El 1835 el New York Sun va informar durant sis dies que l’astrònom anglès sir John Herschel havia pogut observar vida en la lluna des de Sud-àfrica mitjançant un telescopi de mides fins aleshores desconegudes. Val a dir que Herschel era un prestigiós científic admirat per Charles Darwin, a qui devem, per exemple, la invenció del procés fotogràfic de la cianotípia.
El diari nord-americà assegurava que els seus articles, signats per un tal Andrew Grant, havien estat copiats literalment de l’Edinburg Journal of Science una important publicació científica de l’època.
Cadascuna de les històries reproduïdes pel NWS era cada vegada més i més al·lucinant. La Lluna, lluny de ser un erm, era un món meravellós habitat per criatures estranyes com ara, i sobretot, pels Vespertilio Homo, uns éssers mig home mig ratpenats d’un metre vint capaços de volar, parlar, crear art, construir temples i que tothora follaven en públic. A la Lluna hi havia també una altra espècie de Vespertilio molt més intel·ligent que la primera i molt propera a la imatge que tenim dels àngels.
Com vulga que siga, els rajos del sol van acabar per encendre el telescopi i quan aquest ja estava reparat la Lluna havia deixat de ser visible. La notícia va causar sensació mundial i se la van creure gossets i gatets.
Òbviament, tot era una enganyifa pensada per a vendre més diaris. Ni el pobre Herschel havia vist res, naturalment, ni Grant existia. Fins i tot, el diari científic d’on suposadament s’havia obtingut aquella història -titllada per Edgar Allan Poe de «narració exquisida»- feia ja dos anys que havia tancat. El cas és que l’ardit va funcionar. El NWS va augmentar les seues vendes i les va poder mantenir a l’alça. El públic, en bona part migrant i amb poca cultura, va satisfer amb aquella història a bastament il·lustrada, una necessitat de saber. Però, també, els científics i els dirigents polítics.
Mazón, com l’inexistent Andrew Grant, vol que mirem pel seu telescopi El Ventorro i que allà veiem només un innocent dinar d’unes quantes hores amb una Maribel Vilaplana que li dona la raó a través de portaveus sense rostre, sibil·les misterioses i periodistes llepaculs. I, encara, vol que mirant pel seu enorme telescopi pensem en el miracle de la Gran Reconstrucció que ens ha promès i que faran possibles les empreses dels seus amics Vespertilios i que pensant en el prodigi ens oblidem dels morts i de la devastació de la DANA i de la seua responsabilitat darrera en la catàstrofe.
Mazón vol que El Ventorro només siga un indret amable on estacar-se uns fesolets amb conill i beure’s un bon vi, un local familiar on després tenir un bon llit on poder pair la fartera. Un lloc del tot neutre, situat en unes altres coordenades de l’espai i del temps diferents d’on es situa el País Valencià, Europa, i, on, per cert, un qualsevol pot penetrar ara de president de la Generalitat, ara de president del PP, ara de Spiderman o de l’«Agüelo Colomet».
Mazón no tan sols pensa que ens podem creure el seu Ventorro idíl·lic convençut que una immensa majoria de nosaltres som uns pobres imbècils sinó que està convençut també que l’únic telescopi que existeix és el seu.
Tot, plegat, les seues conviccions -la seua descarada manera de mentir- diuen molt del concepte mateix que té dels valencians, de la política, del món en general. La seua supèrbia és repugnant.
De veritat pot Mazón passar-se per l’engonal les explicacions que la ciutadania es mereix i que, simplement, no passe res?
La Gran Mentida de la Lluna va quedar com un fet curiós que va divertir fins i tot Herschel. La Gran Mentida de Mazón (o la seua veritat a mitges) és també la de Vilaplana, Mompó, Argüeso i tutti quanti i no té res de divertit.
