M’ha paregut especialment significativa la intervenció dels relators de l’ONU en l’afer de les lleis contra la memòria històrica que preparen alguns governs autonòmics, entre ells el valencià. Quan un problema sembla insoluble, no hi ha res millor que aportar-hi el punt de vista d’algú extern. Per desgràcia, tot el que té relació amb la Guerra Civil fa anys que enverina el solar hispànic. Els espanyols entre si no es posaran d’acord mai en una anàlisi desapassionada del que va passar a partir del 1936, per això la mirada estrangera és tan necessària.
De tota manera, no puc entendre com ningú por estar en contra que els hereus dels assassinats pel franquisme tinguen dret a recuperar els seus cadàvers i donar-los sepultura. Adduir-hi, a la contra, que durant la República i al seu bàndol durant la guerra també es van cometre crims no té massa sentit. Estic absolutament segur que cap dels familiars dels represaliats pel franquisme està en contra que s’homenatge les víctimes dels incontrolats republicans. Però el màxim que es pot fer amb ells és commemorar-los, perquè entre 1939 i 1975 una multitud de disposicions legals ja es va ocupar que foren exhumats i dignificats. Una víctima no en supleix una altra, simplement. Però aquells que encara estan en les cunetes i en les fosses comunes, què fem amb ells?
Els relators de l’ONU han llegit amb atenció l’avantprojecte de «Llei de concòrdia» valenciana i les homòlogues d’Aragó i Castella-Lleó i han conclòs que es busca desdibuixar la memòria democràtica, introduint-hi, per exemple, les víctimes d’ETA. I jo em pregunte: els qui estem a favor de dignificar les tombes del feixisme estem necessàriament a favor que ETA assassinara innocents? És una burla llançar unes víctimes contra unes altres, i el qui no siga capaç de vore-ho és que està cec.
Quan jo feia la revista del meu institut, a la Vall d’Uixó, vaig col·locar un reportatge sobre un líder comunista local represaliat per la dictadura (escrit per la seua neta) al costat d’un altre sobre un capellà assassinat vilment en els primers dies de la guerra al cementeri de Nules. Un alumne, estranyat, em va preguntar quin sentit tenia homologar aquelles dos històries. «Tot el sentit», li vaig respondre. I era veritat. Una injustícia no en renta una altra. I això és una cosa que els líders de PP-Vox que ara fan mans i mànegues per atacar la memòria històrica haurien d’analitzar desapassionadament.
En 2004, Rita Barberá en persona em va entregar el premi de narrativa Ciutat de València per la novel·la On dormen les estrelles, que després va publicar Bromera. Naturalment, no la va llegir. Si ho haguera fet i, a més, haguera sigut una persona culta i sensible, hauria descobert que la novel·la explicava la història (basada en uns fets reals) d’un jove valencià que assisteix als crims de la rereguarda republicana i, molts anys després, es converteix en la cara visible d’una de les primeres organitzacions que busca desenterrar els cossos dels afusellats pel franquisme. Una paràbola de la fraternitat que a Espanya l’esquerra i la dreta –més la dreta que l’esquerra, pel que es veu- no pareixen interessades a reproduir.
Però no és tan difícil. En una Guerra Civil, perden tots (també els guanyadors). Quan entenguem això, i ens deixem de subterfugis infantils (no acceptem més ETA com a animal de companyia), estarem capacitats per superar els traumes col·lectius que ens persegueixen des de fa gairebé un segle.
Les primeres reaccions locals davant els informes de l’ONU posen la cara roja de vergonya. Ara resultarà també que l’ONU és ETA i els seus relators són comunistes-bolivarians-separatistes (i catalans!). Doncs jo m’ho faria mirar. Una mica d’humanitat i de sentit comú sempre fan falta, fins i tot quan et dediques a la política. Estaria bé deixar ja de tirar-se els morts al cap i començar a superar el trauma per l’única via possible: amb veritat i reconciliació.
