En una entrevista que li vaig fer a Fuster en plena transició, i que es publicà a La Voz de los trabajadores el 1978, el nostre intel·lectual manifestava: «Yo no soy político, desde luego, pero milito. No en este ni en el otro partido. Milito. Creo que la opción de la libertad nacional es inseparable de otras opciones. De clase? Pues sí, de clase, mientras no me demuestren lo contrario. Y de una sola clase. Personalmente porque soy levemente gramsciano, diría de las clases populares». He escollit aquest text d’uns moments de compromís per introduir les següents consideracions sobre el tema de la militància, tal com la veig en la present situació.
Fuster, com podeu veure, diferenciava la militància partidista i aquella altra, que era la que ell mantenia, sobre les idees, sobre els valors. La distinció, aparentment formal i simple, presenta una sèrie d’elements que trobe que cal considerar. En les circumstàncies en les quals es produïa l’entrevista, la militància entesa com a vinculació amb un partit d’esquerra implicava encara uns ideals, de vegades pocs realistes, que ara, amb el temps i tot el que hem passat, considerem idealistes o irrealitzables. En altres paraules: no dirigides a l’obtenció de càrrecs.
En les circumstàncies presents, però, això de militar ha entrat en una altra via. No estic qüestionant la necessitat de l’existència de persones que ocupen càrrecs institucionals, la democràcia implica elegir i seleccionar candidats i candidates. Sols intente diferenciar el concepte de compromís i el de la representació. No obstant això, de vegades la representació, traduïda en el càrrec, deixa una mica en segon terme la qüestió de les idees. En l’àmbit del paper, de la teoria, el càrrec o la representació han de tindre sempre com a guia les idees. Tanmateix, la pràctica del dia a dia, que implica prendre decisions o resoldre conflictes, pot contribuir a eixe allunyament de les idees amb l’objectiu del resultat a curt termini o de la gestió personal.
D’allò que deia Fuster, podem també concloure la relació entre les dues militàncies, la del carnet o el càrrec i la d’aquella ciutadania amb compromís explícit i públic que opina, raona, i a voltes critica. Una relació sense vincle, però que pot ser útil, malgrat que puga pecar d’excessivament exigent. Cert, que van havent-hi practiques més obertes, com són les primàries i les consultes a les bases, Així i tot, la militància de les idees, per la simple raó de no tindre vincle, gaudeix de gran llibertat per aportar i expressar consideracions a tindre en compte, vàlides parcialment.
Un moment com l’actual de debat valencianista, en què encara es pensa que ha d’existir allò que és qualificat d’eix central, o es parla d’emergència, i de recuperar les essències, demana unes consideracions que tinguen en compte moltes opinions i experiències passades.
