El meu fill Manel s’encabotà en portar-me de viatge, «de paquet», un parell de dies, amb la seua moto. Encara que no les tenia totes —no sabia quant de temps podien aguantar les meues cames i el meu cul dalt d’un vehicle de dues rodes—, no li podia dir que no. Vaig pensar que, potser, seria la darrera oportunitat que tindria de fer un viatge, amb ell, d’aquestes característiques. L’edat no perdona. Sempre m’han agradat les motos i sempre n’he tingut el carnet, però, fins fa uns quants anys que el meu germà em regalà una Vespa, per anar pels camins de casa, no n’havia conduït cap, ni mai no havia anat de “paquet” en un viatge com el que em proposava el meu fill. Li vaig suggerir que anàrem cap a l’interior, per carreteres secundàries per fugir de les autopistes carregades de camions i de cotxes que t’ixen per tots els costats. La tranquil·litat i el no córrer era l’única cosa que li demanava.
I el vaig comboiar a fer un parell de nits pel camí abans de tornar a casa. Com a primera experiència, no estaria malament. La primera parada podria ser Vilafamés i, així, ens podríem aturar a veure el Museu d’Art Contemporani, hi faríem nit i, després, seguiríem fins a Morella per fer la segona parada. Finalment, tornaríem, sense pressa, a casa. Vam eixir de Vega de Mar, territori de Sueca. Anava un poc acollonit, però també emocionat, perquè molt prompte vaig començar a sentir com el vent acariciava la meua pell mentre anava envoltat de pins al costat de l’Albufera. I vaig voler pensar que tindria bones sensacions de moure’m enmig de la natura per carreteres on no passaria gairebé ningú. Com volia ser positiu, vaig voler pensar que el camí que recorreríem, amb l’Honda XL 750, provocaria una agradable connexió amb el meu fill i amb el paisatge canviant d’aquelles carreteres.
Després de deixar l’autopista del Saler, el GPS ens portà a creuar València per la Punta, pel port i a eixir per l’Horta Nord. Molt prompte, deixàrem els tarongers i començaren a aparèixer les carrasques, amb les seues fulles curtes, de verdes a grisenques, brillants, perennes. I les oliveres, moltes de les quals, des de la carretera, es veien mil·lenàries. Els colors verds formaven una combinació que tenia una clara tendència cap al gris. Tot en un teló de fons espectacular que ja començaven a formar les serres i les valls.
Arribàrem a Vilafamés, deixàrem les motxilles a l’hotel i, després de dinar i fer un poquet de sesta, ens acostàrem al Palau del Batlle, un edifici del segle XV d’estil gòtic civil valencià on s’ubica el Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni. I passàrem un parell d’hores contemplant les més de cinc-centes obres d’avantguarda dels anys 70-80. Hi ha un fons conformat a través de donacions i cessions d’artistes de diferents estils que van del Realisme social, l’Abstracció, Hiperrealisme, Constructivisme… I, ara, s’hi pot veure la col·lecció Fracaral que té obres de Picasso, Warhol, Matisse… No vull dir més noms, perquè segur que me’n deixaria uns quants d’importants. Només dir que em vaig entretindre molt en un de Manolo Boix que es reconeix només entres en la sala on està ubicat. Com que es tractava d’un amic, vaig explicar al meu fill com el vaig conèixer.
Després, vam voler fer un volt pels camps d’oliveres que hi havia a les afores del poble, però, com feia molta calor, vam veure una terrassa d’un bar en què feia fresqueta. A més, anaven a posar el futbol, el partit de semifinals d’Espanya contra França. Vam decidir quedar-nos-hi i patir uns quants xiquets amb els seus crits i banderes. Hi tenien dret a expressar la seua emoció. El partit va ser divertit i ho passàrem bé llevat del descans en què posaren notícies i aparegué el president Puigdemont. Un espectador, que s’havia assegut a sopar amb uns amics per veure el futbol, començà a insultar el president: fill de puta!, va dir les tres vegades que el president català va aparèixer en aquella immensa pantalla. Em vaig quedar mirant-lo fixament i els seus amics, que se n’adonaren, li van dir que ja ho tenia bé. I vaig pensar en l’odi que s’ha sembrat en aquest estat. És un odi inculcat pels mitjans de comunicació que paguem entre tots. La cosa, però, no només ve de Madrid, ve de les nostres pròpies institucions. Encara recorde les paraules de la Secretària Autonòmica de Cultura, Paula Añó, immediatament després d’ocupar el seu càrrec. Només cal fer una ullada a la premsa d’aquells dies, en què Añó assegurava que arribà a la política per a «lluitar contra el nacionalisme». Deia que tenia «identificats els agents del pancatalanisme». Jo no sé si és legal o il·legal tenir-nos identificats. Sóc roig i catalanista i tinc molts amics que no ho són i ni els odie ni em sent odiat. Simplement, ens respectem. Sí que crec que aquesta Secretària Autonòmica de Cultura, des del seu alt càrrec públic, ha escampat odi contra mi i els que pensen com jo. M’agradaria equivocar-me, però ho sent així. No, jo no odiaré aquesta dona. Estic d’acord amb Joan Fuster: «m’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té». Encara que m’obligue, no l’odiaré, però m’alegre que haja acabat la seua gestió en aquest país. Espere que els seus successors, com a mínim, ens respecten. Que ens deixen morir dignament en la nostra llengua.
L’odi que vaig veure en aquell espectador de futbol no em va amargar l’excursió. L’endemà, vam anar a Morella i… Ho passàrem molt bé.
