Matí de mercat fred com la neu en aquesta ciutat que des d’ara en endavant serà per sempre més la ciutat de després del fang. En res serà Nadal i la gent sembla que desborda una mena d’alegria que no arriba a ser-ho. Vull dir com d’alegria gairebé fingida. Això passa sobretot en els qui ja tenim una certa edat, que sabem que les dates assenyalades no són més que un engany, una manera com una altra de marejar les aterridores ombres de la mort. I com vulga que siga, fingida o no, és alegria i, a més, ho és just en aquest moment, ara sí, de principi de la fi del món.
Sovint em pregunte què busca la gent en les parades d’un mercat de carrer d’una ciutat menuda que té botigues de tot, a més d’un grapat de grans superfícies, transatlàntiques, disseminades per tota la comarca. Potser, pense, només busquen companyia, un ramellet de xafarderies inofensives amb què endormiscar l’ensopiment de cada dia, els mals de les articulacions, els desenganys, les ferides que deixaren allò que fou i no fou, les ganes de follar il·limitadament.
I els paradistes? Què coi venen els paradistes? I, sobretot, a qui venen? Mai no he trobat en cap mercat com aquest una parada d’elixirs d’amor i píndoles de la joventut; una d’unicorns arreats amb corretges d’or, d’hipopòtams nans i parotets de plata presoners en pots de cristall; una de catifes perses voladores; un ‘retratista’ capaç de fotografiar l’instant més bell del nostre passat atrapat en el racó més oblidat de la nostra memòria; una parada d’ossos nobilíssims i de relíquies de sants com un manyoquet de pèls del pubis de Santa Eulàlia, el tros d’una ungla del peu dret de Sant Pere, una ploma de l’Esperit Sant… Venen -no venen- paelles i perols i perolets, pinso per a canaris i nimfes i bates per anar per casa, mitjons de llana, calçotets i bragues d’elastà…
D’entre la multitud, de sobte, apareix un ufanós Vicent Nàcher amb el posat de l’antropòleg bonhomiós que vagareja entre els de la tribu d’un país ignot. Sé que aquest era l’indret idoni i també el dia per a trobar-se’l, per a trobar-nos, retrobar-nos. Potser és un dels pocs amics a qui puc contar-li les veritats sense dir-li-les del tot com el malalt i el metge que s’entenen només amb un gest, amb una sola i enigmàtica mirada.
Ens coneguem des del temps de l’escola. L’escola d’ordre en un món ordenat. Vam coincidir també a l’institut del poble. Temps complicats. Jo vaig fer tres vegades segon de batxillerat. La primera, em van expulsar del centre i vaig haver de migrar al d’una altra ciutat on vaig perdre el curs entre sessions preparatòries per a la independència i la revolució, matins de bar i enamoraments idiotes. A la tercera, però, ho vaig aconseguir. Anava a les classes de nocturn després d’acabar la jornada de collidor.
Vicent era més bon estudiant que jo, però sé del cert que també per ell foren temps complicats. En aquells anys, junts, amb d’altres amics com Josep Manel Esteve vam editar la revista L’Horabaixa i vam salvar, sense saber-ho, el país i el món. Érem poetes, som poetes sense futur.
Seiem en un bar atès per una parella d’orientals un punt malcarats. Cafè descafeïnat per ell i cervesa per mi. De seguida, intercanviem ràpidament novetats sobre la vida, sobre les nostres vides les quals, per pur atzar, continuen fluint, obrint-se pas entre el desori quotidià i la desesperança. La vida d’ell ací i de jo allà. Sols. Ara, però, tots dos junts enmig d’aquest mercat que mai no serà un soc amb encantadors de serps, aiguadors i acròbates però que conté tot el que va ser i és encara el nostre univers.
Tot està bé, ens diem, rient amb tot el lleu com si anàrem bufats com un bocoi. Tot està bé! Tot! Tot!… I, això no obstant, sabem que tot va malament, raonablement mal, tot i que bressolats pel silenci dels tarongers o amagats en la foscor de l’habitació d’un apartament de la gran ciutat o en aquesta taula mateixa, les coses semblen ben diferents.
Escriure ajuda a suportar aquesta pesantor, aquesta alegria roent compartida. Vicent acaba de publicar La solitud del trapezista. El puc imaginar forjant els mots sobre l’enclusa del paper en blanc en una habitació amb vistes a un bosc de plataners. Al costat un llit i sota el llit, la mort, tota quieta, en temps d’espera o d’espant. Tot està bé, Vicent. Tot està bé, Francesc. Ja no faig proclames, sobrevisc humilment. La vida és un exercici de voluntat de viure, escriu el meu germà Vicent, trapezista solitari que cada dia només fa un pas endavant, no per res, només perquè vol.
Comença a ploure dispersament, desganadament. Cauen gotes grosses com el puny, fredes. La gitana de les bragues aprofita llavors l’enrenou de l’aigua per cantar els preus. Uns s’amaguen de la pluja. A uns altres se’ls en fot. Haurem de fer via, ens diem Vicent i jo. No per res. Per no banyar-nos. Per no morir-nos. Per continuar vivint ni que siga un poc més. Per arribar vius ni que siga un poc al dia de Nadal. Plou, plou i tot està bé. Viure un dia és la millor sort, crida el meu amic des de dalt d’un trapezi a tocar d’un cel de lona.
