El dissabte passat, en la biblioteca de Sueca, un edifici ple de records, vaig assistir a un acte que bé podria formar part d’un fragment de memòria compartida. Es presentava un llibre —Tradició i modernitat a la Ribera Baixa del Xúquer, de Miguel Ángel López-Egea— que és molt més que un llibre: és un viatge visual, un artefacte emocional, uns instants atrapats entre l’aigua i el temps. Aquell acte tenia alguna cosa de ritual domèstic i sagrat. No sols pel lloc —una biblioteca, que sempre és un temple de silencis i revelacions—, sinó pel que s’hi mostrava: les fotografies d’un home vingut de fora que va saber mirar com si fora d’ací de sempre. López-Egea, fotògraf de cor i mirada, ens llegà una part de la nostra ànima capturada en blanc i negre. Ell no va vindre només a fer retrats: va vindre a observar-nos com qui busca el batec profund d’un poble. A mirar, que és el primer acte d’amor.
La col·lecció L’Instant-Fotografia, iniciada des de la Institució Alfons el Magnànim, s’obri amb aquest volum inaugural que rescata de l’oblit una obra delicada i poderosa. Enric Estrela, director de la Institució, ha sabut impulsar aquest projecte amb visió, i ha confiat la direcció de la col·lecció al fotògraf Francesc Vera, que ha triat les imatges amb la mateixa cura amb què un poeta escull els seus versos. No hi ha retrats d’estudi ni cerimònies socials, sinó camps d’arròs, llum rasant, carros i camions travessant un pont carregats de garbes com si foren metàfores. I ho són. En una de les imatges més potents —que Víctor Labrado va glossar amb la precisió d’un narrador que coneix els gestos dels seus personatges—, veiem un camió avançant un carro en la baixada del pont de Sueca a Corbera. És més que una escena: és una batalla silenciosa entre el món vell i el món nou, entre la lentitud del carro i l’ambició del motor. Gramsci ho va dir: la crisi sorgeix quan el vell no acaba de morir i el nou no acaba de nàixer. Però Labrado, que escriu des de la carn i no des de l’ideari, ho reblà millor encara: “la segadora contra la corbella”, “el tractor contra les haques”. “I qui gosaria anomenar “cavall” a aquells animals rodanxons i obedients, tan arrelats a la terra?”
López-Egea no ho conta tot, no conta el conflicte de classe latent entre uns jornalers derrotats i un propietaris en expansió. No vol, i potser no pot. Però tria. Tria el moment des d’un criteri estètic, la llum, l’angle. Tria el que té ànima. Com ell mateix confessava, les seues hores preferides per fotografiar eren les primeres del matí i les últimes de la vesprada, quan les ombres s’allarguen i els objectes parlen. Perquè la fotografia —la de debò— no és només un registre: és una forma de dir sense paraules. I López-Egea parlava molt. La tria de Vera i l’edició exquisida de Xavier Mollà fan d’aquest llibre un mirall en què no sols ens veiem reflectits, sinó també interrogats. Som els mateixos? Què hem perdut? Què ha quedat? Avui que qualsevol té una càmera a la butxaca i que els instants s’amunteguen sense sentit, les fotografies de López-Egea ens recorden que mirar és un acte lent, compromès i profund. Que captar un instant és detindre el temps per fer-lo etern. I que, com l’arròs verd o a punt de segar, també la memòria necessita de la llum exacta per no morir ofegada.
