La filòsofa Hannah Arendt escrivia en el seu assaig La mentida en política, que el mentider era «un home d’acció». Segons Arendt, que mirava d’entendre i explicar les abominables mentides del Pentàgon sobre la guerra del Vietnam descobertes pel New York Times, el mentider «no té problemes per aparèixer en l’escena política; el seu gran avantatge, per dir-ho d’alguna manera, és que sempre és enmig de l’escena; és actor per naturalesa; no diu les coses com són perquè vol que les coses siguen distintes d’allò que són».
Ningú com Mazón, ni el mateix Nixon, encaixa millor en aquest prototipus d’home d’acció descrit per Arendt. Fet i fotut, aquest presumpte advocat que mai no ha exercit, aspirant a estrella de la cançó pop, camàlic inquietant del reu Zaplana, influencer vocacional, fa molts dies que menteix descaradament sobre la tragèdia viscuda al País Valencià de la qual n’és un dels seus màxims responsables en tant que president de la Generalitat.
Mazón menteix quan fa afirmacions categòriques sobre l’aplicació correcta dels «protocols» en la gestió de la crisi, quan acusa el Govern de Sánchez i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer de no haver-lo avisat o, pitjor, d’haver-lo confòs, i menteix, també, quan calla, quan s’amaga dels periodistes, quan diu una cosa i la contrària sobre un fet qualsevol que li assenyala la realitat. Ell és l’actor principal d’aquesta farsa on l’atrezzo (el jupetí roig de membre d’emergències) i el neollenguatge (l’ús del terme aterridor de «revolució meteorològica») juguen també un paper, li donen a l’obra un toc còmic.
Aquest mediocre i inepte president mira de salvar-se el cul perquè sense el càrrec no és bo ni per a tacos d’escopeta. De primeres, amb un PP en estat de shock, el seu era un llarg i solitari monòleg. L’homenet, fuetejat per la tempesta del destí, intentant tothora convèncer desesperadament el públic de la seua innocència, del seu abandonament i del seu poble pels qui els podien haver salvat amb un obrir i tancar d’ulls.
Després, a la funció se li han afegit els seus còmplices principals, les infames conselleres Nuria Montes i Salomé Pradas, dues icones de l’odiosa frivolitat en majúscules. Tal com la veritat ha anat obrint-se pas a través del fangar i s’han anat calculant els possibles efectes polítics en les espanyes d’una actuació nefasta i criminal, s’han anat afegint personatges com el tavernari Rafael Hernando o l’embogida Cuca Gamarra. D’altres, però, com l’alcaldessa de València, María José Català, de Torrent, s’han amagat darrere d’una cortina de missatges sentimentaloides, s’han amagat en el despatx o en casa temorosos de ser esquitxats per la merda que remouen els seus. I, com ella, sense excepcions, tot el PP per por, per disciplina, per indecència… Com és possible?
Val a dir, que tampoc no ha faltat l’ajut (im)pagable dels mentiders professionals de les xarxes, de la premsa infecta de sempre. El diari Las Provincias ha arribat a qüestionar les competències de la Generalitat alhora que subscriu el relat de Mazón. L’ABC apunta a Sánchez i fins i tot a Ximo Puig. Una premsa a mida dels seus amos.
La dignitat, la catàstrofe, la consciència… tot això són elements que no compten en aquesta sinistra representació. Tot plegat, Mazón i la seua banda viuen en un altre món que no té res a veure amb el de la majoria de les víctimes. Han demostrat que no saben com funciona l’administració que manen en un cas de catàstrofe, segurament, perquè pensaven que mai no en patirien una i que, en cas de patir-la, ja hi hauria uns quants funcionaris que els resoldrien la papereta. Podríem jugar-nos el coll que s’han assabentat aquests dies de l’existència d’Algemesí o de Paiporta.
Asseguraria que es miren aquesta desgràcia amb una distància sideral. Primer perquè no entenen què ha passat, que els haja passat a ells. Segon, perquè saben que han de continuar la representació fins a aconseguir que bona part del públic se’ls crega, que la gent acabe per no saber què és veritat i què és mentida.
Els dirigents del PP tenen una llarga experiència en mentir, en ocultar en un núvol de mentides i de veritats a mitges la seua responsabilitat manifesta en la gestió incompetent de tragèdies. És l’actitud freda i calculada dels de l’altra banda experts a retenir el poder. El resultat, segurament, de la mentalitat d’unes bases conservadores crèdules, obedients, convençudes de l’existència d’un ordre natural de les coses inalterable. D’una corrupció moral de caràcter sistèmic. No s’explica si no és així que en el principal partit de la dreta espanyola no hi haja hagut en tots aquests anys una revolta, una transformació interna profunda, una substitució ni que siga parcial de les elits que l’administren. Ni una dimissió. Ni una protesta.
I com vulga que siga, el PP mai no té la culpa de res: de l’accident del Yak-42, de la marea negra causada pel Prestige, del manteniment de les infraestructures de l’accident de metro de València… ara, tampoc, d’haver desaparegut mentre la DANA devastava el país. La culpa és de les forces del mal, de l’adversari polític, dels enemics tots d’Espanya. Els culpables som, ja ho sabem, nosaltres.
