En la vida es poden compartir moltes coses: la terra que conreem o trepitgem, l’aire que respirem, les cases on vivim, els amics amb qui passem part de la vida, els viatges que fem, els llibres que llegim o escrivim, les festes que donem, la música que escoltem, les converses, i també o, sobretot, una llengua: lletres i paraules.
Compartir ha estat necessari per a sobreviure com a espècie. Més enllà d’un simple gest bonic, que ho és, compartir és humà, fins i tot innat a nosaltres, perquè ens uneix més que no pas divideix. No entraré ara en la facilitat que també tenim per fer-nos la vida impossible i llençar-ho tot per l’aire a la mínima. Això són figues d’un altre paner.
Compartir, doncs, crea un sentiment de pertinença: a un lloc, a una realitat, a una comunitat, a un esperit, a un sentir. En una paraula: identitat. I sí, se’n parla molt d’identitat, però de vegades perdem de vista (o passem per damunt) de les petites coses, senzilles, però poderoses, que la generen i la sostenen.
Aquest, al meu parer, és l’esperit que hi ha darrere del programa literari “Lletres compartides”: unir autors i autores, acostar els escriptors de tot l’àmbit lingüístic als lectors que encara no n’han sentit parlar, o potser sí, als que no els han llegit o escoltat encara. Apropar-los a un públic lector i posar-los en relació amb altres autors i amb tot el sector de la creació i la promoció de pobles, ciutats més o menys menudes i llogarets, no sempre coneguts pels autors, d’una llengua compartida.
Descentralitzar, dinamitzar, connectar, mobilitzar, arribar on normalment no arriben alguns autors i els seus llibres, bé per manca de propostes i mitjans o, simplement perquè immersos en el circuit més comercial, ens arriba allò que volen que ens arribe i poc més. La resta, és pura recerca i inquietud personal, quan no l’atzar.
Tot aquest enrenou el fa “Lletres compartides” des del 2022, amb major o menor encert i èxit a l’inici, però, a poc a poc, perfilant, matisant i millorant, en el sentit d’aconseguir la millor acollida i rebuda possible per als autors que viatgen per les Illes Balears, el País Valencià, Catalunya, Andorra, la Catalunya Nord o mar enllà, cap a l’Alguer.
Ocorre sovint que les iniciatives que abracen terra i mar i que es coordinen entre diverses institucions no són fàcils de dur a bon port. Cal harmonia, enteniment, mitjans, coordinació i molta voluntat. En aquest sentit, és admirable i lloable la feina que han fet totes juntes institucions com ara: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Institució de les Lletres Catalanes, la Fundació Mallorca Literària, el Consell Insular de Menorca, l’AELC, la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà i l’Oficina de l’Alguer del Govern a Itàlia, entre altres. Coordinades han aconseguit arrodonir i consolidar una iniciativa que fa viatjar la paraula en tots els sentits i formats: escrita, recitada, cantada.
Així ho contava a València la setmana passada la poeta, música i rapsoda de Berga, Laia Martínez López, coneguda com Laia Malo, un nom literari i artístic que sona en escenaris diversos a casa nostra i més enllà, i que ha estat convidada en terres valencianes per Lletres Compartides.
Mestra de versos i sonoritats, traductora, Laia Malo sent deler per les paraules i la natura, per la seua textura i el seu ritme, per tot allò que evoquen i convoquen, i les conjuga en els seus llibres i en les propostes sonores i musicals que compon en companyia del seu company artístic i de vida, Jaume Reus, amb qui forma el duet de música electrònica Jansky des de 2013.
Amb el seu darrer poemari en mà i als llavis, amb RUM-RUM, Malo ha rodat fa uns dies per Guadassuar, la Pobla de Farnals, el Port de Sagunt i València: lectures compartides, recitals, concerts, diàlegs oberts. “L’acollida ha estat meravellosa, ha donat 1.000 voltes al que havia imaginat o previst —assegura la poeta— i això és, en part, perquè hi ha un programa molt ben organitzat, i no sempre passa quan parlem de diverses institucions en marxa”. Establerta a Mallorca des de fa disset anys, assegura que sempre ha intenta venir al País Valencià, i també a València ciutat, a presentar els meus llibres i concerts. “A Gandia vaig estar treballant amb poetes joves de La Safor fa 2 o 3 anys, però ara feia temps que no hi venia, i m’ha sorprès com han vingut a escoltar-me molts lectors nous, que ni em coneixen ni m’havien llegit i també la manera com han comentat i s’han expressat al volant de la meva poesia”.
Per a Malo, aquesta trobada ha tingut un efecte de “germanor, molt orgànic”, “com si fossin els lectors que he estat esperant sempre i com si el meu fos un llibre que ells també estaven esperant. Ha estat colpidor”. “Els alumnes de l’institut del Port de Sagunt m’han deixat al·lucinada amb els seus comentaris i les seves preguntes, a propòsit de RUM-RUM, i per res del món m’esperava una biblioteca plena de goma a gom divendres a la nit, com fou en el concert de la Pobla de Farnals. Me’n vaig, ens n’anem, de València més que contents”.
Malo, que fa vida insular des de 2009, té una relació poètica amb el País Valencià, on guarda amistats i bons records. L’ocasió d’ara fa uns dies li ha permès “redescobrir” la ciutat, reveure cares conegudes i conèixer gent i realitats noves. Al capdavall, d’això es tracta Lletres Compartides. D’una mena de contrapartida, perquè les lletres, la literatura, les arts, no escapen de les dinàmiques de comercialització i consum. El capitalisme —que ha vist en la producció artística i cultural un terreny proper a l’oci on fer diners, s’hi ha posat de ple: premis literaris suculents, campanyes de màrqueting, vendes milionàries, best sellers, adaptacions cinematogràfiques, concerts multitudinaris, museus de nova creació com xampinyons, sovint caríssims. La lletra, compartida o no, també pot ser negoci.
Tanmateix, davant d’aquest relat singular basat en la lògica de mercat, filòsofes com l’activista feminista Silvia Federici proposa el coneixement divers i la pluralitat política dels esmentats béns comuns, però no només en referència a coses i objectes palpables. Segons Federici hi ha terres, aigües i aire comuns, però també commons digitals i de serveis. Les llengües, el coneixement, les biblioteques, els arxius, els horts urbans i el patrimoni col·lectiu de les cultures del passat formen part dels béns comuns.
És en aquest sentit, el de posar en moviment uns béns comuns, que s’emmarca la dinàmica de “Lletres compartides”: la literatura, el pensament, la paraula viva, les inquietuds i els parlars de molts autors i autores que, en molts casos, potser el públic lector o espectador no n’hauria sentit parlar mai. Perquè sorprèn, i de vegades frustra, com de prop vivim i que allunyats estem els que pensem, parlem i escrivim en català.
