Palplantat fermament amb les cames una mica separades, els punys poderosos tancats, el cap de perfil, el tipògraf llança una mirada decidida vers l’horitzó llunyà. La figura recorda la grandiositat dels clàssics sota la roba de treball: el pantaló ample fins als peus, la camisa descordada i arromangada ben amunt, un petit davantal que voleia des de la faixa (sembla indicar el contundent moviment previ) i el barret de paper de costat; més encara, per les dimensions i per estar damunt d’una mena de plataforma rocosa semicircular sobre la qual apareix inscrit Liberté de la Presse. Al fons a la dreta, el monarca, l’objecte de les seues crítiques polítiques, ha de ser assistit pels seus successors, i, a l’esquerra, les forces de l’ordre amenacen l’heroic obrer sense arribar a atacar-lo.
Honoré Daumier va publicar aquest gravat intitulat No s’arrisque vosté el març del 1834, durant el regnat a França de Lluís Felip, una època daurada per als caricaturistes, com assenyala Charles Baudelaire: «En aquella guerra acarnissada contra el govern, i en particular contra el rei, hom era tot cor, tot foc. És realment curiós contemplar hui en dia tota aquesta extensa sèrie de bufonades històriques que anomenaven La Caricatura, grans arxius còmics, als quals tots els artistes d’algun valor aportaven la seua quota» (Alguns caricaturistes francesos, 1857). L’editor, Charles Philipon, va fundar aquesta publicació el 1830 i, malgrat que va haver d’enfrontar-se a quatre penes de presó entre 1830 i 1832, va persistir i va continuar traient-la al carrer fins al 1835.
El poder corrosiu de la sàtira sempre ha estat temut i, per tant, perseguit. Els qui hi apareixen, que es consideren ells mateixos seriosos i honorables, no han suportat mai que les seues misèries, contradiccions, maldats i delictes queden reflectits en imatges o textos, febles en aparença, malgrat que, paradoxalment, cap intent, per violent que haja estat, ha aconseguit destruir de manera definitiva. Bé ho podem constatar si fem un repàs a l’ingent llegat que ens ha arribat després de les temptatives d’anorrear aquestes peces en cada època i, a més, comprovem com es van difondre entre la població a pesar de les dificultats amb què tan sovint van topar.
L’anàlisi de la realitat que van començar a dur a terme els artistes a partir del Romanticisme, que conjugava aspectes de la realitat aparentment contradictoris, com ara el contingent i l’etern, el bell i el lleig, els va permetre ocupar-se de temes de l’actualitat política, social i religiosa, i interpretar-los de d’un punt de vista personal i independent en la premsa diària. Baudelaire ho va veure clarament i a mitjan segle XIX va escriure De l’essència del riure i en general del que és còmic en les arts plàstiques, un breu assaig en què reflexiona sobre la caricatura. El riure és profundament humà, afirma, i per això, es considera satànic.
I riure’s de tot, mitjançant l’ús de l’humor grotesc «amb finalitats dessacralitzadores, en una mena d’estratègia indirecta de vindicació popular», és una de les «línies de força» a les quals apunten Francesc Martínez Gallego i altres especialistes quan es refereixen al que es podria anomenar humor valencià «sense cap intenció essencialista» («De com es perdé l’humor valencià», Arxius de Ciències Socials, 2010). Un humor ben present en la nombrosa premsa satírica del País Valencià durant tot el segle XIX i el primer terç del segle XX. Només cal tindre en compte la publicació el 1837, per iniciativa de Josep Maria Bonilla, d’El Mole, el primer periòdic en valencià, mordaç i desgavellat, un prodigi de vivacitat i burla. Tot i que va haver de suportar persecucions i censures, suspensions i denúncies, de governs i de l’Església catòlica, el 1840 ja tenia la respectable quantitat de tres mil subscriptors. Després van veure la llum La Donsayna (1844-45), creat per Bernat i Baldoví; El Tabalet (1847); El Tio Nelo (1862), El Papagall (1864), El Pare Mulet (1877), impulsat per Constantí Llombart; La Traca (1884), en la seua primera etapa; El Blua (1892), a Castelló de la Plana, o El Tio Cuc (1914), a Alacant, entre altres.
Qualificada sovint de desvergonyida, grollera, irreverent, escatològica i intolerable pel poder, la sàtira valenciana, que «es va construir literàriament, discursivament, en la premsa local -també en l’escena teatral-» del període esmentat, emparada per la llibertat de premsa que les Corts de Cadis van sancionar el 10 de novembre del 1810, es va veure quasi derrotada en alguns moments per «l’humor mesurat i merament enginyós». No obstant això, va reviscolar amb força a finals del segle XIX i principis del segle XX.
El riure grotesc ha estat conservat per les classes populars, assenyala Martínez Gallego, però «sembla allunyat de la intelligentzia local» per causes que estarien vinculades «directament amb la història de la premsa i, darrerament, dels mitjans de comunicació de masses al País Valencià». Així, amb l’arribada de la Transició, «el radicalisme democràtic va deixar de reconèixer-se en els seus antecedents traquers» i la sàtira, la paròdia i el sarcasme que trenquen el motle de la correcció van desaparéixer per complet de la premsa i de l’espai comunicatiu valencià. A Diari La Veu, per exemple, només hi fan acte de presència puntualment amb els vídeos Xavi Castillo o alguns articles de Francesc Viadel. I, com abans, aquests mètodes, que formen part de la protesta o la dissensió política, provoquen rialles sanes i alliberadores a molta gent i també ofenen i escandalitzen algunes persones per raons ben diverses. Res de nou sota el sol.
