Quan pense en Mazón no m’acabe de creure que siga un president de veritat, el tipus que diu que és. De vegades, pense que alguna gran productora de televisió amb el permís dels ‘amos’ del país i dels buròcrates de la metròpoli, ens ha entabanat i ens ha fet a tots protagonistes -sense que ho sabem ni vulguem- d’un reality show.
Anem a pams. Mazón sap cantar. De fet, hauria pogut ser un dels milers de candidats a un Got Talent. Imagineu-lo interpretant Soy un truhan, soy un señor, vestit de vint-i-un botons, uniformement bronzejat. En la butxaca dels pantalons potser duria una estampeta de la Faç Divina i una targeta de visita del Marmarela Beach Club. En el cap, el somni d’una vida regalada perquè sí, perquè ell creu que s’ho val i punt.
També sap actuar. No és massa bo, d’acord, però té els dots suficients per a fer-se un nom en l’àmbit del teatre amateur. Podria ser, posem per cas, l’enamorat finalista de Lina Morgan en El último tranvia. Ho veieu? Mazón i la Morgan amb el rerefons d’una Espanya de lluentons i cava semidolç incapaç encara d’encabir ni a martellades la mòmia del Generalísimo en el nínxol de l’oblit.
No té vergonya ni sembla tampoc que tinga previst adquirir-la en un confessionari, en un jutjat d’instrucció o en els dominis d’un exili interior autoimposat, redemptor. Ja ho sabeu que riu i capcineja, s’exclama, arrufa les celles i torç la boca en un gest de menyspreu cada vegada que li recorden que, mentre ell dinava a El Ventorro i després feia no sé ben bé el què, la gent s’ofegava. Desvergonyit de natural podria, també, interpretar el paper de majordom en una d’aquelles pel·lícules X de la gran Brigitte Lahaie. Enmig d’un gran menjador, cul en l’aire i safata en mans, ell seria el discret assistent dels entusiastes atletes d’una orgia a la francesa comme il faut.
Pel que fa a nosaltres els valencians, col·lectivament, hem donat proves suficients de la nostra gran capacitat per a suportar presidents que no sabem si en realitat ho són o què són. Presidents que d’haver nascut a l’Àfrica subsahariana potser somiarien en ser com Mswati III, rei absolut d’Eswatini.
Camps, Zaplana, Olivas… Bon dia, Mamba… Bon dia, Kunene… Bon dia, Masuku… Bon dia, Shbangu… Bon dia, sanguango… En un altre qualsevol país, no crec que personatges com aquests hagueren pogut renovellar-se en el poder després d’anys de saqueig, de desgràcies en part atribuïbles a unes gestions negligents, d’anys de pusterolisme polític ridícul. Però els valencians som, per desgràcia, els més demòcrates del món amb la peculiaritat de ser també els més desmemoriats. En política l’oblit és una condició necessària per avançar. També, ho és, però, per a retrocedir.
Bé, per això, per aquesta capacitat de resistència, que els valencians podrien fer un bon paper en aquest imaginat reality show amb Mazón de personatge principal.
Com molts altres ciutadans he indagat sobre quina ha de ser l’arquitectura psicològica del presumpte president que tenim per a poder aguantar impertèrrit el malestar d’una gran part de la societat. Per ser capaç de mentir amb una desimboltura portentosa. Per a aguantar-se a si mateix.
Ni rastre de penediment. D’autoesmena. Ben al contrari, la tensió política ni tan sols li ha llevat la gana. Ni a ell ni a la cohort de hooligans que li fan de guàrdia de corps. El conseller Rovira en un temps rècord, segons va destapar el síndic de Compromís Joan Baldoví, va polir-se quasi 12.000 euros en restaurants i marisqueries. Per favor, no vos perdeu el detall de les fartades de consulta obligatòria en roviraleaks. El seu cap, el dia de sant Carles, es va homenatjar amb un dinarot de quasi 1.000 euros que va intentar colar a la Generalitat. Penseu ara la sentència d’Hisenda dels espanyols: Mazón som tots.
El cas és que no he trobat encara la resposta. Alguns amics psicòlegs em remeten a Enric Marco, el fals deportat, o a altres perles de persona com El pequeño Nicolás. Quasi res.
L’altre dia, observant detingudament la foto d’Europa Press en què se’l veu a ell dins d’un vagó de metro arribant a Torrent mentre a l’andana l’escridassen uns veïns amb pancartes, vaig pensar que tot això nostre té pel·lícula. Ningú com Scorsese podria retratar millor aquest paradís del despropòsit en què s’ha convertit el País Valencià. Aquest infern. Aquest personatge infame i tota la seua cohort.
La primera escena podria ser la del tren entrant a l’estació de Torrent. Mazón -interpretat potser per un Leonardo DiCaprio un poc major- faria veure que no passa res. Mentrestant una veu en off ens aniria endinsant en la història: “Un moment. No soc qui vostès pensen, vull dir, un assassí, un inútil, un vividor. Tampoc soc però aquest tipus afable i divertit que canta en les festes dels jubilats i es deleix per seguir el seu equip preferit de futbol. No…”. La història es reprendria uns mesos més tard enmig d’un infern de fang mentre en algun lloc desconegut el nostre protagonista es disposaria a començar una llarga reunió amb el dimoni de la seua ambició.
