En les eleccions de 1999, APC, magistralment comandada per Ximo Bosch, va traure set regidors. Com que jo anava de 21 no vaig ser elegit, però hi hagué moments de l’escrutini que ho vaig creure possible. El PSOE en va traure cinc.
Analitzant-ho sense tenir en compte les rancúnies personals i les misèries de tota mena, s’entén que els socialistes haurien d’haver acceptat un pacte de progrés que hauria dut Ximo Bosch a l’alcaldia, més que més quan tenia més coneixements i capacitat de treball ell sol que no els altres 20 regidors junts.
No va ser així. El PSOE va permetre que el PP, que tenia la minoria majoritària, governara. Per sota mà havien pactat, era obvi. Una prova és que els socialistes votaren en blanc. Van tenir por de votar el seu candidat per si de cas APC li votava també.
Les contradiccions entre PP i PSOE es feren patents a mesura que avançava la legislatura. Ximo Bosch, en el seu paper de cap de l’oposició, les esperonava. Ara i adés els posava en evidència als plens. L’executiva valenciana del PSOE ho mirava amb preocupació.
A la fi es trencà el pacte contra natura i va ser alcalde el cap de llista socialista amb el suport d’APC. Tots dos grups es repartiren les delegacions.
En una entrevista a la televisió local, Ximo Bosch parlà de maletins. Tràfic d’influències? Suborns per aprovar expedients d’obres irregulars? Misteri.
El ben cert va ser que el Levante-EMV es va fer ressò d’aquestes paraules i escalfà l’ambient amb rumors, especulacions i mitges veritats. Tothom esperava amb deler obrir el diari i trobar les dues pàgines centrals amb les declaracions acusatòries del futur famós magistrat.
Ens en quedàrem amb les ganes. Ximo Bosch es va cosir la boca i presentà la dimissió. L’esperança blanca de la política municipal tirà la tovallola. En mala hora. Era l’únic que podia posar un poc d’ordre en tant de desgavell.
Un exregidor té la paraula:
-No cal que et calfes el cap parlant amb uns i altres, Manel. A mi m’oferiren 30 milions de pessetes perquè es tirara avant el projecte de finca gegantina al solar de …
-I tu què feres?
-Li ho vaig dir a l’antic cap de llista i anàrem a València per parlar amb un alt dirigent del partit que havia intentat subornar-me.
-I què us digué?
-Que ací al poble els militants s’havien tornat bojos.
En aquell moment em va mig convèncer, però amb el temps he arribat a la conclusió que feia comèdia. En la direcció del partit de segur que eren al corrent dels tripijocs que feien els col·lectius locals. Per a mi que els deixaven fer en canvi que els n’enviaren un percentatge.
Reforça les meues sospites el fet que aquests dies han condemnat per malversació i estafa el capitost que ens va atendre.
Vull afegir que, a partir d’aquells fets, portava sempre damunt una gravadora i la connectava quan se m’acostava algun regidor d’un altre partit. Si et portes bé, algun dia et deixaré les cintes.
Hi hagué més mogudes. Una tingué com a protagonista un regidor del PP. Uns pamflets anònims l’acusaren de puter i d’haver contagiat la dona. La premsa es va adelitar esbombant aquestes històries.
Un regidor de dretes amb qui m’unia una certa amistat em va confessar que en una llicència d’obres il·legal, o com a mínim irregular, havien sucat els 21 regidors. El qui m’ho contava, inclòs. En aquella època Ximo ja no estava en l’Ajuntament.
Sí que va ser un altre militant d’esquerres el qui, en arribar a l’equip de govern, va advertir als constructors que, si volien obtenir els permisos ràpidament i sense problemes, l’havien d’untar amb els mateixos diners amb què havien subornat el seu antecessor de dretes.
Aquest regidor corrupte en va fer de tots els colors: quedar-se els diners de la loteria del partit, estafar la dona, no tornar els diners que li havien deixat… No m’entretindré explicant les seues malifetes amb tots els ets i uts, no debades l’estrella d’aquest llibre se suposa que és el polític desnonant que l’escriu.
