L’altre dia, un amic em deia que no entenia la meua afició als audiollibres. Afirmava que la lectura en veu alta s’havia acabat amb la Revolució de la Impremta, que va coincidir amb la traducció dels grans textos, com ara la Bíblia, a les llengües vulgars, la qual cosa va suposar l’alliberament del lector dels intermediaris que els interpretaven els escrits sagrats i no tan sagrats. Parlava dels homes de la Reforma. Jo li vaig recordar que la tradició de llegir en veu alta mai no s’havia acabat del tot, perquè hi havia moments en què el personal no podia llegir, perquè estava treballant, menjant, caminant o… I li vaig recordar les treballadores cubanes de les fàbriques de cigars o els monjos que escoltaven un lector mentre menjaven. Fins i tot, li vaig contar que, quan jo estudiava primer de batxiller, als deu anys, hi havia un salesià, don José Antonio, que era un professor de literatura, que, els divendres a última hora, ens llegia unes petites novel·les que, en aquell moment, tenien molta fama. Em referisc a una col·lecció de llibres petits que, si no recorde malament, s’anomenava Ardilla. Molts de nosaltres esperaven que vinguera el divendres per escoltar aquelles històries. Tinc en el cap el títol d’una que tenia un poc més d’extensió que les altres i que el professor hagué de dedicar unes quantes sessions més per llegir-la tota. No recorde res de l’argument d’aquella novel·la. L’únic que recorde era que estava situada a Ucraïna, en la Segona Guerra Mundial, que es titulava Jarkov Km 1000 i que es tractava d’una narració a la qual estàvem tots enganxats. Em passava igual que em passa ara quan camine i, en compte de sentir la ràdio i escoltar els mateixos tertulians en totes les tertúlies, escolte el meu audiollibre de lladres i serenos. De vegades, com que tinc ganes de retrobar-me amb la història, prompte torne a eixir a caminar.
Malgrat tot, he de reconéixer que m’agrada molt més llegir en paper, amb el llapis en la mà per prendre anotacions i per subratllar les coses que m’interessen per un motiu o altre. Això no vol dir, però, que faça servir en el mòbil la meua aplicació que em proporciona també lectures que puc llegir en el llit sense necessitat d’encendre el llum o d’escoltar molts llibres que no podria llegir durant les hores que camine. Tot això ho puc fer gràcies a la revolució digital d’ara, a la de les noves tecnologies, que tantes coses està canviant. Es tracta d’una revolució de la qual encara no sabem totes les conseqüències i que està suscitant molts debats respecte de la lectura. Per a mi, entre altres coses, ha suposat el retorn de Don José Antonio, un rapsoda que ens entretenia com ho feien aquells recitadors professionals de la Grècia antiga que recitaven davant del públic els poemes compostos pels poetes del moment o les cançons populars. Els rapsodes d’ara, però, tenen molt més catàleg i igual ens lligen una novel·la del gènere que triem, la mateixa Odissea, o un llibre de filosofia, com ara La filosofia del tocador del marqués de Sade, o un assaig sobre qualsevol tema o…
