La ciutat es refà com pot, molt lentament, enmig del tràfec dels militars i dels seus vehicles pesants, de les excavadores, de les brigades de treballadors de les empreses de neteja, dels aqueferats veïns que repassen al mil·límetre el fang que ha quedat adherit com un llimac infecte a la façana, en una reixa, en una porta…
A poc a poc, s’imposa un retorn a una certa normalitat encara que les ferides que ha deixat la catàstrofe són molt profundes. Això tothom ho sap encara que es dissimule o se li lleve ferro a la situació en totes les converses que es mantenen als bars a l’hora dels esmorzars, a la faena; encara que tothom parle del mateix, explique dos mesos més tard, les mateixes coses: on estava, què feia, què ha perdut, què li han donat, com va salvar-se de pur miracle, providencialment… Molts negocis i comerços mai més no tornaran a obrir. Darrere de cada tancament hi ha una tragèdia personal. Ningú sap quan desapareixeran dels carrers i de les campes les muntanyes de cotxes destrossats. I estan, és clar, els morts. Més de dos centenars de morts dels quals a penes sabem res. És com si els haguérem digerit col·lectivament convertint-los en una xifra. Ben segur que en un altre país, en una altra societat, s’hauria imposat la necessitat de recordar-los, d’acomiadar-los amb tota la solemnitat.
Com vulga que siga, la gent va fent i la mala llet i, sobretot, la bogeria més abjecta es deixa per a les xarxes socials que proporcionen la distància adient per a treure un rèdit polític, per a desfogar-se de tantes frustracions, per a ofendre i fer mal fredament, sense cap necessitat d’haver d’exposar-se personalment.
Els comentaris, les opinions s’amollen com qui solta una mortífera càrrega de bombes des del cel sobre una extensa taca de terreny. Els insults barroers es barregen amb històries absolutament increïbles com la d’un tipus que acusa l’exalcaldessa de la ciutat i diputada socialista del robatori d’un quilogram de joies requisades per la policia local. D’altres, carreguen a compte de la catàstrofe contra la «puta clase política» que, en realitat, es limita tota a un únic dirigent, Pedro Sánchez. Hi ha els qui, a més, es permeten culpar el mateix president del Govern d’ocultar el nombre real de morts i de desapareguts suposem que per matisar la seua responsabilitat criminal. Així, si Mazón és un inepte, Sánchez i el seu Govern, en canvi, són uns assassins.
Tot plegat, la batalla política legítima per a depurar responsabilitats en la gestió de la DANA sembla que els demòcrates d’entrada la tenen perduda en el territori digital. Val a dir, que ací i en Boston, en Berlín o en Paiporta. Els arguments i les dades s’estavellen contra un mur de mentides i de subjectivitat construït expressament, en aquest cas, per a afavorir l’articulació de Vox. Un mur que, a més, permet mantenir intacte un model econòmic que, a la curta, només fa que empitjorar greument les conseqüències del canvi climàtic o les condicions de vida d’unes classes populars paradoxalment entregades en cos i ànima a les promeses d’aquesta mateixa extrema dreta mafiosa i fanàtica.
Així les coses, mentre una bona part de la ciutadania ompli els carrers per a exigir que Mazón admeta la seua incompetència i responsabilitat dimitint, una altra, a les xarxes, reforça el discurs manegat que tots els polítics són iguals.
I encara, mentre una part de la ciutadania es revolta contra la misèria moral de Mazón, aquest continua tancant contractes a dit amb les empreses de l’entorn del seu partit i amb una coartada immillorable com ho és la de la «gran reconstrucció». Fet i fet, a aquest personatge fosc i immoral, li importa un rave que se’l repte als carrers de València perquè ell combat en un altre camp de batalla i ni tan sols ho fa amb el seu propi exèrcit.
És qüestió de temps. Mazón -apuntalat per l’estructura hermètica del seu partit- només fa que guanyar temps alhora que beneficia econòmicament els seus. Confia -o si no no s’entendria res- que la gent acabarà per oblidar i, fins i tot, per aplaudir els resultats de la seua acció reconstructora aliens o bé indiferents a les magarrufes que l’han fet possible.
Potser la realitat és que, com va escriure Joan Fuster, l’error d’Antígona fou oblidar que, a l’últim moment, els déus es posen al costat dels poders constituïts.
