Un dia ixen passant-se una piloteta de bàsquet, un altre empolainats de cap a peus fent la visita al Pessebre que han muntat al Saló de Cristall de l’Ajuntament de València, un altre felicitant-se de l’aniversari de la Constitució amb les maneres d’un venedor d’aspiradores porta a porta… Mazón i Català -el colèric diputat, Barrachina– sembla que passen més temps fent el xorra a les xarxes socials i venent sopars de duro que despatxant els assumptes importants de la «rechió que avansa en marxa triomfal», si més no, cap a la l’Autovia de l’Este.
Entenc que segueixen al peu de la lletra la doctrina del seu equip de comunicació que els deu haver promès que el negoci electoral el tenen a Internet on els joves es passen hores i hores malgastant la seua enganyosa eternitat.
Fins ara són vídeos amb una mise en scène discreta i interpretacions mesurades amb l’objectiu de vendre fites institucionals (és el cas del president i de l’alcaldessa) o bé per a matxucar verbalment la confraria dels amics de l’antiEspanya amb una agressivitat que sovint recorda el verb abrandat de Blas Piñar (d’això se n’encarrega Barrachina).
L’estratègia no és exclusiva del PP. Val a dir que a l’exalcalde Ribó també l’han posat a rodar vídeos en Tik Tok. No en va, els responsables de la política comunicativa de la coalició valencianista van trobar en l’ús de les xarxes una eina eficaç per a donar-se a conèixer.
De l’impacte real o no d’aquest ús d’Internet entre els joves, els teòrics tenen opinions divergents. Per a alguns, és la via de penetració dels missatges polítics, per a d’altres un instrument de mobilització… Qui lo sa.
El problema -en el cas sobretot dels qui governen- no és fer més piulades o més Tik Toks. El problema és quan el bombardeig de vídeos per a faves amb missatges d’una simplicitat insultant quan no manipulats substitueixen el que hauria de ser una política de comunicació institucional transparent i de qualitat.
El govern de la Generalitat s’ha instal·lat en aquesta dinàmica confiant en el poder de la ignorància. Ho recorda Peter Burke citant Denis Diderot quan deia que els qui exerceixen el poder s’esforcen a «mantenir les persones en un estat d’ignorància i estupidesa».
El context no podia ser més propici amb una estructura mediàtica valenciana paupèrrima que ha renunciat, llevat de molts pocs casos, a exercir la seua funció de fiscalització del poder. Parlem clar. Els diaris regionals que encara ixen en paper malgrat que ja no hi ha quioscos on vendre’ls necessiten les subvencions públiques per a mantenir els sous dels seus alts càrrecs mentre mantenen les plantilles en la indigència salarial i la por permanent a l’acomiadament. Naturalment, el poder polític coneix bé la situació, però passa exactament com amb la monarquia espanyola: manté la ficció. A canvi, els diaris suposadament progressistes dirigits per autèntics saltimbanquis ja no expliquen res o fan fora els seus millors periodistes mentre que els conservadors redoblen els esforços com a llepaculs professionals.
La debilitat de la premsa és tan gran que els líders del PP no dissimulen ni en les rodes de premsa com en els temps en què Camps o Barberà es creien reencarnacions d’emperadors. Sense anar més lluny, l’altre dia l’alcaldessa Català va acompanyar en una intervenció davant dels periodistes a Mar Chao, presidenta de l’Autoritat Portuària de València. La tal Chao es va negar a respondre a cor què vols com o de quina manera s’ampliaria aquesta infraestructura. D’altra banda, es va anunciar que tret de casos puntuals no hi hauria més compareixences davant dels mitjans. És un tema molt sensible lligat a la preservació del patrimoni natural dels valencians i a la depredació urbanística del territori que mereixeria una explicació in extenso. Chao i Català van donar a entendre que són de les que pensen que els periodistes són uns simples titelles. Si volem saber res d’aquest assumpte tan crucial que acabava d’entrar en la llista de l’agenda oculta, caldrà segurament anar mirant de tant en tant l’Insta chachi pilongui o el Tik Tok del taboll institucional de torn.
Així les coses, els defensors d’una democràcia de qualitat no tenen motius per a l’optimisme ni en Alcàsser ni en Sevilla ni menys encara en Moscou o Tel-Aviv. Col·lectivament, ens enfrontem a un repte colossal: la construcció d’una premsa basada en el compromís social que, a més, puga comptar amb una estructura sòlida de verificadors. Això o deixar que ens converteixen en dòcils masses de ciutadans al marge de les decisions del poder.
