Abans de tancar la candidatura i de llogar la seu, iniciàrem els actes de precampanya. Érem l’any 2007.
El 26 de gener férem la presentació del candidat. Anticandidat, vaig avisar, no debades no era faller ni seguidor del València ni cassaller ni devot de la Moreneta.
A l’acte, celebrat al saló d’actes de la Casa de la Cultura, hi va venir molta gent. Fins i tot dos agents de la policia local, que van fer guàrdia a la porta. Jo havia parlat amb el comandant i n’havia reclamat la presència. Ell em digué que aquella tasca no els corresponia a ells, sinó a la Guàrdia Civil. Li vaig replicar que no pensava anar a la caserna per a res. Jo ja li ho havia dit a ell i quedava sota la seua consciència evitar possibles aldarulls.
-Nosaltres tenim servei d’ordre. Si algú acaba amb una cama o el braç trencat serà perquè s’ho ha buscat –vaig fatxendejar.
Feia pocs dies un escamot blaver havia rebentat un acte al Casal Jaume I de Sueca. La llibreria 3i4 havia patit també un assalt de baixa intensitat a plena llum del dia.
Siga com siga, l’oficial hi envià dos agents i no vam patir cap provocació.
A banda del segon candidat i de la tercera, hi van intervenir, abans de mi, els diputats del Congrés Georgina Oliva i Agustí Cerdà, que era alhora president d’Esquerra-País Valencià.
En arribar-me el torn, em vaig esplaiar durant més d’una hora. Vaig fer un repàs exhaustiu de totes les mancances del poble i de les nostres propostes de millora. La sort del públic va ser que, de tant en tant, amollava alguna animalada i reien a desdir. Açò els permetia desconnectar uns segons i de seguida tornaven a atendre’m. Agustí va al·lucinar quan va sentir les meues primeres paraules:
-Senyores, senyors, travestís…
En acabant, els integrants de la candidatura i els diputats ens en vam anar a sopar. El meu matrimoni va perdre en conjunt un quilo durant la precampanya i la campanya. La meua dona es va aprimar de cinc i jo en vaig augmentar quatre.
-A qui he de matar per estar en la teua llista? –amb aquestes paraules se’m va adreçar un pertorbat.
Si no fora mestre de Secundària m’hauria posat nerviós, però no em vaig alterar gens. Li vaig dir que ja teníem la llista completa.
La nit que s’inicià la campanya anàrem a enganxar els cartells al Mercat, lloc de trobada de totes les candidatures. La nostra sorpresa va ser que no cabien. Ens havien deixat tan poc espai que mig cartell l’omplia. Sense pensar-ho, en vaig esgarrar un pel mig.
-Xico, no el trenques! –em va interpel·lar la número 3 del Bloc quan ja l’havia partit.
El vaig enganxar així, amb mitja cara. Ara bé, uns membres de la candidatura més manyosos me’n prepararen un on apareixia el més essencial de la cara. Només hi mancaven les orelles, mitja galta dreta i mitja galta esquerra.
Aquella mostra d’indignació meua la va fer servir el candidat del Bloc per titllar-me de pallasso en el debat de tots els caps de llista. La meua resposta va fer fortuna i algú encara la recorda:
-És millor ser pallasso, un ofici molt digne, que no un ninot com tu! –es quedà bastant aixafat.
Recorde que en aquell debat, que era televisat, vaig sorprendre a tothom amb la primera intervenció. Tots els altres havien parlat molt malament de l’alcalde. Jo, en canvi, li vaig donar les gràcies per haver fet el pont de la Bega, l’últim pont del Xúquer abans d’arribar a la mar. Fins i tot l’al·ludit va obrir la boca com a mostra d’incredulitat. Després li vaig recriminar que s’havia tardat una eternitat a acabar-lo i que li havia costat molts milions al poble pels sobrecostos. Si s’hagueren ajustat al pressupost i al calendari d’execució, el municipi no hauria hagut d’afegir ni un gallet.
