Com a J.V. Foix, m’exalta el nou i m’enamora el vell. Ja sabeu: «l’antic museu, les madones borroses i el pintar extrem d’avui! Càndid rampell». Dic això, perquè estic tornant a llegir, amb molta més calma que la primera vegada, la magnífica novel·la de Josep Lozano, La fràgil memòria, que compta amb una acurada edició, marca de la casa, de l’editorial Afers. La primera vegada que la vaig llegir encara no estava editada i me la passà Josep Lozano, perquè jo volia llegir-la abans de l’entrevista que li vaig fer per a La Veu dels Llibres. Note la diferència de llegir-la en paper amb el llapis en la mà i poder subratllar tot el que m’interessa deixar marcat. Gaudisc molt millor del pacient treball que ha fet Lozano sobre la parla popular de la Ribera, a través dels monòlegs de dues dones d’ideologies diferents i de distinta extracció social, en uns temps difícils, amb els tristos i cruels successos de la Guerra Civil i de la llarga postguerra. La primera dona és roja: «Soc dona, viuda i pobra i, per als guanyadors de la Guerra Civil, també desafecta al Règim que ara mana». Ara, estic acabant el primer monòleg i no em queda molt per començar a rellegir el segon, el de la dona conservadora: «Vinc d’una família de persones catòliques, de missa i olla, devots del Sagrat Cor de Jesús i de la Verge Maria. Gent de dretes de tota la vida…» Segurament, el que salvarà els llibres de paper és la necessitat de tenir l’objecte, una cosa real que podem agafar amb la mà, obrir les pàgines, passar-les físicament, tocar-les, sentir el pes, la textura i les olors del paper i de la tinta… I ho dic jo que tinc una aplicació en el mòbil que em llig les novel·les, quan camine, i que m’aporta llibres electrònics que no puc comprar en paper. No podem comprar tots els llibres que volem llegir i, sense renunciar als avenços digitals, ens agrada l’objecte, perquè no tenim prou amb l’obra, la qual cosa no només ens passa amb els llibres, també ens passa, com ara, amb la música, amb els discos. Tenir, per exemple, en vinil el disc d’Al Tall amb la portada dissenyada per Manolo Boix i un text de presentació de Joan Fuster no és el mateix que baixar-te les cançons en qualsevol aplicació de la xarxa… I, gràcies a Déu, amb tota la revolució digital, tornem als solcs dels discos de vinil.
El meu amic Pep Cortell, que treballa a Bombas Gens, és un friqui que col·lecciona cromos d’Star Wars, sobretot americans, que diu que són els millors. Encara que treballa en un centre d’art que proposa la revisió de l’obra física, els cromos els vol de veritat, en paper, i, si cal, se’n va a Londres a comprar les darreres novetats. Com que jo no soc tan friqui, però també tinc les meues manies, sempre que puc, m’acoste a les pinacoteques. M’agrada entrar una estona, no massa llarga, per veure alguna cosa concreta. Quan vaig al Prado, no puc evitar visitar, primer que res, dues obres que m’apassionen: l’exèrcit d’esquelets que arrasen la terra en El triomf de la Mort de Pieter Brueghel el Vell i El jardí de les delícies del pintor neerlandès Hieronymus Bosch, sovint anomenat el Bosch. Un quadre que em fa recordar tot Dalí. Un Dalí que vaig poder veure cibernètic a Bombas Gens. M’ho vaig passar molt bé en «un reconegut emocionant per les seues obres més reconegudes des d’una perspectiva completament nova» amb projeccions de gran format, instal·lacions interactives, hologrames, realitat virtual i intel·ligència artificial. Com un xiquet, em vaig posar unes ulleres que em mostraren una realitat sense cos, que no era de veritat, però que hi és, perquè la veia. I vaig veure caminar uns elefants de cames llarguíssimes i molt flaques des de dalt d’un vaixell impossible. Per això, a partir d’ara, quan torne a visitar el Museu de Belles Arts de València, a banda de gaudir de les obres d’art amb format clàssic, m’acostaré també a Bombas Gens per veure quina novetat em trobe en l’art digital, quina revisió n’han fet de qualsevol obra física o… I tot perquè m’exalta el vell i m’enamora el nou.
