En este article argumentem que les falles valencianes, com a creacions artístiques que són, han anat passant paradoxalment de la visibilitat a la invisibilitat. I expliquem que ho han fet mitjançant un procés on es privilegia l’estètica monumental sobre el contingut crític i la proliferació d’estructures impactants sobre la creativitat.
De la falla teatral a la falla piramidal
En les anomenades falles primigènies o primitives, predominava un tipus de cadafal consistent en una estructura de lectura frontal i escena única, molt senzilla, utilitzant materials com la fusta, la tela, la palla i la cera. Es tractava de la falla teatral o escenari, que recreava temes punyents de caràcter veïnal i local amb un fort component satíric popular.
Posteriorment, a les darreries del segle XIX, va haver-hi una transició cap a una falla més complexa, tot i que encara de composició modesta, que incorporava més ninots o escenes, o bé apuntava cap a una escena central més destacada amb escenes complementàries. Este model de transició evolucionaria en poc de temps cap a la falla piramidal, també anomenada monumental, amb una estructura de lectura rodada i ascensional que partia des d’unes bases amb múltiples escenes, passant per un cos central i pujant cap a un coronament destacat. Així va nàixer la falla artística, que passà també a incorporar el cartó a gran escala, i que posseïa una clara pretensió estètica, una temàtica apologètica de les glòries valencianes i tenia com a finalitat servir de contrapès a la sàtira política de les falles populars. La falla artística, on la crítica resultava continguda pel formalisme artístic, fou alimentada per l’establiment de premis oficials i l’aparició dels artistes fallers, i es va convertir en dominant o hegemònica cap als anys 20 del segle XX. Amb tot, encara en esta època es podia observar una diversitat de tipus de falla, amb falles passarel·la, falles dissociades, falles horitzontals o falles ambulants, alhora que mantenien una forta presència les falles més lliures o silvestres, de vegades salvatges, és a dir, no domesticades pel poder, però sempre sotmeses a les constriccions emanades des de la censura institucional. Este tipus de falles més contestatàries mai no ha ha desaparegut del tot, però progressivament ha anat quedant en un espai secundari, si no marginal o exòtic.
Entre els anys 30 i 40 del segle passat les falles piramidals monumentals, cada vegada més farcides d’elements i amb més aspiracions artístiques, es convertiren en el referent de la falla clàssica o canònica, que va fer eclosió plenament a partir dels anys 50, tenint el seu punt culminant en els anys 60, 70 i 80. Fou l’època daurada de les falles més icòniques, plenament visibles, en les que destacava la composició, la qualitat de l’acabat que el modelatge integral en cartó-pedra va possibilitar, alguna imponent figura com a coronament emblemàtic o la mateixa estructura global del cadafal. Falles que passarien a la memòria col·lectiva de l’art de fer falles, consagrant importants artistes fallers de l’època i dignificant el mateix ofici d’artista faller. Fins al punt que la creació de la Ciutat de l’Artista Faller (1965), considerada la primera ciutat temàtica de l’Estat espanyol, evidenciava aquella època d’esplendor de la falla artística, on les disposicions formals lliurement inspirades en el Barroc se solapaven amb el grotesc, la caricatura i una singular acumulació d’elements quotidians que d’alguna forma evocava, en versió naïf casolana, l’univers estètic del pop art.
Aquelles falles es feren més grans, guanyaren progressivament en complexitat, en nombre de ninots i detalls, es feren tècnicament més acurades, abordaren temàtiques ben diverses i evidenciaren el progrés material d’una festa cada vegada amb més comissions falleres, festejos, impacte turístic i repercussió social. A partir dels anys 90 es va incorporar el suro blanc a la construcció de falles, el que encara va incentivar cadafals més gegantescos i voluminosos. Este fet tingué la seua influència en la modesta indústria artesana de confecció de falles, estesa per tot el territori valencià on se celebren Falles. Una indústria basada en un règim mixt de treball autònom i xicoteta empresa, molt dependent de fer exclusivament falles i sotmesa als gustos del col·lectiu faller i les preferències dels jurats, fixades en un model de falla convencional i estereotípica, capaç d’encaixar sense estridències creatives en els criteris dominants d’accés als premis.
