El dilluns passat, 7 d’abril, vaig complir la majoria d’edat. En realitat, els díhuit anys els vaig fer el 12 de maig de 1996, ja que vaig nàixer tal dia d’eixe mes de l’any 1978. La raó per la qual acabe d’assolir la condició d’adult és perquè el 7 d’abril del 2007 vaig tindre un problema de salut greu que no és que em fera témer per ma vida, però sí per una part important del meu cos. Curiosament, eixe és el Dia Mundial de la Salut, el bé més preuat que tenim. Sens dubte, tot un senyal.
Era Dissabte Sant, jo estava passant la Pasqua a Madrid amb unes amigues i em vaig despertar amb el braç dret que semblava un pernil pata negra, mai millor dit, perquè tenia una coloració estranya a mitjan camí entre el morat i el negre i estava fred com el gel i molt unflat. El dolor era terrible per tantíssima inflamació, era com si volguera explotar. He de dir que ja em vaig gitar amb moltes molèsties, però vaig pensar que descansant se n’anirien. Però no. De fet, no vaig poder dormir en tota la nit. També he de reconéixer que duia uns dies amb molt de mal a la zona, sobretot quan feia natació en la piscina, i per això vaig pensar que en tornar del viatge hauria d’anar a la consulta de la metgessa de família i explicar-li-ho. Però no em va donar temps a agafar la cita. Tot es va precipitar aquell matí festiu, en plena Setmana Santa, i a quatre-cents quilòmetres de casa.
En l’hotel compartia habitació amb una amiga que, precisament, era infermera. En alçar-me i mirar-me a l’espill a vore què em passava, em vaig espantar. Vaig fer que vinguera al lavabo i fera un ullada a aquell braçot. Se’n feia creus. Li vaig fer saber que rabiava de dolor i que volia anar a un centre de salut, i recorde que va dir que ens n’anàvem corrents i directament a un hospital. Mentre jo em vestia com podia, ella va avisar les altres xiques del grup i una va baixar a la recepció per preguntar per les Urgències més pròximes. En un tres i no res estàvem agafant el metro en direcció a l’Hospital de la Princesa. En arribar-hi, vam anar al taulell corresponent, però l’aspecte del meu braç era tan roín que l’administratiu va despenjar el telèfon i en qüestió de segons tenia darrere de mi tres persones amb bates blanques que em van dir que els acompanyara mentre les meues amigues s’encarregaven de donar les meues dades.
Vaig obeir i em van ficar en una sala. Em van dir que em tranquil·litzara, que no volien atemorir-me més, però que la primera cosa que calia fer és veure si hi havia pols a les artèries per tal de descartar una isquèmia arterial aguda. L’aparença del meu membre superior era com si estiguera necrosat, sospitaven que podia tindre gangrena, i en eixe cas no van dubtar a informar-me que caldria passar per quiròfan urgentment. Sincerament, el món se’m va vindre avall, vaig pensar que perdia el braç amb 28 anys i que tornava a Alacant manc. El destí va voler que bategara el pols als meus vasos sanguinis i per això, a hores d’ara, la meua extremitat continua amb mi apegada al meu cos.
Fou aleshores quan em vaig convertir en el pacient més visitat del Servei d’Urgències d’aquell centre hospitalari aquell matí. Crec que tot el personal mèdic i d’infermeria que estava de guàrdia va passar pel box on em trobava. Em van fer infinitat de preguntes, però sobretot en recorde dues: si m’havia drogat i si havia agafat molt de pes amb el braç, per exemple, en el gimnàs. Per descomptat, la resposta era negativa en els dos casos. Manifestaven molta sorpresa, les analítiques de sang eren normals i, malgrat el meu lleuger sobrepés, no aconseguien entendre què em podia estar passant. Tot era una incògnita, un xaval tan jove amb un braç edematós i cianòtic a punt de rebentar. Per què m’havia passat açò a mi? La medicina hi ha coses que no pot explicar, va ser la resposta dels sanitaris. Evidentment, em van posar un goter amb medicació analgèsica per al dolor, ja que, de veritat, era inaguantable.
