A Espanya s’inaugura un hotel nou cada dos dies i mig. Aquest era el titular d’una notícia que fa poc em va cridar poderosament l’atenció. Entre l’1 d’abril del 2024 i el 31 de desembre del 2025 se n’obriran 260, la majoria a Madrid, Màlaga, València i les illes Canàries. És l’efecte del boom del turisme, un increment espectacular i sobtat, diria que desmesurat, que té molts avantatges, però també, sovint, massa inconvenients. L’any passat, el nostre país es va consolidar com el segon més visitat del món, amb 85,3 milions de viatgers. I la previsió és arribar-ne als 100 milions enguany. Aquesta allau de visitants, més enllà de generar riquesa per a uns pocs i fer créixer l’economia, comporta molts problemes als habitants d’algunes zones, que en eixir a la porta de sa casa han d’apartar guiris per poder passar, com si estigueren en Disneyland, perquè el seu barri s’ha convertit, literalment, en un parc temàtic. És sostenible aquesta situació a llarg termini? Potser el sector turístic morirà d’èxit, però nosaltres, els ciutadans del carrer, en canvi, n’estem pagant ja les conseqüències.
Els partidaris d’aquest model segons el qual com més turistes millor no s’adonen que no és una qüestió de quantitat, sinó de qualitat. Com el sexe. Argumentar que el turisme genera ocupació és cert, però parlem de treballs precaris, de feines mal pagades, poc qualificades i subjectes a la temporalitat. O és que els xavals que treballen en els barets de les platges a l’estiu fent més hores que un rellotge es fan rics servint arrossos i posant cerveses? Que les cambreres de pis dels hotels, conegudes com a kellys, amb l’esquena i les monyiques destrossades, cobren 3.000 euros al mes? Sens dubte, estem davant d’un empobriment de la classe treballadora i d’un enriquiment dels empresaris, com sempre. Ens agrade o no, aquells que fan faena en l’hostaleria continuen, desgraciadament, sent esclaus en ple segle XXI.
Quant als impactes mediambientals d’aquest tipus de vacances tan massives, ¿algú en els diferents governs ha fet un càlcul del consum de recursos, principalment aigua i energia, que implica l’arribada exagerada de milions d’estrangers a les nostres ciutats i a les nostres costes? Per no parlar del seriós impacte ecològic dels transatlàntics, el mitjà de transport clarament més contaminant i perjudicial per al medi ambient quant a l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle a l’atmosfera i la generació de grans quantitats de residus i aigües brutes. En posaré un altre exemple ben il·lustratiu. Només el macrocasino que es volia construir a Tarragona tindria una despesa d’aigua com la d’una ciutat de 30.000 habitants. La sequera és una realitat, encara que Vox negue el canvi climàtic, i malauradament cada vegada anirà a pitjor. Els milions de persones que ens visiten s’han de dutxar, òbviament, i volen també que les piscines dels establiments hotelers estiguen plenes per tal de gaudir les vacances. Potser algun cap pensant d’algun ministeri té previst fer un transvasament des del Po, el Rin o el Danubi i no ho sabem. En qualsevol cas, recordem que no hi ha un planeta B, i que plorar quan ja ens ho hàgem carregat tot no servirà de res.
Urbanísticament, les infraestructures del transport públic de les ciutats per a qui són? Per als ciutadans que hi viuen i hi paguen els impostos o per als visitants que hi venen quatre dies? Ho dic perquè a Barcelona, els veïns dels barris pròxims al Parc Güell tenen moltes dificultats a l’hora d’agafar l’autobús que puja a aquesta zona de la ciutat perquè sempre va ple de gom a gom, fins al punt que l’Ajuntament ha hagut d’eliminar de Google i Apple Maps i de Citymapper el recorregut de la línia 116 per tal de corregir aquesta incomoditat del dia a dia. Es tracta d’una pauta que buida els nostres carrers de la gent local i els ompli d’estrangers que ho avarroten tot. I la iniciativa, damunt, és l’ampliació dels aeroports, com el del Prat, el de València i el d’Alacant-Elx, perquè puguem rebre més visitants a l’any, com els 20 milions que n’aterrarien, ni més ni menys, només en el de la capital catalana. De veritat, on pensen ficar tanta gent? La Vila Joiosa, un poble mariner de 36.000 habitants, va acollir el 2023 un milió de visitants de 172 nacionalitats diferents. Xe, quasi com l’ONU! Si algú no deté aquest despropòsit, prompte els nostres llocs més emblemàtics semblaran la Torre Eiffel de París, el Big Ben de Londres, la Fontana di Trevi de Roma, el pont de Rialto de Venècia o l’encreuament de Shibuya de Tòquio, és a dir, es convertiran en ciutats gentrificades, multitudinàries, sense vida autòctona i amb el petit comerç de tota la vida en extinció. És això el que volem?
