Quan torne del passeig per vora mar de cada dia, moltes vegades, em trobe l’amic Guillem Cortés assegut en una cadira de platja sota un para-sol i amb un llibre a la mà. Sembla que li agrada llegir damunt l’arena contemplant un paisatge que, com els camps d’arròs, varia segons l’oratge. Per fer aquesta tasca com Déu mana és fonamental trobar la dosi apropiada de banys entre els capítols que portes entre mans i d’això l’amic és un expert. Guillem és l’autor d’Un estiu devastador (Afers), un llibre que s’ha convertit en un autèntic best-seller a Sueca. Una història que conta el que va passar a la capital de la Ribera Baixa després del colp feixista del 1936. Hi trobem les peripècies d’uns joves de disset anys, de la quinta del biberó, que en 1938 van viure les trinxeres en un temps que la guerra ja estava pràcticament perduda. Però també hi trobem les històries de la reraguarda, la lluita, la tensió acumulada entre els sindicalistes i els conservadors. Es tracta d’un bon treball d’investigació amb papers d’arxiu, però també amb testimonis encara vius. Un llibre que us recomane per la passió narrativa i la crònica rigorosa d’uns fets que es van repetir en molts pobles de les nostres comarques.
Sempre m’ature una estona per xarrar amb Guillem. La setmana passada li vaig demanar que em portara un llibre que em sorprenguera. I així ho va fer. L’endemà, em portà Despertar a l’infern de Kenneth Cook, una novel·la molt fosca, vibrant, de 1961. A través de la seua lectura es pot fer un viatge pràcticament a l’infern, a la zona deserta, remota, interior, de la semiàrida Austràlia. És un llibre trepidant, ple d’energia, d’acció, que no s’atura mai. Una història que es llig sense pausa, perquè no te la pots deixar fins que s’acaba. Una lectura, però, que et deixa petjada, que et reté en la memòria aquell paisatge inhòspit que s’ompli de la sang d’uns cangurs que els protagonistes, borratxos, maten sense cap pietat: «Els cangurs van començar a desplomar-se, i al mateix moment de la mort, encara tenien els ulls fixes en la claror enlluernadora que havia sorgit del matollar convertida en l’última cosa que veurien». Una obra que s’ha definit pels crítics com a única i que és gairebé un gènere en ella mateixa. Segurament, el seu autor s’inspiraria en la seua faena esporàdica de periodista per a l’ABC australiana a la recòndita ciutat minera de Broken Hill.
Kenneth Cook no va tornar a escriure mai més un llibre semblant a Despertar a l’infern, que s’ha convertit segons J.M. Coetzee en un «clàssic inquietant de la literatura australiana». La novel·la no va convertir el seu autor en un escriptor respectat a escala internacional, però li va permetre deixar la faena de periodista rural per poder dedicar-se a la literatura. Del llibre es va fer una pel·lícula, Wake in fright (1971), que va indignar els indígenes del paisatge que descriu l’obra de Cook, perquè convida els lectors o els espectadors de la pel·lícula a no anar-hi. Kiko Amat, autor del petit pròleg que acompanya la novel·la conta que «el 1971, en una de les projeccions promocionals de la pel·lícula, un espontani indignat es va posar dret cridant: “Nosaltres no som així”». La història és impressionant, és la d’un mestre rural que vol aprofitar les sis setmanes de llicència de Nadal per tornar a Sydney. «Serien sis setmanes a la vora de la mar, que passaria banyant-se tranquil·lament per desempallegar-se de la pols que se li havia amuntegat a dins». Al protagonista, però, se li compliquen les coses i, en compte de retornar a Sydney, queda atrapat a Bundanyabba, un infern del qual no pot eixir. Apareixen uns personatges que, amb tota l’afabilitat, amenacen el protagonista que es veu, sense voler, immers en un mar de cervesa, de joc, de borratxera i de sang de cangur. No vull contar-vos més… Només dir-vos que assistireu a l’autodestrucció de John Grant, protagonista de la història, a través de la visió crítica, tètrica, d’un molt bon escriptor que amb un estil lleuger i senzill, impecable, conta una història de suspens i de violència extrema. Bona lectura!
