Uns mesos abans de les eleccions de 2011 Agustí Cerdà vingué a casa. El vaig convidar a berenar –pastissets de peix i de bledes i cava- i em proposà que repetira com a candidat d’Esquerra a Cullera.
Li vaig respondre que no. El motiu era que en la campanya de 2007 m’havia desunflat. Havia participat en tants actes, m’havien fet tantes entrevistes i havia escrit tants articles que no m’havia recuperat encara.
Ell va rebatre tots els meus arguments, em va convèncer i se n’anà.
Després va arribar-hi la meua dona i m’ho va traure del cap de seguida.
A banda del cansament i de l’estrès que acumula un cap de llista, la raó principal per desistir-hi era que no em veia capacitat per acomboiar 20 persones que em feren costat. Els últims mesos ho havia proposat a amics i coneguts amants de la causa i tothom m’havia donat carabassa. Una companya de claustre m’ho deixà molt clar:
-Si aquests quatre anys haguéreu escrit cada mes un article a L’Expressió, encara m’ho pensaria, però és que no heu fet res.
Per una altra banda, APC i Bloc em van proposar fer un tripartit.
Ho vaig comunicar als militants d’Esquerra i em van dir que exigira el primer lloc per a nosaltres, ja que en les últimes eleccions havíem sigut el partit revelació. (APC havia davallat de quatre regidors a un, i el Bloc havia perdut els dos que tenia.)
En la reunió que férem tots tres partits vaig exposar les nostres raons i em van dir que ni pensar-ho: ens oferien el tercer lloc i encara gràcies. A més, ja donaven com a feta l’entesa; la prova era que s’havien desplaçat des de València els líders d’Iniciativa i del Bloc per beneir-la.
Vaig transmetre l’oferta als militants i acordàrem no acceptar-la. En el millor dels casos la coalició en trauria dos, de manera que nosaltres treballaríem i ficaríem diners i total no trauríem cap representant. Concorreríem en solitari a les eleccions, doncs.
El problema principal persistia. Nosaltres n’érem cinc o sis i en necessitàvem 21.
De sobte, com caigut del cel, hi aparegué un figura mundial i se’ns va oferir per liderar la candidatura i aportar gent a la llista. Acceptàrem. Única referència: era fill d’un regidor socialista de la primera legislatura.
Vam demanar el Casal Jaume I i férem una paella. Primerament estigué a punt d’esclatar la bombona del butà, després es bolcà la paella i caigué en terra la meitat de l’oli bullent. Per sort teníem prou cervesa i cassalla per amorosir les contrarietats.
En les primeres cullerades un comensal del sector del figura i un del meu van estar a punt d’enganxar-se a colps de puny. Els vam aturar quan ja s’havien tirat mà al coll un a l’altre.
En la sobretaula ens vam retirar un poc tres de cada sector i vam elaborar consensuadament la llista. El figura ocuparia el primer lloc i jo el segon. La resta de posicions les ompliríem entre afins seus, tres o quatre militants d’Esquerra i tres amics del meu fill.
Em vaig adonar de seguida que era una llista molt marxosa.
El mateix dia que començà la campanya electoral vam rebre la pitjor de les notícies: l’alcalde (PP) havia prohibit que Tele Cullera informara de cap acte de campanya. Era gros, eh! La televisió local no podia donar al poble notícies de les eleccions municipals! Allò només podia passar a Cullera.
Immediatament vaig tenir clar que les nostres possibilitats de traure representació s’havien reduït a manta. Si amb televisió era difícil eixir, sense el seu ajut era pràcticament impossible. Jo estava segur que en la campanya anterior havíem tret tant vots gràcies a les intervencions televisives.
