L’últim de la llista

Dir Alternativa Progressista de Cullera (APC) era dir Ximo Bosch.

La primera vegada que es van presentar a les eleccions hi vaig demanar públicament el vot. En les altres ocasions en vaig tancar la llista. El lloc dels artistes.

L’any 2003, en què participaren en coalició amb el PSOE, em van oferir un lloc d’eixida, però no vaig acceptar. L’excusa va ser que jo no m’ajuntava amb els socialistes, als qui considerava el partit del règim, continuadors del franquisme i en conseqüència responsables de la majoria dels mals que afligien Cullera, el País Valencià i l’estat espanyol. Aquest raonament era cert, però no va ser el motiu determinant per què vaig desestimar l’oferta.

Vaig renunciar a formar part de la candidatura perquè en aquella època ETA existia. I matava polítics en tot l’estat. Del PP i del PSOE principalment.

Algú podria dir-me que no hauria d’haver tingut por perquè no anava per la quota sociata, sinó per la d’APC, que estava més a l’esquerra.

Vaig tenir por, clar i ras. 

En les quatre primeres legislatures APC-Ximo Bosch van estar a l’oposició i a l’equip de govern. Van pactar amb el PSOE, PP i UV. I més no perquè no n’hi havia.

Ximo tenia una intuïció brutal per elegir els millors candidats. (Recordeu que a mi em posava sempre l’últim.) Per barris, ofici, sexe. Gent d’estudis, obrers, llauradors, ames de casa, assalariades, homes de bar i cassalla… Tenia també sentit de l’oportunitat, prudència, coratge. Posseïa un do especial per als eslògans i per a les accions a desenvolupar durant la campanya electoral.

Joaquim Bosch és ara conegut a tot l’estat. És estrany el dia que estàs dinant i no aparega al telediari. És un jutge estrella, el magistrat més mediàtic de la pell de vaca. Autor d’uns quants llibres arriscats i impactants, on va a presentar-los arrasa.

Jo l’he conegut de jove i d’un dia per l’altre t’adonaves que la seua intel·ligència es desenvolupava. Si estaves dues setmanes sense veure’l, quan te’l tornaves a trobar no el coneixies de tan transformat. M’imagine que hi eren determinants els colzes i la genètica. Intuïsc que l’ajuda del sogre també devia influir. Les vitamines per al cervell crec que no existeixen.

Els anys que va estar a l’oposició va ser el flagell de l’equip de govern, a qui posava contra les cordes en els plens i de tant en tant en protestes de carrer.

Quan va ser tinent d’alcalde i regidor de Cultura va ser una revolució. Creà Tele Cullera, muntà el Museu de la Pirateria a la cova de Dragut, recuperà la Setmana Esportiva, organitzà les paelles del 9 d’Octubre, regalava llibres a tota la ciutadania, instaurà el Consell Municipal de Cultura i el premi de Narrativa Històrica Juvenil Far de Cullera, va obrir el Centre Cultural del Raval i el de Sant Antoni, cantaren al poble Raimon, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet, els espectacles de les Festes Majors es convertiren en populars i gratuïts, etcètera.

La seua oratòria, tan brillant, i la fluïdesa verbal li feien tenir un gran poder de convocatòria. Tots se’n feien meravelles de sentir-lo, tant els desperts com els babaus.

-Si algú d’ací fa el joc als corruptes, se les vorà amb mi! –manifestà en una reunió de la candidatura, i crec que tots en van prendre nota.

En els anys que va existir APC, a l’Ajuntament hi hagué uns quants escàndols. El més rocambolesc, sens dubte, tingué com a personatge principal un regidor del PSOE, membre de l’equip de govern. Una nit va desobeir la policia local i, ebri, va conduir el cotxe per uns quants carrers del poble. «Sense camisa», especificava l’atestat policial. L’interfecte em contà què va fer després de conduir descamisat, però no ho revelaré. Ho sent. Va ser molt interessant. Hauria enriquit, sens dubte, l’informe dels policeros. I aquest article.