Que Mazón no estava on havia d’estar el fatídic dia clau és una obvietat que ja no admet discussió. Que va desaparéixer cinc hores, en un dinar primer va dir que particular i després de treball en què de segur hi va haver café i puro, i que va arribar dues hores tard a la reunió del gabinet de crisi és altra evidència imbatible. Que la situació el té completament superat i en xoc, i que els seus intents d’eludir responsabilitats són vans i patètics ho demostra el fet que no solament ha sigut incapaç de previndre la població de la riuada, sinó, i molt especialment, de gestionar la catàstrofe, i açò el perseguirà la resta de la legislatura i de sa vida, no solament política. Estic convençut que hi haurà un abans i un després d’aquest desastre ambiental sense precedents, i la pregunta bàsica que la societat valenciana es fa a hores d’ara és si s’haurien pogut evitar moltes morts si ell i el seu equip hagueren actuat d’altra manera. La resposta també sembla massa evident.
Sí, la seua irresponsabilitat s’ha emportat per davant moltes vides. Perquè Mazón i el seu desgovern es poden creure o no el canvi climàtic, poden pactar amb els negacionistes de Vox i eliminar, mà a mà, la Unitat Valenciana d’Emergències, poden retallar dèsset milions d’euros en la partida dedicada a les emergències respecte del pressupost de l’any 2023 (com diu la dita popular, hi ha estalvis que es mengen les tovalles), pot nomenar com a director general d’eixa àrea un exalcalde amb experiència en el món dels bous, pot tindre com a consellera de Justícia i Interior una senyora que assegura que desconeixia l’existència del sistema ES-Alert (algú s’imagina el director d’un hospital dient que no sabia que tenen quiròfans o sala de raigs X?), fins i tot ens van regalar el primer govern autonòmic d’Espanya amb la ultradreta, però mai havien d’haver ignorat les alertes dels científics ni les telefonades dels alcaldes dels pobles de les zones altes que els retransmetien en directe la situació. Hi haurà una investigació política i judicial que dirimirà les culpes de tanta negligència en un govern de la Generalitat infame que no ha sabut comandar ni abans, ni durant ni a posteriori de l’episodi.
¿Com és possible que deu dies després de la tragèdia hi haguera cases a Algemesí amb mig metre de fang solidificat i que la gent continuara autoorganitzant-se per a llevar-lo, o que els carrers de Benetússer seguiren impracticables plens de muntanyes de brossa i cotxes? Malauradament, aquesta és encara la tònica general en molts dels pobles afectats. ¿Com s’explica que en el segle XXI, en la quarta economia d’Europa, milers i milers de valencians i valencianes hagen passat dies i dies envoltats d’una putrefacció nauseabunda? Què feia el president, a banda d’acusar l’AEMET i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i d’intentar defendre’s d’allò que és indefendible? Se me hacen algunas críticas tremendamente injustas, considera l’alacantí. De veritat troba que són immerescudes? De debò no és conscient que el Govern valencià ha estat completament absent durant l’hecatombe i els dies posteriors? Si és així, aquest home està fora de la realitat i viu en l’estratosfera, i sobretot vull pensar que és la seua incapacitat manifesta la que no li permet fer un mínim d’autocrítica.
Aquell dimarts 29 d’octubre, quan l’AEMET havia activat l’alerta roja des de primera hora del matí, Mazón va tindre una reunió amb la patronal i els sindicats en la qual va menysprear la decisió de les universitats públiques valencianes de suspendre les classes, una mesura, al seu parer, exagerada perquè considerava una contradicció el tancament de les aules universitàries i no les d’altres etapes escolars. Cal dir que, davant la seua inacció, molts alcaldes i alcaldesses, el dia anterior, van decidir suspendre l’activitat educativa en molts col·legis i instituts. Però, què és pitjor, que t’acusen d’exagerat o haver d’assumir de per vida els costos brutals de més de dos-cents morts per subestimar l’alarma decretada? Evidentment, més val curar-se en salut.
La imperícia mazònica és d’un calibre que el seu protector Núñez Feijóo, malgrat que haja dit en les últimes hores que subscriu tot el relat del seu protegit i que aquest ha donat la cara des del primer moment (arribar dues hores tard a la reunió més important del seu mandat perquè estava festejant amb la periodista Maribel Vilaplana és, per al líder gallec, estar al peu del canó), tothom sap que, en el fons, està disposat a deixar-lo caure, i la prova és que, malgrat les seues impresentables declaracions l’endemà de la riuada, no fa més que sol·licitar al Govern central que declare l’emergència nacional, la qual cosa significaria que el seu xiquet fora apartat de la direcció i així no l’ha de sacrificar ell. El PP no pot blanquejar Mazón després del que ha fet, aquest senyor que ha donat quatre o cinc versions diferents d’on estava mentre els seus conciutadans s’ofegaven és una calamitat política, el seu partit l’ha deixat sol encara que ell diga que té el suport dels barons i que, atenció, només aparentment, facen pinya al seu voltant, però és una operació de maquillatge perquè la realitat és que cap president autonòmic l’ha defés explícitament, parlen d’ell amb fredor i ni tan sols l’advocada de les causes injustes, la trumpista Díaz Ayuso, no ha dit ni piu, senyal inequívoc que el seu company ho ha fet pèssimament.