Estes falles estaven ja caracteritzades pel que podríem anomenar una invisibilitat de primer nivell, que fa referència a una invisibilitat de la mirada. Això significa que la proliferació de centenars de falles pràcticament tallades pel mateix patró feia que, tot i que foren necessàriament vistes en estar alterant amb la seua presència la quotidianitat de l’espai públic, cada vegada eren menys mirades o a penes mirades, escapant-se sols de la tendència aquelles de màxima secció que aspiraven als millors guardons. Resulta paradoxal que en la mesura que avançava esta invisibilitat general guanyaven visibilitat elements festius fins eixe moment accessoris com els envelats, els establiments de menjar i beure al carrer, els mercadets, les estructures publicitàries i parafernàlies rituals complementàries. Òbviament, l’epicentre de visibilitat festiva havia anat basculant des de la falla cap a un altre lloc.
La falles multipiramidal i la falla imant
Però un canvi més encara estava per arribar a partir de finals dels anys 90 i començaments del nou segle XXI. Ens referim a l’adveniment de la que denominem com a falla multipiramidal, en el cas de les falles adultes, acompanyat en el cas de les falles infantils de la irrupció de la falla imant. Ambdós models de falla, complementaris en la deriva cap a la invisibilitat de la falla, han acabat imposant la seua hegemonia en les seccions superiors, servint d’exemple a les falles en la resta de comarques i marcant una divisòria dins de les mateixes falles monumentals convencionals.
La falla multipiramidal, impulsada definitivament pel modelatge en suro blanc, es caracteritza per posseir una estructura especialment complexa i diversificada, que en no poques ocasions requerix un suport metàl·lic interior per a mantindre’s. Este tipus de falla no seguix la canònica estructura piramidal amb un sol coronament i escenes al voltant, sinó que incorpora múltiples estructures piramidals (coronaments i contracoronaments), així com diverses escenes en diferents nivells. A més, les falles multipiramidals solen incloure una profusió d’escenes i grans figures destacades que poden estar inspirades en motius historicistes, mitològics o fantàstics. Com a icones fora del temps social contemporani funcionen com una mena de significants buits o flexibles, en la mesura que poden parlar de qualsevol cosa o sols evocar idees genèriques que admeten múltiples interpretacions. Esta calculada polisèmia de significats reforça l’estratègia de la falla “atrapalotodo”, que pretén abordar una àmplia gamma de temes i significats, habitualment de manera ambigua, banal o sense una narrativa clara. En este sentit, l’estètica ofega la temàtica, la multitemàtica dissol la crítica explícita, i la forma elimina el buit. D’esta manera, la “despolitització” de la falla, que dispersa o anul·la el seu potencial subversiu, es convertix en la política simbòlica dels grups de poder fallers, que a través de la conformació de jurats i gustos de referència exercissen la seua hegemonia cultural en la festa.