Va vindre un especialista en medicina cardiovascular que em va informar que em portarien de seguida a fer-me una prova per a avaluar les ones de velocitat de flux dels meus vasos sanguinis. La realització de l’ecografia Doppler va durar molt de temps. Els dos professionals que me la feien parlaven entre ells amb una terminologia que jo no podia entendre. Era tot molt tècnic, uns termes científics que jo desconeixia. En un moment determinat, vaig començar a plorar, estava molt espaventat perquè es notava que buscaven i buscaven alguna cosa però no la trobaven. Fins que la van vore. La vena axil·lar presentava un contingut heterogeni predominantment hipoecogènic que, encara que no es visualitzava clarament flux a l’interior, es comprimia de manera parcial, cosa que suggeria una trombosi parcial de la vena esmentada. També de la subclàvia. El diagnòstic: TVP en MSD, que traduït en vernacle és una trombosi venosa profunda al membre superior dret. També és coneguda com a síndrome de Paget-Schroetter, amb una incidència reduïda de només el 2% i que afecta joves, principalment homes.
El tractament: Clexane forte 150 mg (una injecció cada 24 hores), Sintrom 4 mg (tres quarts aquell dia i mig comprimit diumenge i dilluns) i diclofenac cada 12 hores. I prova de control del temps de la protombina a través de l’INR al quart dia. En arribar a Alacant, vaig anar de dret al centre de salut, la meua metgessa em va atendre d’immediat i em va dir: ¿Pero cómo te han dejado salir de Madrid con ese brazo? ¡Vete corriendo al hospital de nuevo! I allà que vaig anar, em van pujar a la consulta de l’especialista en trombosis dins el Servei de Medicina Interna, la Dra. Rosario Sánchez, que no va dubtar a deixar-me ingressat deu dies lligat a una bomba d’heparina les 24 hores, la presa de l’anticoagulant a l’hora del te (five o’clock) i amb un embenatge del braç específic per a aquests casos. L’alta hospitalària va arribar el 20 d’abril després d’una millora clínica important i de la disminució del calibre del braç, però aquell estiu me’l vaig passar sencer amb una malla de compressió que em costava Déu i ajuda posar-me-la al matí i que només me la podia llevar per a dormir.
Sí, han passat díhuit anys d’aquesta història de terror que us he narrat minuciosament i amb profusió. Alguns pensareu que he donat dades i he reportat coses que no calia per ser tan personals, però jo necessitava contar-les amb tots els detalls i traure-les fora. D’aquell ensurt, però, no me n’oblidaré mai. No podré fer-ho, entre altres raons perquè com a conseqüència d’aquell episodi tan seriós m’ha quedat una insuficiència venosa que fa que els mesos d’estiu, per la calor, haja de prendre un medicament venotònic a base de diosmina i hesperidina, i això serà ja de per vida. Peccata minuta, sobretot si tenim en compte que en algun moment vaig imaginar que tornava a la terreta com el de Lepant. Des d’aleshores, el meu lema vital és ací caic, allà m’alce.
Tinc o no tinc arguments per a festejar aquesta majoria d’edat, que és una manera de celebrar la vida? Jo trobe que sí. Com també tinc motius per a exalçar la nostra gran i valuosa sanitat pública. L’Hospital de la Princesa de Madrid i l’Hospital General Universitari d’Alacant, ara renomenat Dr. Balmis, són centres públics i en els dos em van atendre amb la rapidesa que la situació requeria. La Dra. Sánchez ja estava eixint de la consulta passades les 15.30 h quan un zelador em va acompanyar fins a la porta. No va tindre cap problema a tornar a posar-se la bata i atendre’m com tocava i mereixia. Aquell dia ella abandonava el seu lloc de treball almenys dues hores més tard de l’hora reglamentària. Va demostrar que és una professional entregada a la seua vocació, que és salvar vides. Potser no corria perill la meua, però sí el meu braç, i gràcies als metges madrilenys i alacantins el conserve en bon estat. La salut no és un privilegi reservat a uns pocs ni pot ser una font d’enriquiment per a uns quants, és un dret bàsic que ha d’estar garantit per a tothom sense excepcions. Senyors polítics, la sanitat pública no es ven, es defén. Tan difícil entendre és?
