Recentment, en una entrevista en la ràdio, Santiago Abascal anunciava a so de bombo i platerets que estamos dispuestos a hacer exactamente las cosas como las están haciendo en Estados Unidos y en Argentina. Trio d’asos: Trump, Milei i Abascal, la mateixa casta, tal per a qual. No és una broma, és una declaració d’intencions en tota regla, un avís per a navegants. Qui no ho vulga vore és perquè no vol. Aquesta gent copia i apega com en un document de Word, i el nostre Cid Campeador ens està enviant un advertiment tan clar com l’aigua cristal·lina: si arriba a la Moncloa, serà tan canalla, tan pèrfid i tan malvat com els seus dos referents.
Els abusos de poder del magnat novaiorqués amb els immigrants són de tots coneguts. Però, en canvi, allò que molts no sabran és que per culpa dels seus aranzels haurà de tancar la planta de Tubos Reunidos, SA d’Amurrio (Àlaba), d’on és originària la família d’Abascal, i tres-cents un treballadors se n’aniran al carrer d’ací a poc. Quant a l’Argentina, el boludo de Milei acaba d’aprovar una reforma laboral que preveu tota una sèrie de mesures esclavistes: la jornada de treball podrà allargar-se fins a les dotze hores diàries; les indemnitzacions per acomiadament s’abaratiran; el període de prova podrà ser d’un any; el dret a vaga dels treballadors estarà limitat, amb uns serveis mínims entre el 50% i el 75%; les hores extres no seran pagades; el salari serà dinàmic i podrà ser abonat en moneda diferent, en espècie o, fins i tot, amb vals de menjar; les vacances podran ser fraccionades en trams d’una setmana a discreció de l’empresari… ¡Viva la esclavitud, carajo! Si no vols caldo, tres tasses.
Això és el que vol el califa Abascal per al seu país? Eixes són les seues propostes en matèria laboral? Qui no ha treballat en sa vida i viu de conya, qui demana a la Tresoreria de la Seguretat Social un informe de vida laboral i li envien un full en blanc, vol obligar els altres a fer-ho dotze hores al dia. Quina autoritat moral té aquest vendepatrias i asustaviejas per a voler que penquem sense descans? O és que ell s’alçarà a les cinc de la matinada per posar rajoles en la construcció? És molt fàcil parlar cobrant més de 100.000 euros a l’any, o 26.700 euros al mes com presumptament fa el seu assessor a través d’una societat limitada sense treballadors. Si guanyara 700 euros al mes, de segur que no obriria la boca tan frívolament. A mi em sembla perfecte que els votants de Vox vulguen tornar al segle XIX i que treballen dotze hores diàries si volen, però que no paguem justos per pecadors. Hi hauria d’haver un món per a ells i un altre per a aquells que no votem per eixa opció.
No solament és el líder de l’extrema dreta espanyola qui té aquests plantejaments. Feijóo parlava fa uns quants mesos d’un incremento indiscriminado del SMI, que lo único que conlleva es esfuerzo salarial de las empresas, esfuerzo impositivo de los trabajadores y recaudación para el Gobierno. Altre lapsus linguae d’aquest pocatraça, perquè en tot cas els diners van a l’Estat, no al president i els/les ministres. O siga que allò que proposa el gallec, traduït en vernacle, són retallades en drets. Quan va governar M. Rajoy, i d’això no fa tant de temps, l’IVA va apujar al 21%, les pensions van ser congelades, la indemnització per acomiadament va passar de 45 a 33 dies, la desocupació se situava en el 26%, la prestació de l’atur fou retallada i l’anomenada vidriola de les pensions es va quedar pràcticament buida. I ara aquests dos elements pretenen ser, respectivament, president i vicepresident del Govern espanyol? Apanyats estem amb poca roba!
Ja coneixem, doncs, el projecte de la dreta i l’extrema dreta. Ara bé, els joves votants del PP i Vox estan preparats per a això? Vull dir, pel mateix camí que a l’Argentina, no tindran temps ni de prendre una canya en una terrasseta, voran que divertit que és anar de casa a la fàbrica i de la fàbrica a casa. L’únic avantatge és que no gastaran el jornal i serà l’única manera que tindran d’arribar a final de mes. Ah, no, que els pagaran amb uns paquets de farina i d’arròs. Voten a partits que no s’amaguen, que volen esclaus i no treballadors, i cal que tots eixos currants que estan farts de cobrar una merda però, alhora, compren el discurs feixista s’adonen que amb aquesta dreta franquista no els anirà millor, sinó moltíssim pitjor. Votant a l’enemic, estan tirant-se terra als ulls. Després ploraran i diran que els van enganyar!