Però el més rellevant en la falla multipiramidal és que afegix una invisibilitat de segon nivell, que presenta un caràcter paradoxal, perquè a mesura que eixes falles creixen en grandària i complexitat, sovint manquen de figures o elements que realment destaquen i siguen capaces de convertir-se en icones inoblidables. Tot i la presència d’un nombre aclaparador de ninots, escenes i decoracions, tot i el virtuosisme de l’execució i acabats, el públic que mira la falla sense aconseguir vore-la de veritat es troba amb la sensació que no hi ha una figura totèmica o una imatge destacable destinada al record, que li done ànima i caràcter a la falla. Així, tant les falles multipiramidals com les seues cosines germanes, les piramidals intensament hormonades i musculades amb una proliferació de formes, es convertixen, paradoxalment, en una acumulació d’artefactes que passa desapercebuda més enllà d’una impressió visual immediata i superficial. Esta invisibilitat prové d’una “sobrecàrrega estètica” davant la qual l’espectador es veu superat per una autèntica demostració de l’aversió al buit i l’addició a la forma sense un contingut ni definit ni combatiu. La falla multipiramidal és bàsicament una falla desfalleritzada, en tant que descafeïnada, però impressionant, encara que eixa impressió siga ben efímera. Utilitzant el símil cinematogràfic, la falla multipiramidal, recorda a una enorme i sofisticada superproducció amb tota mena d’efectes especials, recursos tècnics i gran durada, però que embafa i atordix als espectadors sense que estos traguen res en clar de la pel·lícula, que obliden en poques hores. Per això són falles invisibles, innòcues i no memorables. Però guanyen premis, omplin les xarxes socials i prestigien a artistes, comissions i jurats dins les peculiars regles artístiques del món faller.
En el cas de les falles infantils s’ha produït l’emergència, consolidació i domini de la falla imant, en la mesura que l’antiga estructura clàssica de les falles infantils, que s’acostaven a la falla piramidal o bé tenien una composició on el buit convivia harmoniosament amb la forma, s’han transformat en cadafals atapeïts de formes i ninots sense una estructura clara, una mena de cub o bola en què múltiples figures i escenes semblen ser atretes cap al centre (com en l’atracció d’un imant), creant una acumulació desbordant. La tendència cap a les falles imant, que copen els premis de les principals seccions, és un fenomen que s’ha desenvolupat com a resposta a les limitacions d’espai i mides, però com el cas de les falles grans té molt a vore amb els rendiments del modelatge en suro blanc i l’aplicació de les noves tecnologies digitals. Com a resultat s’obtenen falles en les quals pràcticament resulta difícil esbrinar una composició, ja que desapareix el buit per la proliferació bigarrada de formes que omplin cada centímetre disponible.
A primera vista, estes falles poden semblar caòtiques, una explosió de colors, formes i personatges que competixen per l’atenció del públic. A mida que es recorren les escenes, es pot arribar a percebre una sensació d’horror vacui, com si no hi haguera un sol racó sense decorar. No obstant això, esta tendència no es limita només a les falles infantils, ja que en els últims anys este enfocament també s’ha infiltrat en les falles més grans (algunes semblen falles infantils enormes), on la competència per ser la més grandiosa, la més detallada i la més espectacular ha portat a una acumulació tal d’elements que pot fer que la composició general siga difícil de distingir. Per això diem que es produïx l’hegemonia de les falles invisibles, una autèntica paradoxa, perquè de tan visibles com volen ser, degut a la superposició dels múltiples elements que les conformen, s’impedix tant la seua visibilitat com la seua perdurabilitat en la memòria de l’art faller. Per contra, la visibilitat i l’impacte en el record són més fàcils de trobar en un tipus de falla actual més modest, senzill i compromés, on la forma i l’espai, fins i tot el buit, es combinen creativament, com és el cas de les falles experimentals i innovadores, o de propostes com la Falla Silvestre, la Falla Immaterial i les falles populars (cas de les grans), o les escolars (cas de les infantils). Cal afegir que la professionalitat, qualitat artística i coneixement tècnic dels artistes fallers estan fora de tot dubte, però el fet que s’hagen d’adaptar als gustos de la seua clientela, alhora molt condicionada per les concepcions estètiques dominants en els cercles de poder faller, fa que el seu gran potencial creatiu no estiga plenament aprofitat. Mentrestant, la falla contemporània que marca la tendència és multipiramidal, en el cas dels cadafals grans, o una falla imant, en el cas de les infantils. Tot un reflex d’una festa enlluernada pel gegantisme, la desproporció i l’absència de sostenibilitat.
