Republicà, irreverent i valencianista: la sàtira d’‘El Tio Cuc’ a l’Alacant de preguerra

Aquest mes de febrer es va imprimir la segona edició de L’Alacant d’«El Tio Cuc», un llibre de Manuel Lillo i Usechi coeditat per les Publicacions de la Universitat d’Alacant i per l’Ajuntament de la ciutat que es va publicar per primera vegada al 2017. En aquest treball es destaca tot allò que, perduda la guerra, el franquisme va saber amagar a la perfecció. Fins al punt que les generacions posteriors, amb honroses excepcions, no han recordat aquella Alacant dels anys trenta i de les dècades anteriors, aquella ciutat combativa, irreverent i republicana, protagonista en cada revolta contra els reaccionaris des d’un segle abans, que va tindre des del 1914 El Tio Cuc com a portaveu.

Aquest setmanari satíric va ser fundat al novembre d’aquell any en un context de Primera Guerra Mundial, defensant la neutralitat espanyola i patint per una societat empobrida, immersa en una restauració fracassada que s’aniria convertint en un sistema més i més trampós, involució que culminaria amb el colp d’Estat de Miguel Primo de Rivera al setembre del 1923. Contra tota aquella dinàmica, el setmanari El Tio Cuc exercia la sàtira amb la mateixa funció que la resta de mitjans d’aquest estil tan presents en l’època: desestabilitzar les classes dominants, considerades culpables de tots els mals que perjudicaven la societat.

Amb El Tio Cuc es redescobreix una Alacant desapareguda i alhora no tan llunyana en el temps. Parlem d’una Alacant més industrialitzada que no ara, i amb una presència rural que ha anat desapareixent. Les pedanies funcionaven al ritme d’una economia fràgil, però existent i sostinguda, i el mateix Tio Cuc representava un d’aquells llauradors de l’època, amic de la sàtira, de les bestieses verbals, de la saviesa incòmoda i de la humanitat anhelada en els poderosos. Ell mateix es presentava, en la capçalera del setmanari, com a diputat a Corts pel Rebolledo. I poca broma amb la presència d’aquests territoris rurals en el mitjà, atès que hi arribaven cartes de cada punt de la ciutat i també de la demarcació provincial, totes escrites en un valencià prenormatiu, sí, però normalitzat entre la població.

Hi va haver tota una sèrie d’elements que El Tio Cuc va mantindre al llarg de la seua existència, que va acabar amb la mort de Josep Coloma i Pellicer, el seu director i fundador, víctima d’una afecció cardíaca al novembre del 1936. Entre aquestes hi havia la sàtira, com s’ha dit. També l’aposta democràtica, el republicanisme, l’anticlericalisme i la defensa de les classes populars sense defensar, de manera decidida, ideologia –socialisme, comunisme, anarquisme– ni partit. Aquesta era la gràcia, o si més no un dels atributs de crítica imprevisible i capaç, alhora, de no convergir amb cap plataforma política fins al punt de carregar tant contra els reaccionaris com contra els mateixos republicans.

El Tio Cuc es va inspirar clarament en La Traca, el setmanari valencià que va sobreviure fins acabada la guerra i que va patir un final tràgic amb l’afusellament del seu editor, Vicent Miquel Carceller, i del seu dibuixant Bluff. Un desenllaç que segurament hauria patit Coloma si no haguera mort abans de la derrota republicana. En canvi, tot i que el setmanari alacantí va copiar, fins i tot, el subtítol de la capçalera del mitjà valencià, que també s’adreçava «a la xusma i a la gent de tro», El Tio Cuc va saber diferenciar-se amb elements que el van convertir en una revista única. I és que mentre La Traca, motivada pel seu èxit, va decidir anar més enllà i començar a publicar en castellà, El Tio Cuc no només no ho va fer, sinó que va mantindre i redoblar l’aposta pel valencià adoptant les Normes del 32, el codi gramatical inspirat per Pompeu Fabra que va servir per a unificar l’ortografia de la llengua catalana, sempre respectant les singularitats que hui, els qui han après valencià a l’escola, coneixen perfectament. No era, ni de bon tros, una aposta senzilla, sinó que era ben arriscada: parlem d’un temps en què el valencià no s’ensenyava a l’escola, la qual cosa el feia comprensible només amb grafia castellana. Per posar un exemple, un valencià entenia què volia dir chermà, però no germà. Tot i així, empentat per un jove activista anomenat Enric Valor, El Tio Cuc va fer el primer pas a la normalització d’una llengua perseguida i menyspreada per les elits, abandonament a què El Tio Cuc va respondre amb una sàtira ben divertida i punxant.

Aquella Alacant va existir, i ressuscita en alguns racons que reten memòria a aquell setmanari. I ressorgeix, tot i que la gent no se n’adone, amb elements centrals de la cultura local, com ara l’himne de les Fogueres de Sant Joan, amb lletra de Josep Ferrándiz Torremocha, un dels grans col·laboradors del setmanari. I amb les mateixes Fogueres, promocionades amb entusiasme des d’aquest mitjà. I amb els primers partits de l’Hèrcules, descrits amb sucoses cròniques esportives. I amb el record del metge i intel·lectual Àngel Pasqual Devesa, un altre dels qui hi van signar pàgines. I amb tants altres com el doctor Rico, com Gabriel Miró o com José Canalejas, respectats i recordats per El Tio Cuc, que va fer compatible la sàtira amb una ferma defensa de la seua condició alacantina.

Els llibres de Publicacions de la Universitat d'Alacant es poden comprar en les llibreries habituals o en el seu web.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.