Aquest article té dos parts clarament diferenciades. La primera és optimista; la segona, realista. Per no dir pessimista en alt grau. Ho adverstisc perquè no es disguste ningú. Qui vulga quedar-se amb la part bona només, que abandone la lectura quan jo ho diré. Si vol conèixer, en canvi, el meu pronòstic desgraciat, que arribe fins al final. És trist, però pitjor és viure en l’autoengany, pense.
No havíem tingut mai una literatura tan potent com ara, tant en quantitat com en qualitat. Hi ha molts escriptors i alguns són molt bons. Es publiquen novel·les interessants i de molta consistència. I relats. I poemes. I obres de teatre. I assaigs. Hi ha també molt bons columnistes. Referint-me a la narrativa només, s’editen novel·les policíaques, eròtiques, històriques, falleres, còmiques, de ciència ficció i moltes més no adscrites a cap gènere.
Tenim novel·listes, poetes i autors dramàtics que són primeres espases i que han situat la nostra literatura en un lloc molt alt.
Tots els anys es publiquen un fum d’obres infantils i juvenils de mot bella factura, que són una delícia per als lectors joves. Aquesta literatura és molt important. Recorde els meus primers anys com a mestre de valencià. A l’hora de triar lectures per als alumnes era un dolor. No n’hi havia a penes. Ara, contràriament, és una joia: els docents tenen molt on elegir, les editorials els ofereixen uns catàlegs la mar d’atractius.
O siga, qui no llig en valencià és perquè no vol.
Amb el que porte dit fins ara estem d’enhorabona. Però he de començar amb la part negativa, ho sent.
L’ús social de la llengua cau en picat vertiginosament. Açò no hi ha qui ho pare. Any rere any disminueix el nombre de valencianoparlants. Si ho mirem percentualment és encara pitjor: la proporció entre castellanoparlants i valencianoparlants augmenta considerablement a favor dels primers.
Aquest fet és catastròfic. La llengua és l’ànima d’un poble. Sense llengua no hi ha poble. No és el mateix ser valencià que ser valenciano, no ens enganyem.
Està clar que cadascú és lliure d’opinar i em pot rebatre. Em pot dir:
-Yo soy muy valenciano.
Em pareix molt bé. Jo soc només valencià, ni muy ni mucho. Valencià. Que no és el mateix que valenciano, ho repetisc. Si algun dia tots som valencianos o muy valencianos, malament. Haurem desaparegut com a poble. Segurament mantindrem les falles, els coets, els moros i cristians, la paella i la cassalla, però no tindrem ànima, esperit, caràcter, o el tindrem castrat, passat per aigua.
Si és això el que desitgem, podem continuar suïcidant-nos lingüísticament, vull dir, passant-nos-en al castellà sempre seguit, del matí a la nit. Si els valencians no parlem el valencià sempre i a tots els llocs, qui el parlarà, els nouvinguts?
Hi ha persones que ja fa anys que han desertat de l’idioma. N’hi ha també que, parlant ells valencià, el neguen als fills i els eduquen en castellà perquè siguen més intel·ligents, santa ignorància! Aquesta gent ja ha fet la seua tria i cal deixar-los estar. Potser algun dia veuran la llum i tornaran al valencià. Del contrari, ja s’aviaran, que els faça profit la deserció idiomàtica.
Jo m’adrece als qui encara parlen valencià i desitgen continuar parlant-lo. Ens hem d’acostumar a fer-lo servir sempre. Així, els qui arriben de fora acabaran entenent-lo. Si els parlem en castellà, en canvi, no l’entendran mai.
A Cullera els valencianoparlants ja som una minoria. I cada vegada serem més insignificants si ens en passem de seguida al castellà. Encara que el nostre interlocutor parle castellà, nosaltres podem parlar-li en valencià, hem de parlar-li en valencià i aconseguir que ens entenga.
Si volem de veres que el valencià no es perda, n’hem de ser soldats, apòstols, mestres, amb coratge i sobretot amb alegria. No es tracta d’enfrontar-nos a mort amb un metge, un cambrer, un policia o un notari si no ens vol atendre per parlar-li en valencià. Es pot canviar de cambrer, de metge, de policia i de notari. (També se’l pot denunciar si incorre en delicte.) No podem permetre que a casa nostra els forasters ens diguen com hem de parlar. Cullera és un poble d’acollida, però si a tu t’acull un poble has de ser respectuós amb la llengua i els costums d’eixe poble. O anar-te’n a un altre on no tinguen una llengua que t’ofèn.
En fi, mala peça al teler. Com a valencians ens queden quatre rosades. Una llengua es defensa parlant-la i escrivint-la. Si nosaltres no la fem servir, els milions d’emigrants que estan arribant no la parlaran mai, ni l’entendran, i fins i tot faran que nosaltres deixem d’emprar-la perquè com més va menys en serem. Hem d’intentar que s’integren. O com a mínim que ens respecten.
A mi molts emigrants m’han dit:
-A tu sí que t’entenem quan ens parles valencià.
Naturalment, perquè t’entenguen els has de parlar a poc a poc i amb paraules fàcils.
Val la pena lluitar pel valencià. És una passió ben noble. Per una altra banda, o resistim o anirem de cap al clot!
Tant de bo d’ací cinquanta anys algú escriga un article al Programa de Festes i diga:
-Que equivocat que estava Manel! El valencià està a hores d’ara més viu que mai.
Afortunat el qui ho escriga i més afortunats encara els qui ho puguen llegir. Bones festes.
[Article publicat al Llibre de Festes de Cullera.]