És innegable també que aquest model turístic comporta un encariment de la vivenda. Només el mes passat va pujar un 2% i va tocar el rècord de 13 euros el metre quadrat. La gent vol viatjar, clar que sí, però com que no pot pagar els preus dels hotels en algunes ciutats (a Madrid o Barcelona, per exemple, per menys de 200 euros la nit només hi ha hostals), aleshores recorre als pisos turístics. La demanda genera l’oferta. I les llicències dels lloguers vacacionals fan augmentar els preus dels residencials. Per a quan una regulació dels lloguers de temporada? D’altra banda, amb el problema tan greu que hi ha d’habitatge a Espanya, ¿no seria millor, en comptes de tant d’hotel de luxe, construir pisos per a les persones que no poden pagar els exorbitats preus actuals? Només és un suggeriment.
El passat 20 d’abril, els canaris van eixir als carrers de totes les illes en una històrica manifestació per dir prou al creixement desaforat del turisme, la massificació, l’impacte en el medi ambient i els problemes de vivenda de l’actual sistema. La població se sent desbordada per aquest patró que arrasa amb tot, que ompli les platges i la resta de reclams turístics, que destrueix cada any 4 km de costa, que genera el 26% dels residus de l’arxipèlag i que va fer que només durant 2023 desembarcaren allí més de 16,2 milions de persones, el 86% de les quals estrangeres, huit vegades més que la població autòctona censada. Sota els lemes «Canarias tiene un límite» o «Canarias se agota», els assistents van reivindicar un canvi del model econòmic i productiu (aquest motor representa el 35% del PIB regional), molt lluny de la turismofòbia, i van clamar per unes illes millors, unes Canàries per a tots. Aquesta protesta, al meu parer, és molt representativa de com de greu deu ser la situació perquè els illencs es manifesten contra allò que, aparentment, els fa viure. N’estan farts, i amb raó, però volen continuar sent les Illes Afortunades.
Així les coses, necessitem urgentment un canvi en el model de gestió del turisme. Algunes propostes que llancen des dels sectors més afectats i que em semblen perfectament raonables són la declaració de zones turísticament saturades en els centres històrics de moltes ciutats i la moratòria de llicències d’obertura de nous hotels quan se supere una determinada ràtio de places hoteleres/apartaments turístics/vivendes residencials; la instauració d’un impost a les vivendes que no siguen destinades a un ús habitual; la imposició de taxes turístiques o ecotaxes per tal de compensar el cost de la neteja que les ZTS suporten i que ara paguen els veïns locals; el tancament immediat dels apartaments turístics il·legals; la regulació de la compra d’habitatges per part dels estrangers, etc. Tot amb un únic objectiu: fer compatible els circuits turístics amb el dia a dia dels ciutadans que viuen en eixos carrers, en eixos barris i en eixes ciutats que, ben probablement, mai no tornaran a ser allò que eren, però, almenys, sense haver d’expulsar-los-en.
En resum, entenc que el turisme és la principal indústria del país, i en cap cas estic en contra del fet de viatjar per plaer, en absolut. Soc un rodamon empedreït i crec que eixir de casa i conéixer altres llocs i cultures és absolutament enriquidor des de tots els punts de vista. Però també comprenc que els recursos hidràulics, paisatgístics, urbanístics, d’infraestructures no són il·limitats, i no sé fins a quin punt Espanya, al ritme actual, podrà suportar aquesta situació desenfrenada d’expansió turística en què els únics que ixen perdent són els residents. Trobe que és un error la recepció, sense control, de més i més i més visitants cada any, ja que així l’única cosa que aconseguiran serà matar la gallina d’or. Si allò que ens ha de donar de menjar ha de ser només el sol i la platja, aleshores menjarem turistes. Algun savi va dir en una ocasió que no en el lloc, sinó en l’ànima radica allò que ens fa feliços o miserables. Pensem-ho bé!
