L’homenet que ens presideix igual anuncia per les xarxes una marca de papes, canta una de Julio Iglesias per a una tropa de jubilats, que, en cos de camisa, ensenya el Palau de la Generalitat amb la destresa d’un qualsevol agent immobiliari de poble.
Podria ser l’alumne avantatjat de Ramonet el d’Oriola, el mestre de cerimònies d’una tómbola atrotinada i perduda en la fira d’un poble insignificant de la Manxa, un venedor de cotxes de segona mà com Leo Sweettie, el personatge de la pel·lícula Arizona dream que interpreta Jerry Lewis.
Mazón és però i, sobretot, la personificació de l’alegria i l’èxit menut de l’espavilat en la pàtria devastada dels mediocres, un producte de l’alta política provinciana capaç d’entabanar els vellets, d’amenitzar micròfon en mà el sopar de la Barraca una nit de Sant Joan, de fer volar coloms mentre al seu voltant es congreguen els voltors de l’especulació, els cocodrils de l’extrema dreta gràcies als quals es manté en el poder.
Tot el que fa ho fa, això sí, amb alegria, com acaba de fer regalant la titulació del valencià en els nivells A2, B1, B2 i C1 a tots els estudiants que hagen aprovat l’assignatura en secundària i batxillerat. La mesura de gràcia l’ha atorgat amb el pretext d’alliberar-nos d’una suposada i odiosa imposició de la llengua del país. També per «justicia, por mérito y por convivencia».
Aquest manyaco, aquest xarlista, aquest sanguango ens ha humiliat com cap polític abans ho havia fet. Juga al seu favor el retrocés històric que a hores d’ara pateix el valencià, la percepció que segurament les seues mesures lingüicides tindran més aviat una resposta feble i sempre en termes més simbòlics que pragmàtics. Els antecedents polítics de la mesura li faciliten una coartada perfecta. En darrer terme, sap que davant d’un regal seran milers d’espavilats com ell els que l’aplaudiran amb les orelles. Tot plegat, poques hores després de l’anunci ja hi havia quasi cinc mil sol·licituds de certificat. Ho han posat molt fàcil. Un click i… pumba! Ja tens un paper que diu que parles valencià encara que sigues un castellanoparlant profund i enemic acèrrim de la prosa de Joan Fuster. No ho posaran igual de fàcil per a interposar una denúncia en l’Oficina Antifrau que acaben de fumigar per a poder, pel que sembla, treballar millor.
No cal ser molt llarg per a entendre que Mazón i els de la seua banda mai no s’haurien atrevit en les mateixes condicions a regalar títols de francès, anglès o de castellà.
El missatge, doncs, és molt clar: el valencià és una merda i, a més a més d’una merda, una amenaça per a la convivència.
Emparat en una Llei de llibertat educativa, com si els valencians deixondits de la tutela de Madrid haguérem viscut durant segles sota el jou d’un sistema educatiu teocràtic o de biaix stalinista, Mazón degrada el valencià al convertir-lo en una matèria insignificant, alhora que condiciona subterfúgiament el criteri acadèmic dels docents que segurament no podran fer cap altra cosa que unflar les seues notes per evitar l’ira de pares, mazones, estudiants bords i altres espècimens.
Des de la conselleria, un talibà com Rovira reblà el clau assegurant que la introducció del valencià en el sistema d’ensenyament és una cosa del departament de Filologia Catalana de la Universitat de València i que a Catalunya els xiquets catalans, per culpa del català, són els que de tot Espanya menys ganes tenen d’anar a escola. És el mateix conseller que assegura que si el valencià es parla menys és per culpa del fet que s’ha imposat. Delirant.
Ara i ací, fer la llista dels perills a què ens veiem abocats com a societat amb aquests energúmens al comandament seria un exercici ociós. Ja som prou majors per saber quin és el nivell d’aquest personal i com se les gasta quan governa.
L’actual govern de la Generalitat no tan sols és verí per a la salut col·lectiva del país. És també una xarlotada, una quadrilla de borinots i d’ineptes que més d’hora que tard veurem perpetrar les barbaritats més grans en nom del progrés, la llibertat i, sobretot, de les butxaques d’alguns.
Mentrestant, la tómbola de Mazón continuarà regalant títols de valencià per a torcar-se el cul, muñecas chochona i cafeteres i els comissionistes reunint-se en reservats de restaurants de luxe i despatxos d’advocats. I el 9 d’Octubre, el país oficial, convertit en terreta i fregall, s’estarrufarà entre vítols, Te deums, i homenatges fútils. I pensar que potser encara no hem vist el pitjor…
