Davant el lema aplicat al títol d’aquest article, acceptat per tots aquells estats considerats modèlics descendents de l’anomenada Revolució Francesa, la qual tombà la monarquia absoluta borbònica, em pregunte, què passaria si se n’afegeix, l’equitat, l’empatia, la compassió…, tot perquè en els temps actuals s’han fet palesos més que mai els excessos vells com el pecat, per tal de prostituir la trilogia, perquè no hi ha llibertat sense igualtat, ni igualtat sense fraternitat, ni fraternitat sense equitat, ni equitat sense empatia, ni empatia sense compassió, per remeiar penes alienes, i carregar-se d’alè per un esforç continuat d’aprenentatge en favor d’una societat democràtica i solidària per obtenir la dignitat, aquell dret humà primari i necessari, ensenyant alhora qui no sap.
Rabindranath Tagore, erudit i literat excel·lit, Premi Nobel de Literatura de 1913, primer escriptor no occidental guardonat, va deixar escrit sobre l’aprenentatge: «L’educació més alta és aquella que no es limita a donar-nos informació, sinó que fa que la nostra vida estiga en harmonia amb la resta de l’existència».
Un altre gall cantaria si assolint dignitat, congènita a l’ésser humà, s’assolira així mateix el respecte obrant en llibertat; és a dir l’estricte equilibri necessari entre la conducta personal i la pública. El respecte és la premissa de qualsevol grup de persones com cal, els membres del qual saben que no hi ha lloc al seu si per l’insult i el maltractament, més enllà de desavinences banals per una causa o una altra. Davant d’aquestes s’anteposa un principi, la conclusió de l’estima la qual s’assoleix a parer meu començant per estimar-se a si mateix, i que esdevé estimant qui ens envolta, la qual cosa és un valor de felicitat compartida, perquè és acceptar els altres com són.
També hom es troba sortosament i irremeiablement amb la justícia, la pràctica de la qual és tan necessària com difícil d’aplicar, perquè es tracta de protegir i mesurar d’una manera equilibrada drets i deures de l’individu, perquè una estafa, enganyar amb arts dolentes, posem per cas, ha de de ser penalitzada, d’una forma ajustada i equitativa, descobrint i deixant de banda, fake news i jurisconsults adients de tot i de res, ja que massa saben el respecte que mereixen les persones que jutgen, endemés d’institucions estatals, que també s’ho mereixen, com ells, ser-ho.
Fet el romanç, una mica perllongat, l’atac a les institucions sembla una descreença suprema com mai, en un estat que es pretén democràtic i la irrupció de grups inestimats pretenen fer-les malbé, i em remet a les descreences envers l’AVL, la qual de boca de Verònica Cantó, la seua presidenta, en inaugurar el curs acadèmic 2023-2014, se’n feu ressò del problema, fent una crida a enfortir el valencià per garantir l’autogovern a l’octubre d’enguany passat, recordant que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el 16 de setembre proppassat feu 25 anys que es va crear, sent tres anys després, el juliol de 2001 i amb la reforma de l’Estatut d’Autonomia de 2006, va ser reconeguda dita reforma estatuària incorporant-se a les institucions d’autogovern, insistint en la defensa del seu ús en tots els àmbits i registres, recalcant fefaentment i literalment que: «Menysprear el valencià és menystenir un fet cultural propi, i això afecta no només l’autoestima, sinó que també és un atac directe a l’autonomia de la Comunitat Valenciana, al nostre autogovern». Per tant, cal enfortir el valencià per garantir-lo, fent palès que «la fortalesa del valencià condiciona la de l’autogovern. Debilitar-lo ens condemna a ser un poble subaltern».
D’altra banda, enllaçant el mateix tema, L’AVL qüestionant els criteris lingüístics del govern de Mazón, el 27 de gener proppassat els va qüestionar en un informe que va remetre al seu govern mitjançant el conseller d’Educació José Antonio Rovira, davant d’un impuls per aplicar-los a l’administració. Un document amb nombroses propostes que apunten que se separen del registre formal propi de l’administració. Uns documents, els del govern Mazón, que eludeixen no només l’explicació de l’AVL, com a autoritat normativa de referència, sinó també de la institució normativa pel que fa a la consolidació d’un model formal valencià.
En aquest estira-i-arronsa entre el govern Mazón i la institució normativa AVL, irromp el portaveu de Vox a les Corts del País, José María Llanos Pitarch, qui va criticar al febrer proppassat l’Arquebisbat de Valencià a compte de la traducció al valencià oficial dels Evangelis encarregada per la institució catòlica, i no només no la respecta, ja que està en valencià normatiu, segons la seua facultat estatuària de fer-ho, sinó que s’emmarca en la croada que manté Vox contra l’AVL, o siga una irrupció en tota regla en les normes estatuàries, que a la vegada, ves per on, el govern de Mazón utilitza, aquesta vegada sí, per la mateixa de la Generalitat per tal de complir la llei. O siga un desgavell, perquè PP i Vox governen en coalició el País. Irrompent Jesús Albiol, regidor de cultura de l’Ajuntament de Borriana, el qual manifesta que espera i confia que l’arquebisbe de Valencià, l’impulsor del valencià normatiu als Evangelis, «no desvirtuara la missió evangelitzadora de l’Església».
Alguns de vosaltres en dona més? Si no, heus ací que el proppassat 6 de març Europa Press se’n fa ressò que Verònica Cantó, la meritada presidenta de l’AVL, convé recordar, institució normativa de la llengua per manament estatuari, va expressar la seua tristesa per l’hostilitat i poca cortesia institucional, que va percebre per part de la presidenta de les Corts, Llanos Massó, al mateix temps que va defensar el paper que l’ens normatiu realitza des de fa 23 anys en favor d’allò que és la llengua pròpia i històrica dels valencians, en una visita que li feu per entregar-li l’informe preceptiu per a aquests casos.
No m’estenc més davant aquests desficacis organitzats pels qui ens governen els quals no s’aclareixen entre ells, i posen com a bo el refrany castellà de «governador de naciones i en tu casa no hay gobierno». Vos deixe amb Vicent Estellés de Burjassot i de tots els pobles del País, excepte dels promotors dels desficacis, amb el seu poema «Soc un llaurador de l’Horta…»:
«Soc un llaurador de l’horta i vinc a cantar ací amb una falç i un martell a les portes del matí. Regue amb aigua de la séquia i la tanda és per la nit. Però jo porte l’estrella que il·lumina el camí. Tinc només un tros de terra i tinc, al capçal, el roll. La terra em dona energies i el vent em cantava al front. Treballadors de la terra, treballadors del mar! Treballadors de la fusta, Treballadors del metall! Soc un llaurador de l’horta i és meua tota la terra. Ningú podrà aturar-nos, ningú ens podrà aturar! Treballadors de la terra, Treballadors de la mar! Som els pobles, som el poble i ens vindrà com un fruit madur, com el gran fruit que abellim, el dia més merescut! El poble és l’amo i és l’amo del corral i del carrer, de la llimera i la parra i la flor del taronger.»