També hi ha silenci en Gènova 13 sobre la multitudinària manifestació de València del 9 de novembre, la primera gran protesta pacífica dels indignats del fang que el gestor de comunitats del PPCV considera polititzada des de l’esquerra. L’auxili inicial al falsari s’apaga a poc a poc perquè ha fet de la mentida per ocultar les negligències i la seua desastrosa gestió el modus operandi durant aquestes més de dues setmanes. Jo crec que com més òbvia és la inhabilitat del titella Mazón, més posa en problemes Feijóo i més mal fa al seu partit, que alhora fa tacticisme amb la desgràcia, i aquesta ferida oberta, o la cusen ja, o Mazón es dessagnarà i morirà políticament. Potser és el que volen. En menys de quinze mesos, la dreta ha amortitzat l’excantant de Marengo. Però lligen molt malament la jugada a Madrid si no reconeixen que el Molt No Honorable s’ha equivocat, ja que la mala praxi del meninfot pot arrossegar-los a ells també. No és normal que enmig d’una gota freda històrica, la urgència siga oferir-li la direcció de la radiotelevisió valenciana a una amiga en un reservat del Cap i Casal i sense atendre les telefonades, no ja de la ministra Teresa Ribera (ara, en un intent desesperat de filibusterime groller, tracten de bloquejar-ne el nomenament com a vicepresidenta executiva de la Comissió Europea), sinó de la mateixa consellera del ram. Per cert, l’excusa de la manca de cobertura és molt pueril i poc creïble.
Personalment, pense que Mazón s’ha suïcidat políticament i ha firmat el seu final estadista amb aquesta DANA. Ell que va arribar a la política per al ha ha ha, per a assistir des de la llotja a les mascletades de les Falles i les Fogueres, a la Tomatina de Bunyol i a altres festes vàries, ell que volia que els valencians i les valencianes besàrem el terra per on ell passa, no ha sabut entendre que, en política, cal estar a les bones i a les males, i no solament per a la cerveseta, els dinarots i la foto. A aquestes altures de la seua deplorable actuació amb què s’ha cavat la pròpia fossa, la millor cosa que podria fer és tornar a la música i aspirar a ser el pròxim candidat en el festival europeu de la cançó, que de segur que li va millor que com a gestor públic. Però primer dimissió, després a la presó, i en eixir-ne, ja vellet, a Eurovisió. Que ha de dimitir no ho dic solament jo i els centenars de milers de persones que el passat dissabte vam eixir als carrers, sinó que veus internes del PP nacional asseguren que, quan tot estiga més encarrilat, ha de fer un pas enrere. Però fa feredat que hagen tret de la banqueta i posat a calfar, de cara al relleu, l’actual alcaldessa de València, ja que això demostra que no són conscients que si Mazón és un pocatraça, M. José Catalá ho és infinitament més.
El Pinotxo valencià ha anunciat amb molts dies d’antelació una compareixença pública en les Corts per al dia de hui que no està plantejada com una depuració de responsabilitats, sinó com una adequació de l’estructura de govern de cara a la reconstrucció i en la qual, en tot cas, cessarà el seu amic Emilio Argüeso per inepte, la fal·laç Salomé Pradas i espere que també la poc empàtica Nuria Montes per les seues vergonyoses declaracions i per la seua manca de sensibilitat. Mentrestant, busca nous arguments amb els quals defendre la seua absència durant la reunió del CECOPI, com per exemple, que ell no n’és membre i que no calia una presència política per a la presa de decisions tan importants com el confinament de la població, que sembla que es va posar damunt la taula aquella vesprada. Recordem que ja hi ha una primera demanda per inacció contra el Consell, i per això tracta de construir un relat que li puga eximir de responsabilitats davant la justícia basat en l’autonomia dels tècnics en emergències i en la coresponsabilitat amb què senyala directament el Govern central.
Fet i fet, la riuada mortal no era evitable, però sí que ho era la nefasta impassibilitat i la falta de previsió, i per això Mazón i la seua tropa de camarades desapareguts i de conselleres insensibles i mentideres no poden seguir ni un minut més en els càrrecs públics que ocupen perquè han arribat tard i malament. Mentides tan brutes com el mateix fang en què s’empalustren. Bertolt Brecht va dir: «qui desconeix la veritat és un ignorant, però qui la coneix i la desmenteix és un criminal». Cada versió que dona aquest mediocre, falsedat rere falsedat, l’atrapa més en el seu cercle. Els protocols de protecció civil no funcionen si estan en mans de maldat i inoperància. Són més perillosos per incompetents que per corruptes, que ja és. Tenim una classe política valenciana absolutament menyspreable que no ens mereixem. Governar és liderar, i Mazón en cap moment ha estat a l’altura de les circumstàncies. Quant de temps més sobreviurà? No ho sé, però de moment s’ha convertit en un cadàver polític errant. Ni oblit ni perdó. La seua incompetència costa vides, les nostres vides.
