Els museus fatiguen. El remei és anar directament a contemplar un sol quadre i passar de llarg de tota la resta. És el que he fet avui al Museu de Belles Arts de València. He recorregut la primera nau, sense distreure’m davant dels primitius, he arribat quasi fins al final de la sala, he girat cap a la dreta i sense dubtar un moment —recordava bé on el trobaria— m’he plantat davant el Sant Bru de Francesc Ribalta.
Ja el coneixia i volia refrescar el record que en tenia. Procedeix de la Cartoixa de Porta Coeli, a Serra. És un oli sobre taula pintat al voltant de 1625 o 1627. Bru de Colònia, el fundador de l’orde dels cartoixans, hi apareix sobre un fons fosc que representa vagament un paratge solitari, com el que va triar per a alçar el seu monestir, en el massís de la Grande Chartreuse, a prop de Grenoble. Sobre el pit llueix una estrella, i sis més en l’halo que corona el cap, aquestes pràcticament esborrades. Representen les set estrelles que en somnis va veure el bisbe sant Hug, quan Bru i sis companys cercaven un lloc on establir el seu retir. Als peus del sant, a terra, hi ha el bàcul i la mitra que va refusar quan més tard l’elegiren per a la dignitat episcopal. Té un peu damunt un globus terraqüi, símbol habitual del poder dels reis sobre el món, que ací cal entendre com a manifestació del menyspreu de les coses mundanes. També sosté un llibre obert. Quin? No ho sabem. En altres representacions del sant, el llibre apareix de cara a l’espectador i hi llegim el salm 52: «Però jo, com l’olivera en plena vida, dins la casa de Déu, confio en el seu amor per sempre més.» Amb tot, l’atribut que atreu sobretot la mirada de l’espectador no és cap d’aquests detalls, sinó el gest del monjo amb el dit índex sobre els llavis, per imposar-nos silenci. El silenci és un dels trets distintius de la regla de l’orde, encara que no apareix en la iconografia usual del sant. En la taula de Ribalta és el que primer reclama la nostra atenció. Arribem apressats i fent soroll i sant Bru ens mana callar. Ho fa mirant-nos a la cara, amb un gest condescendent però imperatiu. Potser l’hem interromput i distret de la lectura i meditació del llibre que sosté:
Ara bé, de seguida comprenem que tampoc no és aquest gest el principal atractiu plàstic del quadre. Després de tot, el rostre del monjo és poc expressiu, mig amagat a dintre de la caputxa de l’hàbit. Aleshores, què és allò que atreu la nostra atenció? Sens dubte, és l’hàbit blanc dels cartoixans, que ompli la superfície de la taula i destaca sobre un fons fosc. Només un reflex de llum en la bola blavosa del món i el color roig de la vora dels fulls del llibre poden competir amb aquesta gran taca ombrejada de tons blancs, grisos i vori. La llum llisca suaument sobre la tela de l’hàbit, que cau sense arrugues ni doblecs marcats. El clarobscur és acusat, però no violent. Aquestes superfícies tranquil·les i reposades, alhora enèrgiques i robustes, potser parlen del silenci més eloqüentment que el dit sobre els llavis. Si n’hem de treure algun defecte, ens fixarem en la caputxa, que no sembla ben integrada en aquesta estudiada ondulació. És un element a part.
Els llibres diuen que Ribalta és un pintor barroc. En efecte, en té molts trets, com l’ús del clarobscur, que hem vist en el tractament de l’hàbit. Però es tracta d’un barroc ponderat i contingut. En aquesta pintura, si més no, tot hi és equilibrat, acordat i compensat. Aquest propòsit es pot comprovar en el treball preparatori de la taula que comentem, com ara en un dibuix que el Museu conserva, encara que no a la vista del públic:
En aquest esbós, el peu que descansa sobre el globus —o un crani?— és el peu dret del sant. Potser el pintor va pensar que si el braç i la mà dreta demanaven silenci, mentre la mà esquerra sostenia el llibre, la cama i el peu drets havien de compensar la figura completa amb aquesta alternança dreta-esquerra. L’inconvenient d’aquesta disposició és que el llibre necessita un element suplementari per a recolzar-lo. Si el monjo el subjecta tancat, és possible una disposició estable, però no si el manté obert, com si l’estigués llegint. Necessita, doncs, un faristol o una taula, o bé un frare que l’aguanta, com en algunes representacions. Ací hi ha posat una roca, o això sembla. Es veu que aquesta solució no ha satisfet Ribalta, que vol concentrar la vista en l’hàbit del monjo, amb una figura autosuficient, sense elements accessoris. Per això, en la solució definitiva, el llibre s’aguanta sobre la cama esquerra, que ara s’alça en posar el peu sobre la bola. El genoll d’aquesta cama avança en direcció a l’espectador, com també el braç i la mà esquerra, pintats en escorç. Tot aquest costat del cos genera una vertical potent, contrapès de l’altre costat, amb el moviment del braç dret i el cap lleugerament inclinat i girat. D’altra banda, la flexió del genoll enriqueix la part inferior de la figura, que en l’esbós és molt plana en relació amb la part superior, més treballada.
D’aquesta recerca deliberada de la concordança entre totes les parts del quadre en resulta un barroc del bo i millor. Compareu-lo amb el Sant Bru en oració de Nicolas Mignard, o aquesta Visió de sant Bru de Pier Francesco Mola, pintats uns anys després. El tema ha perdut la tranquil·litat d’ànim de Ribalta, que no necessita aquelles grans gesticulacions ni contorsions. El detall al·ludit de la flexió del genoll, no forçat per una postura agenollada o tombada com en Mignard i Mola, és significatiu d’aquesta intenció. En Ribalta la cama s’articula amb comoditat i elasticitat. Al llarg de la història, quan l’artista ha volgut animar una figura humana sense dislocar-la, quan ha volgut donar-li vida sense exaltar-la, ha recorregut a aquesta flexió del genoll. Amb solucions com aquesta, l’art grec clàssic mobilitzà els models arcaics i l’art gòtic revitalitzà els antecedents romànics, pel camí del renaixement. Sovint ha estat suficient aquesta lleugera flexió del genoll, i el conseqüent desplaçament del pes del cos sobre l’altra cama. Quan hi apareix, sempre és un indici de voluntat de classicisme. Ribalta, ja barroc, encara hi participa.
En fi, ja ho sabeu. Si teniu mitja hora desvagada, entreu al Museu, camineu tot recte fins a gairebé el final de la primera sala i gireu a la dreta. Allí teniu el Sant Bru de Ribalta.
