Escric aquestes ratlles abans de la compareixença de Mazón. Esperar-me a escoltar el que aquest matí dirà hauria estat una enorme i estúpida pèrdua de temps.
Fet i fet, tothom ja sap per avançat el guió del seu sermó i les conseqüències polítiques que se’n derivaran. Fins i tot, fa dies que Las Provincias, d’acord amb la seua vocació de servei públic generosament retribuïda amb subvencions de la Generalitat, ens el va explicar en exclusiva i amb quasi tots els detalls. Per cert, compte amb la portada del 10 de novembre, aquella foto d’una plaça de la Mare de Déu a mig omplir de manifestants i sense l’edifici del Palau de la Generalitat, l’escandalosa absència del nom del president en l’enorme titular amb lletres de caixa alta.
El pitjor dirigent polític de la història del País Valencià des de la seua fundació com a regne en el segle XIII, s’espolsarà les culpes del desastre, mirarà d’esguitar la ministra Teresa Ribera i el president Sánchez amb el fang de les seues mentides i veritats a mitges, anunciarà la decapitació d’uns quants dels seus, vendrà el seu programa de «reconstrucció» després de la «revolució meteorològica», lamentarà les pèrdues humanes i mostrarà la seua comprensió infinita i paternal per la indignació de les víctimes. ‘Els valencians hem estat sols en aquesta desgràcia’, potser s’exclamarà; o, encara, ‘Tots units i a una veu superarem aquesta catàstrofe perquè som un gran poble’.
Mazón cantinflejarà, tiktokejarà… veurem l’actor que és en estat pur, intentant convèncer-nos de la seua innocència i, sobretot, de la maldat dels seus adversaris. Convèncer-nos, al capdavall, que els rucs volen i els gripaus carreguen fem.
La qüestió és romandre en la trona, no dimitir per res del món. La dimissió, això ho saben gossets i gatets, suposaria reconèixer la seua negligència, afeblir electoralment el seu partit, exposar-se massa a la justícia. Tota la resta no importa. No hi ha víctimes ni decència que valga en aquesta batalla per prevaldre políticament i intentar, de passada, treure-li un ull al contrincant. Cal guanyar temps, resistir, esperar que tot s’aquiete un poc. Després arribaran els ajuts de l’Estat i hi haurà temps per gastar-los i alhora acusar el Madrid que mana, que els mana, que ens mana, de gasiu. També arribaran les inauguracions de les obres de la «reconstrucció»… I l’oblit. El temps tot ho cura… Sé fuerte, Carlos, sé fuerte… Abans els porcs que la casa.
Els del PP són hàbils en aquestes maniobres de distracció de gran envergadura per a ocultar els desastres de la seua gestió. Tot plegat, són trumpistes des de 1939, molts anys abans que el desgraciat de Trump nasquera. La primera «trumpellada» que potser van amollar és que el franquisme no va ser exactament una dictadura.
El cas és que molts pensaven que la manifestació massiva del 9 de novembre, la rotunditat dels fets i no pas de les suposicions o interpretacions esbiaixades, l’obligarien, per dignitat, a abandonar el càrrec. La realitat és tossuda, però. Ells són com són, els dirigents del PP vull dir, i nosaltres, els valencians, també som com som. Tant és així que les primeres aproximacions electorals -no cal dir que precipitades- apunten que hi hauria una caiguda del PP de què se’n beneficiarien els de Vox. No és una hipòtesi destarifada. Per a molts valencians la causa d’aquest desastre no és del canvi climàtic sinó la gestió d’un tita fluixa que no ha sabut posar els collons i per a collons els de Vox que, per cert, han emmudit de colp conscients dels beneficis del seu silenci.
Les mateixes enquestes auguren un ascens de Compromís i, també, del PSPV-PSOE. Molts altres valencians sembla que ja han comprès que ateses les circumstàncies l’abstenció és un esport de risc.
Mazón no se’n va ni amb salfumant, ha quedat adherit, encrostat al poder i només la petició sotto voce dels lobbies econòmics o una autèntica rebel·lió civil persistent i constant, articulada, farien que es repensara la seua actitud. Potser dimitirà, algun dia. Quan passe més temps, quan els seus li aconseguisquen una qualsevol canongia lluny dels focus, quan les setmanes tinguen tres dijous. Vergonya. Vergonya infinita.
