Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) acaba d’anul·lar la resolució de l’Ajuntament de Barcelona de març de 2017 per la qual li va ser retirada a Rodolfo Martín Villa la medalla d’Or de la ciutat. Es dona el cas que la medalla li la va concedir el 1975 l’alcalde predemocràtic Joaquín Viola, nomenat pel mateix condecorat.
El 2017 el portaveu del Govern local, Gerardo Pisarello, va argumentar que Martín Villa havia tingut càrrecs durant el franquisme des dels quals fou responsable d’actes de tortura i de repressió política. Un informe municipal assenyalava que l’exministre franquista havia desenvolupat la seua acció política dins d’estructures feixistes del règim, de la Falange i de les JONS i el feia responsable polític de «persecucions, maltracte, tortura i vexacions» practicades per la policia.
Així mateix, la mà dreta de l’alcaldessa Ada Colau va recordar que Villa fou ministre de Relacions Sindicals el 1976 quan la Policia Armada va gasar una assemblea d’obrers tancats a l’església de San Francisco de Asís del barri de Zaramaga a Vitoria-Gasteiz. Durant aquella violenta acció policial van ser assassinats cinc obrers. La massacre va ser precedida de protestes a diferents ciutats on també hi va haver violència policial. A Tarragona va morir Juan Gabriel Rodrigo Knafo i a Basauri, Vicente Antón Ferrero. Val a dir, que els fets de Vitòria mai no van ser investigats ni jutjats.
Villa, que va lliurar-se’n de ser processat a Argentina pels assassinats de Vitoria-Gasteiz i el 1978 a Iruñea de German Rodríguez Saíz a mans de la policia, ha reconegut que algú podria considerar-lo «responsable» polític i penal de totes aquelles morts, però que tampoc ara com durant tots aquests anys pensa perdre un minut de son. L’exdirigent franquista, que també va ser ministre d’Interior durant els successos del Cas Scala, l’intent d’assassinat del líder independentista canari Antonio Cubillo i l’etapa més dura de la guerra bruta contra ETA a Euskadi, ha negat que hi hagués durant els anys 70 un pla sistemàtic per a eliminar enemics polítics com si la dictadura hagués estat un jardí d’infància.
Els magistrats als quals va recórrer l’agreujat no han vist per enlloc cap indici del seu sinistre passat per justificar la decisió del govern de Colau. Lluny d’això, els membres de la sala contenciosa administrativa del TSJC consideren que l’ajuntament s’ha fet un embolic amb el seu propi reglament protocol·lari que, de fet, els impedeix retirar-li la condecoració i que, a l’última, com que no es coneix cap fet coetani del senyor Villa que meresca ser penalitzat, aquest té tot el dret a continuar tenint la seua medalla. Una medalla, argumenten, que se li volia llevar basant-se en un «judici de valor» o de «raons d’oportunitat».
Com siga, Martín Villa n’ha renunciat i acabarà morint sense aquest escapulari encara que amb molts altres reconeixements d’uns molt dubtosos mèrits obtinguts en actes de servei a la dictadura franquista. I encara, acabarà morint com un dels pares de la democràcia a qui deuríem estar eternament agraïts.
Una vegada més, una decisió judicial deixa clar que el franquisme a Espanya no es toca. Tocar-lo és ben mirat com tocar els fonaments de tot un edifici que s’aguanta dret darrere de flamants cartells de publicitat com els que es col·loquen per amagar les obres de rehabilitació inconcluses.
Hi ha un ample consens jurídic que els assassinats comesos durant el franquisme tenen la naturalesa de delictes de lesa humanitat i que, per tant, no prescriuen mai. Però la realitat és que quan algú a Espanya intenta investigar-los corre el risc d’estacar-se en el regat i acabar ben empastifat. D’entrada, es trobaran davant del mur de la Llei d’Amnistia del 77 que deixava sense efecte els delictes de motivació política comesos abans de 1976. A partir d’aquest primer escull, qualsevol temptativa de dur algú a la banqueta dels acusats pressuposa entrar en un laberint impossible del qual no es pot eixir mai.
Així és la llei espanyola, però són més coses. Una judicatura ultraconservadora, una dreta extrema, un PSOE amb massa clarobscurs ideològics i escrúpols amb la interpretació del passat i un franquisme sociològic tan potent que és capaç d’impregnar generacions que a penes saben qui va ser el dictador.
A Espanya, pel que fa a les responsabilitats del franquisme, no hi ha legislació internacional que valga ni interpretacions ajustades a dret que permeten arribar a la veritat. A Espanya el franquisme no es toca.