Estem en el segle XXI, any 2026, i no és normal assumir l’abús laboral. No és progrés treballar més per viure pitjor. La dreta i la ultradreta no representen la España que madruga, sinó els explotadors de la España que madruga, ja que són dòcils amb els empresaris i tenen mà de ferro amb els treballadors. No miren per la butxaca de la gent corrent, abaixen salaris, faciliten l’acomiadament i no defenen el proletariat davant l’empresariat abusador, ja que no ho han fet mai al llarg de la història. Si s’aplicaren ells tot allò que proposen, els lluiria més el pèl.
Ho he dit en infinitat d’ocasions: l’estupidesa humana no té límits. Que hi haja gent que vota en contra dels seus drets és una cosa que no puc entendre. El feixisme s’obri pas entre els insensats, i per això als fachapobres no els importen ni els seus interessos ni els de les seues famílies. Muera la inteligencia, que sembla que digué el general Millán-Astray al paranimf de la Universitat de Salamanca davant el rector Miguel de Unamuno. Un obrer ha d’entendre que la dreta i la ultradreta no governarà mai per a ell. Diuen que el pitjor enemic d’un pobre és altre pobre que defén el ric que els fa pobres als dos. Altres asseguren que és el resultat de l’anomenat vot d’odi: qui aposta per Trump o Milei no vol una vida millor per a ell o ella, sinó pitjor per als altres. És un vot de castic contra l’esquerra. Però, com li va reconéixer la famosa periodista Júlia Otero al gran Marc Giró fa quasi un any en el programa Late Xou, yo voto en contra de mis intereses, pero a favor de mis principios. I en aquest sentit jo vull un món millor per a tothom en què no governe l’odi, el masclisme, el rascisme, l’homofòbia, l’explotació laboral… Crec que és sentit comú, encara que siga el menys comú dels sentits. O és que algú vol per als seus fills eixa esclavitud moderna disfressada de patriotisme ranci que els partits de dretes anomenen llibertat? La llibertat que premia Ayuso i que abraça Abascal, la de poder fer amb els nostres drets, aconseguits amb suor i sang, allò que els rota. Llibertat per a esclavitzar.
Ja sé que les comparacions són odioses, però la reforma laboral impulsada per l’actual ministra de Treball ha reduït l’atur a nivells històrics i ha apujat el salari mínim interprofessional un 61%. El Govern central lluita per reduir la jornada laboral a 37,5 hores, per augmentar una vegada i altra l’SMI fins a situar-lo enguany en els 1.221 euros, per ampliar els permisos de paternitat i per defunció de familiar… Mentre que alguns volen que treballem dotze hores al dia i estan més preocupats per la prohibició del burca i el nicab que pels vertaders problemes estructurals que pateix la ciutadania, el Govern d’Espanya es dedica a aprovar mesures que milloren la vida de la gent i que democratitzen l’economia del país. Definitivament, no tots els polítics són iguals. I tant que no.
Davant aquest panorama de descontent mal canalitzat del qual es beneficia la dreta radical, les esquerres d’aquest país tenen l’obligació moral de rearmar-se no solament per salvar la democràcia, sinó també perquè aquests monstres són molt perillosos i fan molta por. Volen convertir el país en un camp en flames d’odi, de ruïna, de terror, de penúries. Volen dividir, que els rics siguen més rics, i els pobres, més pobres. La unió fa la força, i em ve al cap l’exemple de la mata de jonc de què parlava Ramon Muntaner, que «ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrrencaran […]; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà» (Crònica, 292). Doncs això, encara estem a temps d’aturar aquests cavernícoles, evitar semblant retrocés està en les nostres mans. Perquè, no oblidem-ho mai, el feixisme no és una alternativa política, és un sistema d’opressió.
Comptat i debatut, el màxim dirigent de Vox, que també parlava en la mateixa entrevista radiofònica de corrupció política (dels milions d’euros que el seu partit ha desviat a la Fundació Disenso o dels diners que l’organització juvenil Revuelta va recaptar per als afectats de la DANA de València i que no han repartit) i de las porquerías ideológicas de la izquierda y del globalismo, reconeix sense embuts que si arriba a governar usarà la motoserra que el seu amic Javier Milei està fent servir i que està deixant unes xifres esfereïdores de desigualtat social que provoquen vertigen. Hui és l’Argentina, demà serem nosaltres. Allò inexplicable és que si aquest senyor arriba al Consell de Ministres algun dia ho farà alçat en el poder pels mateixos treballadors que ell mateix s’encarregarà d’esclavitzar. El llop està mostrant les dents, i qui avisa no és traïdor. Votar-li, amb coneixement de causa, és voler pobresa, caos, fragmentació i ruptura. Després vindran els plors i les lamentacions. Per això, com assenyala la saviesa popular, quan veges la barba de ton veí pelar, posa la teua a remullar.
