Han passat ja uns quants dies des que va aterrar a Madrid el boludo del mandatari argentí, sense empanades sota el braç i amb una llengua molt llarga. La premsa parla de l’huracà Milei. Jo en diria el tifó o el cicló Milei. Va creuar tot l’Atlàntic només, i exclusivament, per provocar. Com és sabut, va titlar de corrupta l’esposa de Pedro Sánchez sense cap prova per a una acusació tan greu. És a dir, va vindre a insultar, no solament Begoña Gómez, sinó el nostre president i, per extensió, les nostres institucions. Una ingerència en tota regla en assumptes interns que no li incumbeixen. Qui el mana ficar-s’hi? En tot cas, l’enfilall de disbarats els podia haver dit des de La Pampa i el planeta Terra s’hauria estalviat la contaminació que degué generar el seu avió. Ah, que és també negacionista del canvi climàtic, caram! I mentre cridava com un energumen «¡Viva la libertad, carajo!» i arengava les masses a lluitar contra el seu principal enemic, el socialisme, la seua nació s’afona en la misèria més absoluta i la gent es mor de fam. No ho dic jo, ho assenyala un estudi de la Universitat Torcuato Di Tella de Buenos Aires segons el qual la pobresa arriba al 48,3% de la població urbana. Només en el primer trimestre d’aquest 2024, el país de Maradona i de Messi suma 3,2 milions de nous pobres, té la inflació més alta de tota la regió i una caiguda d’un 18,3% en les PIME. Té collons la cosa que semblant personatge, el màxim exponent de la pau, la llibertat i la democràcia a escala mundial, el combatent número u del càncer socialista, un radical, un ultra, un ignorant i un maleducat que difama a tot Déu vinga ací a donar-nos lliçons. Bona nit, cresol! De segur que el representant del maligne a la Terra era el seu paisà Francesc? No n’estic segur.
Evidentment, el Govern espanyol ja ha demanat una rectificació pública a Milei per les seues desafortunades paraules, però qui sembla que no s’haja pentinat en tota una setmana no solament es nega a demanar perdó, sinó que exigeix que siga Espanya, i en concret els funcionaris del nostre país, els qui es disculpen no se sap ben bé per què. Hala, bombers, policies, metges, mestres, administratius, bidells… supliqueu clemència, amb submissió i humilitat, al destrellatat que ocupa la Casa Rosada. Considera, ni més ni menys, que ell és l’agredit. De veritat que aquest senyor no pren cap tipus de substància? O són els efectes secundaris del tractament que segueix per evitar la caiguda dels cabells? Més que mate, aquest home hauria de prendre’s dos litres de til·la cada dia. El ministre Albares de seguida va anunciar la retirada, de manera definitiva, de l’ambaixadora espanyola de la capital del tango, ball amb seu a València per obra i gràcia del nostre Govern. D’altra banda, davant aquesta crisi diplomàtica, o com diria el lleó rugent, davant aquest quilombo institucional, el Partit Popular se n’ha desmarcat i, més enllà de reconéixer la intromissió en política nacional i l’espectacle vergonyós per part d’aquest capitost tan poc intel·ligent, en cap moment ha perdut l’equidistància, així que no està clar a qui dona suport, ells que són de donar-se colps al pit per la pàtria i de portar la bandereta espanyola a la monyica de manera ben visible. Feijóo acusa Sánchez de fer un muntatge amb tota la polèmica. De veritat, que malament li senta la medicació a la dreta, pobrets.
El xou, que va tenir lloc en un Palau de Vistalegre ple de gom a gom amb vora onze mil feres ensalvatgides, estava organitzat per Vox, amb un Santiago Abascal exultant que va aconseguir reunir la flor i nata de l’extrema dreta europea i allende los mares en una mena de festa del patriotisme anomenada Europa VIVA24 amb què donaven començament a la campanya electoral del pròxim 9 de juny. Allí estaven acompanyant el nostre Cid Campeador la gavatxa Marine Le Pen, candidata a la presidència de la república gal·la i guru del xenòfob Rassemblement National; el ministre israelita d’Afers de la Diàspora i negacionista de l’Holocaust, Amijail Chikli, que no té prou amb la que han muntat a Gaza que ha decidit venir a passejar-se per Espanya i fer-hi algun discurset antisemita; José Antonio Kast, líder del Partit Republicà de Xile; l’exprimer ministre de Polònia, Mateusz Morawiecki; André Ventura, president del portugués partit Chega. I, a través d’un missatge gravat, hi va intervindre l’hongarés Viktor Orban, i també per videoconferència i en directe il Signor Presidente del Consiglio dei Ministri italià, com s’ha fet anomenar, en masculí, l’onorevole Giorgia Meloni («soy una mujer, soy una madre, soy italiana, soy cristiana, no me lo pueden quitar» dixit). Com he dit abans, les millors persones de cada casa. Per acabar-ho d’adobar, el PP hi va enviar la seua afiliada més radical, la portaveu adjunta del grup en el Congrés Cayetana Álvarez de Toledo, no fora que la derechita cobarde y estafadora no hi estiguera ben representada i després tot foren retrets per part de la formació verda.
