El 8 de març, per la vesprada, una bona part d’Alacant es va manifestar, sorollosa, compromesa, antifeixista, igual com milions de persones en tantes altres ciutats del món. Hi havia alegria, per ser-ne tantes i tants, i allí s’advertia als enemics de la igualtat: «no farem ni un pas enrere». Les més joves, fa goig dir-ho, eren una aclaparadora majoria sorollosa. Hi ha qui creu que Alacant és i ha estat sempre una ciutat de dretes, però el ben cert és que el seu passat progressista s’ha ocultat i castigat, i que va ser una ciutat, una societat, considerada pels vencedors «rebelde por antonomàsia», tal com proclamaven al primer número de la Gaceta, editat només acabar la guerra. També s’ha estés la creença de que els alacantins són meninfotistes, gent d’ací i d’allà que busquen una vida tranquil·la a la vora de la mar. I sí, tal volta a la vista de les corporacions municipals, sembla que la tasca de deixar-nos sense orgull identitari ha triomfat, però no està tot perdut -pense davant l’allau de dones i homes que recorren els principals carrers de la ciutat-. Una vegada més constate que hi ha molts Alacants, no només aquell vençut i colonitzat.
No tot era, però, alegria reivindicativa. Deliberadament les organitzadores de la marxa van encapçalar la manifestació amb dones cobertes amb llençols blancs enarborant cartells amb els noms de les qui han estat assassinades per aquells que mai no han sabut ni han pogut estimar en llibertat, en igualtat. Homes violents que repeteixen un patró: quan la dona deixa de «ser» d’ells, decideixen que arriba la mort per a elles. O meua, o morta. Heus ací el gran problema, el sentit de la propietat que la societat patriarcal fa milers d’anys els inocula. El cos i la vida de les dones encara no estan total i definitivament en les nostres mans. La prostitució, o els ventres de lloguer, deixen ben clar qui ven i qui compra. És cert que hem avançat molt en el cos legislatiu, però els canvis reals els ha de fer el conjunt de la societat, no només una part…
Acabada la manifestació, de camí a casa, m’avança un home en la trentena, vestit tot de negre, caçadora de cuir estreteta, sens dubte client de gimnàs, amb una d’aqueixes barbes retallades per professionals, i un mòbil d’última generació a les mans. Parlava fort, com volent que els vianants l’escoltàrem, i a gosades que l’escoltàvem!: malparlava del feminisme, de les feministes i d’on volíem arribar, i ho feia amb un to d’indignació que podia esglaiar. Però no, tot el contrari, més bé em va reafirmar en la idea que el feminisme, com a moviment de masses que persegueix la igualtat, la felicitat, que és transversal, qüestionat, dividit, que té contradiccions i tot el que vulguem afegir, ha crescut imparable i ha vingut per a romandre i remoure les bases d’una societat patriarcal injusta, on encara hi ha ciutadans que per qüestió de gònades, ocupen una posició de privilegi que volen perpetuar.
L’home de cara agra i vestimenta negra -potser Isabel Díaz Ayuso pensava en aquest i semblants quan demanava davant els seus correligionaris europeus, estupefactes, una diada per als homes?-, ha begut o mamat el privilegi que vol sostindre. Però ni ell, ni la presidenta madrilenya -val a dir, tota l’extrema dreta-, esgrimint el gran nombre de suïcides masculins, encara no són conscients que qui mata és el masclisme, la insuportable càrrega d’haver de ser un home dominant, protector, proveïdor, dirigent… La frustració per no donar la talla en tot moment aboca molts homes a depressions o conductes de risc, com les addiccions o la conducció temerària, o a l’odi irracional, una altra forma de malaltia. L’home de negre no sap, i tal volta mai no ho puga saber, que el model de masculinitat que professa, és obsolet, inútil i letal, i que tot allò que vol el feminisme és que totes i tots, també ell, visquem lliures i iguals i, dintre de les possibilitats de cadascú, raonablement feliços. Per sort ens tenen a les feministes i tots els seus aliats, cada dia més, intentant acabar amb tanta desgràcia, introduint els estris de la solidaritat i la igualtat de drets. I no ens cansarem.
