Alguns llibres es deixen llegir, d’altres et miren fixament. I després n’existeixen uns que t’obliguen a mirar dins d’un pou, com quan de menut t’acostaves massa al marge del Xúquer i ton pare et deia: “no t’arrimes tant, que el riu també té curiositat per tu”. Això és més o menys el que passa amb Abisme, la novel·la de Francesc Viadel. No és un llibre còmode. Tampoc ho pretén. És d’aquelles històries que et deixen la sensació que la vida, quan s’embruta, no ho fa amb elegància literària sinó amb la mateixa sordidesa amb què es trenca una rajola en un pis de protecció oficial. El protagonista és un home de mitjana edat que perd la faena, la família i, de rebot, una part de la fe en la condició humana. És a dir: un personatge tan comú que podria estar fent-se un tallat al bar del cantó sense que ningú el mirara dues vegades. Si Dickens haguera passejat pel Carmel en plena crisi immobiliària, probablement hauria escrit alguna cosa semblant, però amb més sol i menys boira londinenca.
Barcelona, en aquesta novel·la, no és la postal turística que venen als creueristes. És una ciutat amb les entranyes obertes, plena de barris obrers i d’ànimes cansades. Una ciutat que recorda aquella frase de Baudelaire segons la qual les grans urbs són laboratoris de la solitud. I també recorda el París brut i magnífic de Céline, on els personatges baixen pels carrers com si baixaren per una escala cap a l’infern. La gràcia —si és que es pot parlar de gràcia quan es parla de misèria— és que Viadel no escriu amb el bisturí del sociòleg, sinó amb la mala llet del novel·lista. Hi ha realisme brut, sí, però també hi ha moments onírics, com si el protagonista caminara per una ciutat que de vegades és real i de vegades és una al·lucinació provocada per la derrota. Això tampoc és nou en la literatura. Cervantes ja ho sabia quan va inventar un hidalgo que veia gegants on només hi havia molins, i Kafka també ho intuïa quan convertia els seus personatges en insectes burocràtics atrapats en una existència absurda. La diferència és que l’heroi d’Abisme no lluita contra molins ni contra funcionaris metafísics: lluita contra la hipoteca, l’atur i la invisibilitat social.
També hi ha una altra cosa que m’interessa: el protagonista és fill de l’emigració valenciana. I això em toca de prop. Perquè durant dècades milers de valencians van pujar a Barcelona, a la Camarga i a altres indrets d’Europa amb una maleta de cartó i una esperança discreta, com aquells personatges de Blasco Ibáñez que abandonaven l’horta buscant un futur menys incert. Alguns van trobar faena, altres van trobar nostàlgia, i uns quants van trobar simplement una vida normal, que ja és molt. Però la normalitat és fràgil. Ho sabia Montaigne quan escrivia que la vida humana és un equilibri precari entre la dignitat i el desastre. I també ho sabia Nietzsche quan advertia que qui mira massa temps l’abisme corre el risc que l’abisme el mire a ell.
El personatge de Viadel mira l’abisme, sí. Però el lector també.
Perquè en el fons el llibre parla d’una cosa que ens incomoda: la facilitat amb què qualsevol pot caure fora del mapa. Avui tens faena, família i una certa estabilitat. Demà, una crisi econòmica o una mala ratxa poden convertir-te en una ombra més del paisatge urbà. I això és el que fa que Abisme siga una novel·la incòmoda però necessària. No perquè descriga la misèria —la literatura fa segles que ho fa— sinó perquè ens recorda que la frontera entre la vida respectable i la caiguda és molt més fina del que ens agrada admetre. Potser per això, quan acabes el llibre, tens la sensació que Barcelona continua allà fora, amb els seus carrers i els seus turistes, però també amb els seus abismes domèstics.
I aleshores recordes una cosa que ja sabia Dante: que els inferns no sempre estan sota terra. De vegades estan simplement a la planta baixa del teu edifici. I ningú no els fa fotos per a Instagram.