Analitzem tot seguit algunes de les perles que ens va deixar el pas d’aquesta colla de feixistes per Madrid. El protagonista indiscutible va ser l’excèntric Milei, que va qualificar el Govern espanyol de «calaña de gente atornillada al poder», i també va assegurar que «el socialismo deriva en esclavitud o muerte; abrir la puerta al socialismo es invitar a la muerte». Ell que està duent el seu país a l’abisme econòmic i social, va bramar colèricament «¡basta de socialismo, basta de hambre, basta de miseria!» ¡La concha de su madre! Sempre parla qui més ha de callar. Le Pen, la guia espiritual de la ultradreta, va dir que «els defensors d’Europa som nosaltres, i ells els detractors», paraules que van fer que el públic es posara en peu i aplaudira enfuridament. A diferència d’Ayuso, a Marine no li agrada la fruita, ja que està en contra de l’entrada de les nostres hortalisses en el seu país. ¿Té alguna cosa a dir sobre això Abascal, ell que s’esgarra la camisa com Camarón de la Isla per defendre els agricultors espanyols i els productes nacionals? La líder de Fratelli d’Italia, partit hereu del feixisme de Mussolini, en la mateixa línia que la seua amiga francesa va acusar l’esquerra de destruir el Vell Continent. Orban, en canvi, va atacar la immigració il·legal massiva i la destrucció de la família. El representant nazi d’Israel va defendre l’actuació del seu país contra Palestina i va carregar contra la immigració islàmica a Europa. I pel que fa als amfitrions d’aquesta bauxa ideològica, els dirigents de Vox, després de menysprear el Govern de Pedro Sánchez amb un llenguatge groller i violent («¿cómo es possible que no los hayamos echado a patadas y corrido a gorrazos?»), van advocar per fer un front comú en temes com ara la família, la protecció de les fronteres i la seguretat, la deportació massiva d’immigrants o el combat de l’islamisme radical, entre d’altres. Torna-li la trompa al xic! Em sembla tot tan esperpèntic, tan delirant, tan lamentable…
Xe, quin quadre! O, millor dit, quina foto! La que el pelotudo de Javier Milei es va fer amb els empresaris espanyols, amb el fill d’Aznar inclòs, i sense cap presència femenina. Dèsset homes i cap dona. Masclisme? No, que va, impossible, això és un altre invent dels rojos bolxevics bolivarians, pensaran. No preguntava el 8 de març la trumpista madrilenya quan és el Dia de l’Home? Doncs ja té data: a partir d’ara, el 18 de maig. Les males llengües diuen que, en acabar aquesta cimera de testosterona, els van veure dinant en el restaurant La Mafia se sienta a la mesa del passeig de la Castellana. Mentre que a Alemanya les trenta principals companyies s’uneixen per frenar l’extrema dreta, ací el Banc Santander, el BBVA, Iberia, Mapfre, Abertis, Econemer o Telefónica Hispam, per esmentar-ne només algunes, acudeixen a la convocatòria del violent i antidemocràtic representant de la República Argentina. Un senyor que considera que la redistribució de la riquesa es basa en l’enveja, que els impostos són un robatori o que el control del capital és immoral es reuneix precisament amb els més rics d’Espanya i els qui menys tributs hi paguen. És el món al revés o m’ho sembla a mi?
La polèmica va més enllà dels exabruptes i els improperis d’aquest polític tan ferotge com el seu estilisme capil·lar, perquè, segons sembla, hauria pagat amb fons públics la peregrinació privada a la que va ser la capital carca del món per un cap de setmana. No es tractava d’un viatge d’Estat, sinó polític i proselitista, i va utilitzar l’avió presidencial, i el personal de seguretat, per a assistir a un xafarranxo personal. Es calcula que la broma va costar al debilitat erari mig milió de dòlars, aproximadament. Recordem que el leitmotiv de Milei és «no hay plata» i, efectivament, les universitats argentines estan patint unes retallades brutals, i les infraestructures ferroviàries del país són obsoletes i antiquades, per posar-ne tan sols dos exemples. Hi ha o no hi ha diners? ¿N’hi ha perquè el president faça una escapada romàntica a vore el nóvio espanyol de pèl al pit mentre l’Argentina s’ensorra i el poble paga els beneficis privats del seu estrambòtic primer ministre? Hi ha qui té sentit de la vergonya i qui no en té. Ni el neci despentinat ni el seu perruquer estan entre els primers.
Recapitulant, Javier Milei va fer més de 10.000 km simplement per a dir-nos que la justícia social és aberrant. Li importa un rave si un xiquet que naix al si d’una família sense recursos arriba lluny gràcies a l’educació pública. Li té igual que persones que no han tingut la sort de ser acabalades com ell puguen accedir a tractaments mèdics que cobreix el Sistema Nacional de Salut i que, d’altra manera, no podrien pagar i, probablement, moririen. Podem parlar de beques i del cofinançament dels medicaments, però també dels ERTO, de subsidis com l’atur, de les pensions contributives, de l’ingrés mínim vital, de l’impost al sector bancari, les tecnològiques i les grans fortunes, del salari mínim interprofessional… Equitat col·lectiva és, en definitiva, que tots som iguals davant l’adversitat independentment del nostre color de pell, de la nostra orientació sexual, dels zeros que hi haja en el nostre compte corrent o de la papereta que introduïm en les urnes cada quatre anys. Milei, un home sense llei que no sap què és la dignitat humana, el bé comú, la solidaritat, la subsidiarietat i el valor i l’esforç del treball humà. Sorprén que el mandatari argentí vinga ací a dir barbaritats monumentals i malmetre contra els zurdos peligrosos,i encara colpeix més que onze mil caps de suro l’aclamen enfervoridament. Això sí que és un sense sentit! Ens ho haurem de fer mirar, no? D’ací a no res són les eleccions europees i tenim una oportunitat que Europa no estiga comandada per aquests troglodites de manual i de guant blanc. Si no ho fem, ens en penedirem. Està en joc el nostre futur més pròxim i immediat. Deixem el terreny pelat, que no hi cresquen les males herbes i tindrem una bona collita. Sense necessitat de motoserra.
