Segons el Diccionari normatiu valencià, la meritocràcia és un «sistema d’organització social en el qual el mèrit determina la jerarquia», és a dir, una forma de govern en què l’habilitat o el talent està per damunt de la riquesa, la posició familiar, el privilegi de la classe social o qualsevol altre determinant. Aquesta és la teoria, perquè la realitat és que les influències, el nepotisme i l’amiguisme estan a l’ordre del dia i no sempre regeixen els objectius d’excel·lència que caldria que predominaren en els organismes i les institucions. El terme, que s’ha posat tan de moda últimament, és molt recurrent entre alguns polítics que el fan servir a tothora. El problema és que recentment m’he desdejunat amb tres titulars molt cridaners que em fan dubtar que vertaderament hi creguen.
El primer deia que el Govern valencià condecorarà amb la medalla al mèrit policial els escortes que acompanyaren el president Mazón el dia de la DANA. O siga, aquests guardaespatles, per fer la seua faena, rebran un premi que, en canvi, els policies de tots els cossos, bombers, personal de protecció civil, agents forestals i la resta d’efectius que participaren en el rescat de milers de persones atrapades dins vehicles, cases, fàbriques, centres comercials, gasolineres i infinitat de llocs més no tindran. Entenc que el valor, en aquest cas, fou esperar les més de cinc hores que el comensal vip d’El Ventorro va estar dins amb l’amiga periodista. I també sospite que és una manera de tindre’ls contents i callats i que no se’n vagen de la llengua. Ja ho digué un tal Mariano Rajoy en el Congrés: cuanto peor, mejor para todos, y cuanto peor para todos, mejor.
És evident que Mazón reparteix recompenses per a comprar favors. Premia els escortes (i no tardarà a distingir d’alguna manera el personal del famós restaurant) perquè mantinguen la boca ben tancada. Però no solament ho fa aquest personatge radiactiu políticament, sinó que també ens hem assabentat fa poc que la comissària en cap de la policia autonòmica ha proposat al Ministeri de l’Interior l’atorgament de la medalla blanca al mèrit policial a la responsable de custodiar les càmeres de seguretat del Palau de la Generalitat, que precisament va avalar l’esborrament de les imatges que certifiquen les entrades i les eixides de l’alacantí de la seu del carrer dels Cavallers de València el passat 29 d’octubre. Per tant, també volen guardonar la persona que s’ha encarregat de fer desaparéixer les proves que demostrarien que el Molt Mentider no va estar on va dir que havia estat. Que miserables! En aquest cas, tampoc són paraules meues, sinó d’un literat cèlebre com Valle-Inclán en Luces de bohemia fa més d’un segle: En España el mérito no se premia […] En España se premia todo lo malo.
El tercer titular que em va cridar l’atenció per inesperat i insòlit deia que la Universitat Internacional de València, privada i calador de molts excàrrecs del PP valencià, va fitxar el passat 9 de maig l’exconsellera Salomé Pradas com a col·laboradora. Supose que la virtut per a contractar-la va ser no tindre ni idea en emergències com va reconéixer ella mateixa a la magistrada de Catarroja que instrueix la causa de la DANA i de la qual és la principal imputada. ¿A qui se li ha ocorregut que aquesta senyora és la més adequada per a treballar en una universitat després de l’autodesqualificació de si mateix que va fer en seu judicial? Tampoc no sabem quines tasques hi desplegarà, potser la posen a fer fotocòpies a tota virolla i sense descans o de responsable de la compra de clips, bolis, fulls i altre material fungible, però tal vegada prefereixen que impartisca una assignatura de Segurerat en Emergències en algun màster, veges a saber. Per cert, el jutge Peinado, no hi té res a dir, veritat?
No és per res, però un fitxatge com aquest ens permet fer-nos una idea del nivell pedagògic de les universitats privades, i sobretot copsar com entén la cultura de l’esforç el PP. Perquè la senyora Pradas no alce la catifa i engegue el ventilador de la merda, li donen un lloc de treball en una institució creada pels amiguets i així, de pas, tot queda a casa. Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como. Ja sé que la ignorància és molt audaç, però a vore si hi ha sort i ara que estarà envoltada d’erudits, aprén alguna coseta. Em done per satisfet si hi demostra més eficiència que com a consellera, que trobe que no és demanar la lluna en un cove.
Sens dubte, aquesta manera de procedir és el pa nostre de cada dia i, desgraciadament, ens hi hem acostumat. Però si aquestes anomalies tenen lloc en les altes esferes de poder, imaginem que no deu ocórrer a petita escala. Durant els més de vint-i-tres anys que fa que treballe en la funció pública he vist de tot, des de com era apartada una persona molt vàlida que feia quasi vint-i-huit anys que havia creat i alçat tot un servei per tal de col·locar-hi els amics d’un alt càrrec sota l’excusa que era un lloc de lliure designació fins a patir, literalment, persones elegides a dit i no pels seus mèrits i que, damunt, per no ser de la seua corda, no t’ho posen fàcil. Això ho he viscut jo en carn pròpia, no m’ho han contat. I, com diria una excompanya, a ningú que li passe.
En el pol oposat hi ha el cas d’un amic del gimnàs, que treballa en la branca administrativa sanitària i que la setmana passada li van telefonar per a oferir-li una millora d’ocupació en el Servei Jurídic d’un hospital diferent. El lloc proposat és d’altre àmbit competencial i implica molta més responsabilitat que la que té actualment, però també una retribució econòmica considerablement superior. Però, quan li van explicar més o menys les coses que hauria de fer, aquest company de vida saludable automàticament ho va tindre clar i va renunciar a la plaça oferida. Va ser honest amb si mateix i no va voler assumir tasques que no ha fet mai en sa vida i per a les quals no considera que siga la persona més idònia. No és habitual rebutjar un ascens laboral, però aquest és un exemple que tindre molt d’ego només serveix per a fanfarronejar i que evitar l’estrés i els maldecaps i guanyar en benestar físic i emocional no està pagat amb diners.
En conclusió, Mazón necessita satisfer els favors i el silenci de les persones que estigueren al seu costat en un reservat i no en el CECOPI aquell tràgic dia. La cap de la policia valenciana proposa un reconeixement a la responsable que havia d’haver custodiat les gravacions de les càmeres de seguretat del Palau de la Generalitat. Unes medalles, al meu parer, que no valen res, i més venint d’on venen. L’exconsellera de Justícia i Interior, imputada per la seua gestió negligent que va comportar la mort de 228 persones en la pitjor riuada de la nostra història, acaba de ser contractada en una universitat privada en el que és un clar exemple de porta giratòria a canvi que es mossegue la llengua i no diga res que puga molestar. I un peix gros d’una universitat pública relleva l’històric fundador d’un secretariat per tal d’ascendir persones afins a ell i convertir-les, de sobte, en els amos del carxofar. Aquesta és la realitat que ens envolta, un sistema podrit que funciona com a xarxa de clientelisme en què la gent vertaderament vàlida, per molt que s’esforce, no arriba mai a uns llocs que estan ja copats per persones en molts casos menys preparades. Ja ho diu la saviesa popular: qui no té padrins no el bategen.
