Divendres (Sant), 19 d’abril de 2019
Fa uns anys coneixia unes persones que, quan s’acostaven les votades, els demanava que em feren un pronòstic del resultat. S’equivocaven sempre. Sempre, sempre, sempre. Jo era coneixedor d’aquesta circumstància i per tant sabia quin partit seria el guanyador i quin el perdedor: el contrari dels que ells havien predit. Aquestes persones van morir i jo em vaig quedar sense saber els resultats de les eleccions a l’avançada, m’havia d’esperar fins al recompte de les paperetes per saber el què.
Amb el temps he descobert que dos amics meus, periodistes, tenen l’habilitat d’encertar-la en les municipals. Aquests dies els ho he preguntat i tots dos m’han dit que el PSOE traurà quinze regidors. Ara ja em diuen que setze fins i tot. Respecte a la meua candidatura, auguren que en traurem un; màxim, dos. Els últims dies es decanten per un només. En total se n’han d’elegir vint-i-un.
En la primera reunió que tindré amb els companys els parlaré d’aquest tema. ¿Són conscients de la gravetat de la situació o esperen traure’n tres com en les últimes eleccions? Algun candidat optimista parla fins i tot de quatre. Santa innocència!
El poble, la gran massa dels votants del poble, està que li cau la bava amb l’alcalde actual. No ha fet res de l’altre món, però té a tothom emmoixonat.
Què s’ha de fer en una situació així? Una campanya normal i corrent no servirà de res. Una campanya bruta no s’adiu amb el nostre tarannà. Una campanya excepcional, direu? I tant! Prompte està dit. El problema és dissenyar-la i dur-la a la pràctica.
Divendres, 26 d’abril de 2019
La número 3 de Compromís per Cullera escriu, en el whatsapp de la candidatura, que circula per Facebook una foto meua comprometedora. És una cosa que jo ja sabia que passaria.
Fa dos o tres estius, acabat de jubilar de mestre, vaig penjar a la xarxa una instantània en què apareixia amb una carabassa de piu de burro com a tota indumentària. Hi adjuntava aquestes paraules: «M’ha picat un mosquit tigre! La mare que el va parir!» És la vegada que he tingut més like, comment i share. Tots els missatges van ser en pla jocós bo i exceptuant el de l’admirat novel·lista Toni Cucarella, que em va dir poquet i bo. Segons ell, a certa edat calia ser més púdic. Més que més quan el meu físic, en comptes d’engrescar ningú, el que faria seria provocar l’efecte contrari. Jo no pretenia erotitzar ningú, que conste. Quant al físic, el meu amic tenia tota la raó: em sobren deu quilos i he d’anar a la platja nudista a fi de poder lluir un bronzejat integral.
Hi ha hagut algun comentari de companys de candidatura i ací s’acaba la cosa. Per ara. Perquè n’hi haurà més fotos, n’estic segur. Més encara: si els meus adversaris polítics foren un poc més llegits, trobarien uns textos a partir dels quals podrien exigir la meua lapidació fins i tot.
Quina campanya tan apassionant que ens espera. Per cert, qui deu haver penjat la foto ultratjant: el PSOE, el PP, Ciudadanos? No descarte el foc amic. Amic? Amb amics així, és ben cert que no em calen enemics!
