Ja estan ací els llibertadors. No cal preocupar-se, doncs, pel gran perill de la imposició lingüística que, segons ells, brandava sobre el nostre País Valencià (un tros de la seua Espanya Una). Ja es van encarregar ells, la dreta i la ultradreta, d’escampar-ho per tots els mitjans i amb totes les seues forces. Articles, declaracions i mobilitzacions explicaven a la societat valenciana que La Llei de Plurilingüisme responia a sectarismes i fanatismes; que buscava desplaçar el castellà i obligar a tots els alumnes, independentment de la parla del seu territori, a aprendre valencià. Ens imposaven el valencià. Molt agosarats, aquests del Botànic. Mentrestant, lluny del seu món paral·lel, es constataven altres fets. No es va eliminar l’exempció lingüística. No es va generalitzar l’educació en valencià. Van baixar dramàticament els percentatges d’àrees que es vehiculaven en valencià en les antigues línies (PEV). L’ús social del valencià continuava minvant al carrer i a les aules. Amb el PEPLI es van eliminar les línies i els consells escolars de cada centre elegien un sol model lingüístic (una única línia, vaja). Cada centre podia elegir més o menys valencià per vehicular les assignatures i en les tries, quan no prima el criteri pedagògic, el valencià sempre perd. Es va establir, això sí, un mínim de valencià a tot el territori: un 25% de les àrees s’havien d’impartir en valencià, que venia a ser l’àrea de valencià i una assignatura més. I això sempre amb peus de plom, amb totes les facilitats, tot l’assessorament, amb paciència. No era tan terrible per a les zones històricament castellanoparlants ni tan beneficiós per a la zones valencianoparlants, que perdien l’únic espai de normalitat en la seua llengua.
Però la dreta havia d’explotar, com només ella sap, les hostilitats i prejudicis latents i manifestos. I les mentides. La cançoneta de la imposició del valencià i la cançoneta de l’això és català, ja ens les sabíem. Encara sonen i ressonen per tot arreu del país, ben revifades. Ara han tret un nou hit: la llibertat educativa. Llibertat. Que gran els queda la paraula i que corrompuda, en la seua boca. En la nova proposta de llei, que ells anomenen de Llibertat educativa, seran únicament els pares (i no el Consell Escolar) els que tindran la potestat de marcar la llengua que vehicularà l’ensenyament. Si no hi ha demanda suficient per a tenir una base acceptable de valencià (que sempre seria menor al de les anteriors línies) doncs s’arracona el valencià. Punt. Si retrocedim als temps en què només hi havia el valencià com a assignatura i una misèria més, ho farem per elecció dels pares. Punt. En primer lloc cal preguntar-nos si aquesta elecció és realment lliure quan les actituds hostils i els prejudicis contra el valencià estan a l’ordre del dia. Hi ha moltes cançonetes que ens han perforat el cervell. El valencià no serveix. Vos sona? Amb el castellà pots anar a molts llocs. El valencià el parla poca gent, és de pobles, per fer alguna espardenyà en festetes o per estar per casa. I els clàssics Això és català o Ens imposen el valencià. No és cap incògnita què s’elegirà en molts centres. L’elecció no és lliure perquè l’opinió pública està distorsionada per uns interessos foscos i insensibles o desitjosos de la desaparició del valencià.
Partim que la decisió no és lliure, sinó condicionada. Tampoc es basa en raons pedagògiques. Està més que demostrat que un sistema educatiu on es prioritze la llengua minoritzada és el més eficaç i l’únic que garanteix l’aprenentatge d’aquesta llengua sense reduir l’aprenentatge de la llengua dominant. Hi ha la hipòtesi d’interdependència lingüística del professor Jim Cummins, els nombrosos estudis que s’han fet arreu del món al respecte i la realitat que hem constatat a les aules on es donava més pes al valencià. Per tant, no es decideix si la llengua base de l’escola és el valencià o el castellà. Es decideix si aprens valencià o no l’aprens. Deixar això al lliure albir dels pares ja és molt qüestionable. Però ni tan sols existirà el lliure albir pregonat. Si no hi ha demanda suficient per configurar una línia en valencià, doncs no es farà. En eixe cas, els pares que elegisquen valencià, hauran d’estudiar en castellà. A més, el valencià es redueix a la mínima expressió a les zones de predomini lingüístic castellà. Això és insultant per a ells i irrespectuós per a tots. Insultant perquè després de 40 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament encara els consideren incapaços d’entendre i aprendre el valencià. Perquè se’ls nega l’oportunitat de ser competents en una llengua que també és la seua. I els valencians, com exercirem el nostre dret a parlar valencià si una part de la societat valenciana elegeix no aprendre’l?
La llibertat només es pot donar des del coneixement i el coneixement es garanteix, no es fa opcional. Blindem l’educació en valencià. Exigim el respecte que ens neguen.
