras: tindre la gent en les fàbriques o els comerços amb una alerta roja, al meu parer, hauria de ser un delicte.
En resum, no hi ha element de la natura que ens mostre més i millor la nostra vulnerabilitat com ho fa l’aigua. Desmentir l’evidència científica no té sentit, no pot ser la riota d’uns quants eixelebrats, la realitat constata clarament que el procés cada vegada va a més. El negacionisme climàtic comporta víctimes mortals, com desgraciadament hem patit a casa nostra. Per això, espere que aquesta catàstrofe marque un abans i un després en els protocols, en els plans d’actuació i d’emergències i, sobretot, en tot allò que té a vore amb la construcció d’edificis on no pertoca. Per a quan un gran pla nacional que evite aquestes tràgiques situacions? Cal una adaptació urgent dels sectors econòmics i urbans a través de mesures específiques, com per exemple, dissenyar les ciutats de manera sostenible amb zones verdes i implementar-hi polítiques hidrològiques orientades a la gestió eficient de la pluja. I cal també pensar en el món que volem deixar als nostres descendents. Ho diu un proverbi indi: la Terra no és una herència dels nostres pares, sinó un préstec als nostres fills.
