L’any 2002 Rita Barberà s’ensopia com un lluç en el seu despatx amb vistes al sequer de l’antiga plaça del Caudillo. Amb el seu partit governant Espanya amb puny de ferro, al capdavant d’una ciutat sotmesa i sense cap possibilitat d’escapar de la seua condició d’alcaldessa per a tocar els cels de Madrid com a ministra, a Barberà només se li passaven pel cap que ocurrències. Val a dir que ocurrències caríssimes de xiqueta malcriada, de filla de falangista aspirant a marquesa, d’alegre balafiadora a compte dels diners de tots.
La d’aquell any fou la del Pont de les Flors, possiblement el més car del món. Un homenatge, segons sembla, a la València de «la tierra de las flores, de la luz y del amor». Els tres o quatre canvis anuals de plantes ornamentals de la passarel·la fets en funció de les dates o de les festivitats venien a costar mig milió d’euros a l’any. Només entre 2002 i 2011 –segons la premsa que es basava en dades públiques- el caprici de Barberà va costar 4,5 milions.
A tall d’exemple, de la barbaritat floral, el 2006 amb motiu de la visita del papa Benet XVI, es van col·locar flors blanques i grogues com els colors de la bandera del Vaticà. Ni la regidoria de parcs i jardins de Viena s’hauria permès potser una despesa tan idiota.
Tot plegat, uns pocs metres de zona verda li costaven a la ciutat més diners que el manteniment del Parc de Benicalap, els Jardins de Monfort o el Parc de Marxalenes tots tres amb extensions de terreny més que considerables. Si Barberà hagués estat llesta de veritat li hauria d’haver posat a la passarel·la el nom en anglès: Flowers Bridge per a poder vantar-se després de com havia situat la capital de la «rechió» en el mapa del món.
El cas és que entre les moltes promeses de la nova alcaldessa Maria José Català s’hi compta la de rebatejar el pont amb el nom de la regidora difunta bàsicament perquè en termes simbòlics representa el ja consabut tòpic de la València feliç de «las flores» i bla, bla, bla, en què no hi ha conflictes socials ni problemes de cap mena. I perquè Barberà no tan sols li «tenía una cariño especial» sinó que representa el que ella era per a València: «alegria, ilusión y fuerza».
Català, que s’ha trobat el poder en ple tsunami reaccionari europeu i amb menys imaginació política que una medusa, vol arrencar el seu mandat ressuscitant la Barberà mítica que va governar 24 anys la ciutat no pel seu carisma –aquest és un dels grans mites que han paralitzat l’esquerra local- sinó per la divisió del PSPV, la inexistència d’un valencianisme polític a la capital i la manca d’articulació d’un teixit civil i cultural amb suficient força per a plantar cara al decadentisme provincià que representava i representa el PP.
Tampoc no s’ha d’oblidar que Barberà va morir sent investigada i deixant en herència un equip de regidors municipals imputat en la seua pràctica totalitat per magarrufes econòmiques. Massa poc s’ha dit i no sé si ara ja els servirà de res als esforçats opositors que encara no saben d’on els ha vingut l’hòstia.
Tant se val. El rebateig del pont amb l’aquiescència dels de VOX és una més de les moltes coentors que patirem mentre en la rebotiga, sobre plànol i amb molts silencis, es dirigirà veritablement la ciutat.
Català ja ha posat la Geperudeta en un lloc rellevant de la Casa Gran, ha castellanitzat el nom de València i li ha donat temps de conversar amb Boluda sobre la possibilitat de recuperar per a la ciutat la Copa d’Amèrica. L’empresari i l’alcaldessa han fet el paperot i prou.
A Català li queden encara les Falles, la Fira de juliol amb la seua batalla de flors i els seus toreros, el trasllat i la Missa d’Infants, la processó del Corpus, les Creus de Maig i els Jocs Florits del Gat Pelat. Els del Palau de la Generalitat es reserven Nino Bravo –rescatat per Ximo Puig-, el Titi, el banderiller Montoliu, Sorolla, un Blasco Ibáñez desrepublicanitzat i desanticlericalitzat i convertit, doncs, en una Drag queen del regionalisme, i tot el santoral de mites castellans.
El circ només ha fet que començar. Aviat apareixeran en escena personatges com Camps, el nostre Bega Lugosi o com Cristóbal Aguado para todos, símbol antropològic del protollaurador indígena, les esquadres feixistes, les columnes de l’adoració nocturna… Els uns i els altres s’oferiran per a posar-se al capdavant d’aquesta il·lusionant nova etapa de la política valenciana mentre els mitjans de comunicació, dòcils amb l’establishment, es dedicaran a picar la cresta a una oposició en desbandada. I tot això durarà el que durarà. Esperem que poc. No n’hi ha més cera que la que crema.
