La tragèdia s’oculta en la foscor de la nit. No es deixa veure, talment com faria un gran felí afamegat, a l’aguait, ben amagat dins de l’espessor d’una selva. La tragèdia sembla que només habita ja, dèbilment, en aquells núvols de pols grogosa que s’engul la llum moribunda de cada fanal. Uns núvols que es remouen al pas dels vehicles que roden veloços sobre la superfície d’un asfalt tacat amb les restes de les entranyes del fang. La tragèdia, en canvi, sí que es pot ensumar. La seua olor d’humitat putrefacta ho ompli tot, ho emmalureix tot.
Els joves magrebins que viuen devora l’estació enraonen com si no res a la porta de l’hostal, molt a prop del modern tanatori que ara mateix es troba tancat i barrat i no per falta de clients. A aquests veïns forçosos el restabliment de la circulació dels trens, amb les anades i vingudes de passatgers de València, Xàtiva…, els ha tornat a entretenir les vesprades somortes de l’hivern en què no hi ha gaires coses a fer.
Uns metres més endavant, enfront del solitari Calvari, l’aigua s’ha endut les tàpies del vell convent de Font Salutis que durant decennis han protegit gelosament el seu jardí i ara, enmig de les penombres, s’endevina una palmera datilera, un taronger…
L’endemà, les impressions són molt menys neutres. El cel s’ha alçat gris i un vent poderós aixeca per tot arreu nuvolades gegantesques d’aquella mateixa pols grogosa que a la nit semblava inofensiva. A les campes i, en algun carrer, encara queden cotxes abandonats i bruts. També hi ha alguna casa vella totalment destruïda, moltes entrades de finca malmeses, comerços tancats, gairebé tots els aparcaments encara per netejar, els ascensors inutilitzats… I com vulga que siga, la ciutat sembla despertar molt a poc a poc del que ha estat un malson. Se’n parlarà d’açò durant molts anys com se’n va parlar, i encara, de la fatídica «pantanà». Ara, però, ha estat molt pitjor. Devastador. Horrible.
Els ànims estan encesos i aquest malestar es trasllada a la política. Aquest matí a la televisió el periodista Xavier Borràs entrevista la delegada del Govern, Pilar Bernabé. És la primera vegada des del passat 29 d’octubre que la representant de l’executiu de Sánchez al País Valencià concedeix una entrevista. Val a dir, que s’expressa amb una claredat meridiana, sense embuts. Ella pot demostrar, assegura, el que no pot fer Mazón i els seus: el dia de la DANA va estar al peu del canó. Bernabé ix al pas de cada pregunta amb molta seguretat. S’enfada fins i tot davant dels comentaris fets pels del PP sobre uns ajuts de Madrid que suposadament no arriben. Borràs, però, li ha de preguntar. La delegada té taules i no hi ha pregunta que no puga contestar amb aplom i sempre evitant entrar en la batalla de les desqualificacions barroeres que Mazón ha intentat posar en circulació buscant la gresca, soroll. Sens dubte, sap defensar-se i aprofita l’avinentesa conscient, potser, que no tindrà cap altra ocasió per a fer-ho, si més no, en la televisió dels valencians. Fet i fet, avui en les Corts, el PP i Vox ratificaran el seu assalt a l’emissora. Ben aviat, tornarà la televisió de la propaganda, els bous i les misses, els concursets idiotes. La televisió pública convertida de bell nou en la puta de les empreses «amigues» del president, en l’altaveu de la propaganda infecta d’una dreta desacomplexada.
A Les Corts avui han passat, però, més coses. Mazón ha intentat distreure a compte de l’escàndol de l’exministre Àbalos la seua responsabilitat en la gestió d’aquesta catàstrofe que ha costat 223 vides i la ruïna de milers de valencians. Mazón intenta ressuscitar en el subconscient dels ciutadans la imatge d’aquell PSOE de González, ell, justament ell, fill de la ferum, alumne avantatjat del corrupte més egregi de tots els temps, lord Zaplana.
Quina vergonya! Com si un assumpte, el d’Àbalos, tinguera res a veure amb l’altre, el de la seua gestió infame. I, encara, el conseller Rovira, un brivall de taverna, bròfec, groller, una autèntica haca, s’ha permès frivolitzar sobre l’agressió en Paiporta a Sánchez per part d’un escamot de feixistes. Ara resulta que Mazón, que s’ha reivindicat un valent que es vanta d’haver fet costat al rei, és un superheroi de Marvel i Sánchez un malfactor covard.
La bronca a les Corts ha estat impressionant. El síndic de Compromís, Joan Baldoví, és qui primer ha obert el foc quan ha intentat apel·lar inútilment a la consciència moral del cap del consell. Aquest personal no en té però de consciència. Tenen, això sí, fidelitats infrangibles que es basen en interessos, en un sentit pragmàtic de l’existència, en un darwinisme social sinistre. Escolteu l’empresari Boluda, casat amb una dona d’Algemesí, quan diu que donar l’alerta no hauria servit de res perquè la gent hauria mort igual. Igual, deu voler dir, com van morir els ancians de les residències d’Ayuso. Tot plegat, és com si la vida només se la meresqueren els més forts. Serà aquest convenciment allò que els fa tan perillosament covards? Tan miserables? Tan insensibles al patiment dels altres? Aquest convenciment que no és cap altre que el mateix que nia en el centre mateix d’una cosmovisió autoritària del món.
La nit torna a caure. Demà potser funcionarà de nou l’ascensor de casa i la mare per fi podrà baixar al carrer que no ha vist en dos mesos. La ciutat es restableix de la catàstrofe. Es restablirà el país de tanta immundícia política?
