Diumenge, 28 d’abril de 2019
L’únic remarcable, resultats electorals a banda, ha sigut el xou que ha organitzat un votant de Vox. Aquest individu s’ha donat a conèixer tan bon punt ha entrat a l’aula amb un bram d’arribaspaña que ha ressonat per tot l’edifici. A continuació m’ha paregut sentir-li dir que mataria tots els comunistes. Açò ho ha proferit mirant cap als integrants d’una taula. Immediatament la presidenta s’ha alçat i se n’ha anat a buscar el número de la guàrdia civil que custodiava el col·legi electoral. Aquest senyor ha entrat a l’aula i s’ha enfrontat al cridaire amenaçador. Li ha dit que es calmara, però l’altre li ha plantat cara. L’uniformat ha hagut d’agafar-lo dels braços i espitjar-lo contra la paret perquè parara de moure’s compulsivament. En l’intercanvi d’espentes, al bramador li ha caigut en terra un bitllet de 50 euros i una paperina amb pólvores blanques.
L’agent l’ha ajudat a votar. Li ha aguantat el sobre de les generals i l’abrandat patriota hi ha ficat dues paperetes de Vox. Per al senat ha agafat un grapat de paperetes i les ha embotides al sobre. El guàrdia li ha subjectat un braç en tot moment.
Al vestíbul eren la mare i la dona del busca-raons parlant amb apoderats i amb votants. Deien que no podien amb ell i que ja n’estaven fartes.
El civil ha acompanyat l’incivil fins on eren les dones, l’ha amollat i li ha dit que se n’anara. Pareixia que li faria cas, però m’ha vist, ha vingut on jo era i se m’ha encarat de mala manera:
-Ara m’explicaràs tu a mi això de la unitat de la llengua! –m’ha interpel·lat.
On aniràs, bou, que no llaures?, m’he dit i m’he disposat a complir amb parròquia. Hem mantingut un intercanvi dialèctic i el guàrdia civil se n’ha vingut corrent perquè es pensava que volia agredir-me. Li he dit que no passava res, que simplement teníem una conversa filològica. És de veres, jo estava tranquil, no percebia que el de Vox pretenguera pegar-me. El meu fill, a un metre de mi, no ho tenia tan clar i s’havia posat en guàrdia. Si el fatxa m’alçava la mà, hi hauria hagut brega de la bona. La mare i la dona de l’exaltat no estaven tampoc gens tranquil·les i l’estiraven dels pantalons i de la camisa per emportar-se’l. A la fi ho han aconseguit i jo m’he quedat sense oponent amb qui discutir. Digueu-me somiatruites si voleu, però em sentia inspirat i crec que l’hauria convençut de la catalanitat del valencià. La cocaïna, en tot cas, hauria decantat el braç de la balança cap a un costat o l’altre.
Quantes discussions que he mantingut en la vida per aquest tema. Fins al punt que m’havia conjurat per no tornar-me a involucrar mai més, però avui, ves per on, ho passava bé. Llàstima que entre uns i altres han avortat tan apassionant disputa.
En recorde una d’especialment llarga i salvatge, devia durar vora una hora. Fa uns quants anys d’açò. Jo era prenent cafè en el bar de costum i a la tele feien el telediari de migdia. En la secció d’esports van dir que el Barça pagaria íntegrament la fitxa d’un jugador que estaria lesionat durant molt de temps.
-Xi mira, seran fills de puta! –es va exclamar un cassaller i ja va estar muntada.
El bròfec anomenà Jaume I, els murcians, la mili, els mallorquins, els castells, l’Ebre, Franco… Com que jo intentava refutar els seus destrellats i ell m’interrompia a crits, els altres parroquians li deien:
-Xe, calla, xe, i escolta l’home!
Però ell ni callava ni escoltava. En un moment determinat em va dir que mataria Carod Rovira. Fins ací podíem arribar. Em vaig encomanar a tots els diables i, si no m’agafen entre quatre o cinc homes, li hauria trencat un tamboret en el cap.
L’endemà jo em vaig beure el meu cafè i ell les seues tres o quatre cassalles la mar de tranquils i ben avinguts. Afortunadament, en els esports no parlaren del Barça.
Carod, em deus la vida. Tot i que em considere pagat amb la teua amistat, si algun dia em convidaves a un cafè seria ja el súmmum.
