Davant la sessió informativa del secretari autonòmic d’Educació el passat 24 de febrer al Palau de Congressos d’Elx, es va fer evident, d’una banda, que el poble d’Elx no se’l creu i també el que ja era una sospita: la Llei de Llibertat Educativa no és més que un instrument per acabar amb l’ensenyament en valencià, sota el pretext de garantir la «lliure elecció de llengua». Però, què passa quan aquesta llibertat només es pot exercir si hi ha recursos econòmics per fer-la efectiva? Què ocorre quan els mateixos que defensen la llei són incapaços de complir les seues pròpies obligacions legals, com ara l’Acord de Plantilles o el Pla Edificant?
La resposta és clara: no hi ha cap intenció real de garantir cap llibertat, sinó d’afeblir el valencià en l’ensenyament i fomentar una educació desigual basada en condicionants econòmics, logístics i polítics.
L’engany de la «llibertat» educativa
El secretari autonòmic va afirmar que hi havia previsió pressupostària per implementar la llei. No obstant això, no existeix cap partida específica destinada a l’aplicació de la norma en els comptes de la Generalitat. Aquesta afirmació no només és errònia, sinó que es contradiu amb la realitat: el govern valencià encara no ha aplicat l’Acord de Plantilles, tot i estar obligat per llei i per sentències judicials.
A més, tampoc han garantit la continuïtat del Pla Edificant, necessari per a construir i reformar centres educatius que ara, en molts casos, no tenen espais suficients per a fer desdoblaments de grups en funció de la llengua triada. Amb aquestes mancances estructurals i pressupostàries, com pretenen fer creure que cada alumne podrà estudiar en la llengua que trie?
La realitat és que, amb l’excusa de la «llibertat», el que s’està implantant és un sistema on la capacitat d’elecció no la tindran les famílies, sinó les circumstàncies econòmiques i la voluntat política de l’administració. És a dir, la llengua en la qual estudiarà cada alumne no la decidiran les famílies, sinó els pressupostos, la direcció dels centres i la pressió política.
L’excusa pressupostària: una cortina de fum
El secretari autonòmic va intentar justificar la falta de mesures concretes assegurant que «l’aplicació i desenvolupament d’aquesta llei queda supeditat a la disponibilitat pressupostària». Però aquesta excusa ja l’hem sentit abans: la mateixa administració es va escudar en la falta de recursos per no complir l’Acord de Plantilles i no acabar el Pla Edificant. En definitiva, quan volen implementar polítiques que afavoreixen el seu model ideològic, els diners mai són un problema. Quan es tracta de garantir drets consolidats, sempre hi ha excuses econòmiques.
La pregunta és clara: si no hi ha diners per complir sentències judicials, com n’hi pot haver per garantir l’elecció lingüística? La resposta ens porta a una conclusió inquietant: aquesta llei s’aplicarà únicament en la direcció que afavorisca el castellà i deixe el valencià en una situació residual.
Aquesta imposició també tindrà un impacte negatiu en la qualitat de l’educació. Les hores que el professorat dedica actualment a reforços i atenció a l’alumnat amb necessitats educatives especials es veuran reduïdes per assumir els desdoblaments lingüístics.
Davant aquesta realitat, la pregunta clau és: què és prioritari, garantir la qualitat pedagògica o aplicar una mesura política sense recursos? La Conselleria no ha donat resposta a aquest dilema, perquè sap que aquesta llei té com a objectiu únic desmantellar el model d’ensenyament en valencià.
Una llibertat que serà una imposició
L’actual govern valencià pretén fer passar per llibertat educativa el que realment és una estratègia per afeblir el valencià i imposar el castellà com a única llengua vehicular en molts centres i a més llevar-li el dret, és a dir la llibertat, a l’alumnat d’FP, EOI o conservatoris que vulguen expressar-se en valencià i s’hi troben un professorat que li puga contestar: «Háblame en cristiano, que no tengo la obligación de entender tu dialecto» . La supeditació de la llei a la disponibilitat pressupostària significa, en la pràctica, que només es garantirà quan siga en benefici del castellà.
Per tant, cal preguntar-se: de què serveix una llei de llibertat educativa si no es dota de recursos per aplicar-la? De què serveix dir que tothom podrà triar la seua llengua si, al final, la tria estarà condicionada per la disponibilitat econòmica i les decisions polítiques?
Aquesta llei és un cavall de Troia contra el valencià i contra el sistema educatiu públic. No es tracta d’ampliar drets, sinó de restringir-los i obrir la porta a un model d’educació desigual, segregador i discriminatori.
