Els paisatges s’han convertit en les societats opulentes del món occidental en un camp de lluita. I els poders econòmics, atents sempre al benefici d’alguna mercaderia apta per a intercanvi, miren el territori i el converteixen en paisatge. El que era un bé comú el converteixen en objecte factible de compra i venda. I ara mirarem un ideal paisatge valencià de les comarques d’interior. Considerant, com fem de manera implícita, que eixe territori es veu des de vora mar. Que una altra cosa també es podria fer i segurament ens donaria unes visions ben diferents.
Però anem a la nostra. I considerem una part del territori com paisatge. És a dir com una creació cultural d’entre les diferents possibilitats d’enfocar el camp. Per tant, la visió d’un entorn rural i no urbà.
Pablo Giménez Font l’autor d’un llibre publicat per la Universitat de València sobre les transformacions sofertes al segle XVIII sobre el nostre paisatge, apunta el fet que a hores d’ara aquest ha deixat de tindre un significat edàfic per passar a tindre’n un d’immobiliari. Cosa que tots constatem i al que ningú li posarà objeccions. Però el cert és que avui, ara mateix, no ens queda altra forma de vore el paisatge sinó des d’un punt de vista aparegut recentment.
L’elit del poder de cada moment històric i zonal ha sabut utilitzar els recursos terrenals, tots i sense exclusió, per a benefici propi. En el segle XVII i també abans, amb el valor de l’ús agrícola de la terra tenien els latifundis per posseir-lo; amb el del territori considerat com valor immobiliari han tingut al seu abast i tenen els plans d’urbanisme de tota mena. Generalment de tipus municipal. I amb la incorporació dels valors ecològics en plena moda, han sabut comprar terra per dos quinzets emplenant uns llocs de molinets, aerogeneradors en diuen, especialment sensibles per a l’estètica del paisatge sense cap consideració social ni de cultura cívica. Amb el vistiplau sovint dels mateixos habitants de la zona, enganyats amb uns preus irrisoris que donaran a les empreses pertinents uns beneficis desorbitats que el masover i habitant d’eixos pobles mai tocarà. Els molinets, amb les seues impressionants aspes, profanen arreu la imatge natural. Però els temps canvien i amb ells els valors culturals també. I en una societat rica com la nostra ja no val només allò material, sinó que el neocapitalisme fagocitari ha de ser capaç, deu, de considerar els components estètics d’un paisatge no tan sols com valor d’intercanvi i fonamentalment, de profit. També com a element de bellesa i benestar. D’estètica igualment. No ho tenen en compte ara, ni ho faran demà.
Però avui el nostre paisatge d’interior el valorem en el sentit estètic. A pesar que aquest ha fugit en detriment dels guanys empresarials. Els nostres paisatges interiors són ara ja només una ferramenta de benefici econòmic, i se li furta a la majoria de la població, la local i la visitadora, el gaudi de les coses primàries, elementals i necessàries per al benestar sensual, mental i sociològic de tota la gent.
