El passat divendres, 17 de gener, festivitat de sant Antoni del Porquet, un garrí es va escapar de la boconada i va fer acte de presència en la presa de possessió de la rectora de la Universitat d’Alacant, Amparo Navarro. Estava invitat per ser la màxima autoritat del País Valencià, però no sé fins a quin punt la institució educativa havia d’haver convidat i donat veu a un subjecte tan miserable i amb tan pocs principis i valors. Molts pensàvem que no hi acudiria i que hi enviaria, atés que era divendres i així ja es podria quedar al seu poble a passar el cap de setmana, el marranxó d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació, aquell que el dia de la tragèdia, cap a les 13 h i en el cotxe oficial, va emprendre el viatge cap a sa casa on deia que havia de fer coses mentre les escoles i els instituts començaven a inundar-se i abandonava el professorat i l’alumnat. Quins dos verrons, una espècie única en extinció!
La vespra del solemne acte al paranimf del campus de Sant Vicent del Raspeig, Mazón va encendre les xarxes socials amb unes declaracions que fins i tot des del seu partit no comparteixen. Com és sabut, va comparar les ajudes a Gaza per part del Govern espanyol amb les de la DANA, es va atrevir a mentir que els palestins reben els diners abans que els valencians i que si les sol·licituds s’emplenen en àrab són més efectives que les fetes en buen castellano. S’ha de ser molt neci per a llançar una falsedat tan tosca, grollera i repugnant. És un autèntic provocador i és capaç de proferir qualsevol ignomínia per tal de desviar el focus d’atenció i que no es parle de la seua nefasta gestió aquell trist 29 d’octubre de l’any passat. Banalitzar la mort de vora 50.000 gazians a mans del sanguinari Benjamin Netanyahu és, al meu parer, l’exemple viu de la misèria moral i la incompetència política d’aquest brivall amb més cara que esquena.
El cas és que el godall alacantí va aparéixer en la Universitat d’Alacant parapetat d’una bona porcada, la plana major del seu partit. Allí hi havia l’alcalde Barcala, el president de la Diputació i nombrosos edils populars. Ell que sap que pertot arreu l’escridassen per haver estat dinant i festejant en el famós restaurant mentre els veïns de les zones afectades s’ofegaven i morien, imagine que esperava una rebuda com la que va tindre. Segons m’asseguren alguns companys, els crits i els xiulits se sentien des de l’aulari III. A Benetússer (l’Horta Sud) també va ser représ, i l’endemà dissabte va ser increpat a Xilxes (la Plana Baixa) mentre els capellans l’aplaudien. Amb l’Església hem topat! Però s’ha de ser molt cínic per a assistir als llocs com qui sent ploure. Certament, no sé com s’atreveix a eixir al carrer. Per on va, aquest farsant deixa la pudor de la merda que du apegada al cul des de fa quasi tres mesos.
Per televisió vaig vore la seua arribada a l’exterior de la Facultat de Dret, on l’esperaven els seus sequaços. Les següents imatges són de l’interior de la sala durant la protocol·lària celebració. No està clar per on va accedir-hi, però els assistents comenten que no va passar pel pati on hi havia un centenar de persones protestant amb pancartes i, per tant, el Molt Covard no va entrar-hi per la porta principal. Sincerament, m’alegre que no ho poguera fer com una persona normal, i aquesta va ser la petita victòria dels allí reunits.
Quan la rectora estava a punt de prometre el càrrec, uns quants estudiants es van alçar i van criticar que la Universitat haguera convidat aquesta persona tan ingrata. Celebre que esbroncaren el descarat Mazón i que ho feren en valencià, i aplaudisc tots i cadascun dels retrets que li van fer, autèntiques veritats com a punys. No puc entendre com els assistents, ben asseguts i callats, impassibles, ni s’immutaren, quan allò que haurien d’haver fet és abandonar la sala com van fer aquests xavals. Era el que es mereixia el Molt Impresentable, haver-se quedat allí sol, amb la cara de taujà que tenia, juntament amb els seus acòlits, la clec, fent-li palmes. En la convenció del PP a Astúries el cap de setmana anterior reia molt; en la Universitat d’Alacant, el seu rostre era de pocs amics. Però em fa l’efecte que hi havia massa estómacs agraïts aquell matí allí dins. Per descomptat, hem de felicitar-nos per la valuosa valentia d’aquest reduït grup d’alumnes, tot un exemple de dignitat, justícia i consciència crítica.
Quan va arribar el torn de paraula del desvergonyit, diuen les males llengües que la intervenció va semblar un espectacle d’El club de la comedia. Mazón es va transformar en Charlot i va fer un discurs en què, després del seu conegut i lamentable posicionament al voltant del grau en Medicina durant tot el litigi, va mostrar-se pròxim a la Universitat d’Alacant, on ell mateix va estudiar, i sobretot a la rectora, a la qual va dedicar un cabàs d’elogis que, lògicament, va suscitar més d’una rialla. Però quan els allí presents van petar de riure va ser quan aquest bipolar va intentar posar-se la medalleta amb l’acord històric entre la Universitat Miguel Hernández d’Elx i la UA pel grau sanitari esmentat, tot després de la recentíssima sentència del Tribunal Superior de Justícia valencià que ha donat la raó al centre alacantí. No era un humorista qui parlava des del cadafal, sinó el president de la Generalitat Valenciana, que va provocar la riota a cor què vols de tot el personal congregat.
En resum, no sol ser habitual saltar-se el guió en un acte tan solemne com el de la setmana passada al paranimf de la Universitat d’Alacant en què el protocol sempre mana. Però quan no vols caldo, tres tasses: la protesta pública a l’arribada, la tensió viscuda a l’interior quan els alumnes van retraure la presència de l’excantant i la hilaritat que les paraules d’aquest pallasso amb corbata van despertar entre la concurrència. Al mamporrero de Mazón, políticament, li queden dos telediaris, però hem pogut comprovar amb la seua inoportuna visita que, quan deixe la presidència, tot i que està fet un tocacampanes, no li faltarà faena i si més no podrà dedicar-se a la cançó o a l’humor, uns àmbits en què, almenys, no posarà en risc la vida de les persones. Val més això que res, encara que no sé si li donarà per a molts dinarots en El Ventorro. Potser haurà de buscar-se una fonda més barata on menjar-se el conill amb carxofes, les clòtxines en tempura amb salsa de soja i mel i, de postres, les figues de la terreta…
