I si el món sencer amb totes les seues coses, amb totes les seues ànimes, hi cabera en un sol bus d’un roig flamant, un bus d’aquells articulat, gros, llarguíssim, àgil i poderós com un drac xinès d’Any nou? I si tot l’univers fos simplement una línia de bus que fendira la ciutat d’est a oest sobre un immens mapamundi imaginari? I, encara, i si el bus fora capaç d’enlairar-se sobre les teulades de la ciutat desplegant unes enormes ales de plata? Vull dir, capaç de volar sobre una profusió de barris i districtes amb noms misteriosos i bonics com barri dels Cireres de topazi, de les Múnies roges, districte de la Gran lluna trista de coure…
Tot podria ser. Fins i tot, podria ser que un dia qualsevol, l’H16, que agafe sovint per anar al treball, es convertira en un drac alat i se m’enduguera a mi i tots els meus atònits companys de viatge al bell mig d’una constel·lació perduda.
De moment, però, l’H16 només és el vehicle modern d’una línia regular que va des de més o menys el Parc de les Dones de Negre fins l’el·líptica Plaça del Nou, just en la frontera des d’on endinsar-se en el territori de la Barcelona de les fàbriques vives, la bel·licosa, inhòspita Zona Franca.
Val a dir que a la mateixa hora sempre sol pujar al bus la mateixa gent. Cadascú de nosaltres, sense dubte, representa un aspecte de la complexa varietat humana, és alhora una peça singular del trencaclosques social en què estem atrapats. Hi ha el trist, l’alegre, el maleducat, el ric, el riquet només, el pobre, el més pobre encara, el pobríssim de misericòrdia, el que es fa l’estret, la dona ardent, el vell, el jove, la jove, la joveníssima, els xiquets, el funcionari, el professor i la professora, el policia municipal que està de baixa, el militant de partit, l’apolític, l’idiota, el prim, el gros, l’esvelta, l’alta, el baixet, el nan, el blanc, el negre, el groc, la dels cabells tintats de blau, el calb, la senyora amb perruca, el llest, l’ignorant, el savi, l’atleta, el que està a punt de morir-se i no ho sap, el que ja està mort i viatja amb la mirada perduda i amb les mans rígides entre les cames…
Cadascú ve d’un lloc i va cap a un altre i fet i fotut espera arribar no se sap ben bé on perquè la vida és això, un viatge fet a cegues que sempre acaba igual encara que vulguem ignorar-ho. El cas és que si les cançons de Calamaro, de Pau Vallvé, Brunori Sas, Rita Payés o Toquinho no em tenen massa absort, passe el temps del trajecte radiografiant al personal. Sovint passades les nou del matí i abans de tocar les deu, puja un senyor d’uns setanta anys que sempre va vestit igual: camisa de quadres marrons, parca beis, pantalons de tergal caqui, mocassins passats de moda… Normalment, llig el 20minutos i seu al costat dret en el seient de la finestra. De vegades, però, fa tot el trajecte, des d’on ve fins a Plaça de Catalunya, plantat davant de la porta del mig del bus. Llueix un bigot i una llarga cabellera blanca, d’apòstol. Cap gros. Rostre ovalat. Pell fosca. Podria ser el personatge d’una pel·lícula mexicana dels anys cinquanta, d’un llaurador d’Emiliano Zapata. Però també podria eixir en alguna novel·la de Gabriel Garcia Màrquez en el paper de fill bastard d’un “don” amb quinta i cafetars des del llindar amb la selva fins al mar.
L’home no parla amb ningú. Ni mira a ningú. Els seus ulls són com pedretes. Podria ser que es pensarà que transita dins d’un somni. El seu cos put a suor, a pixum… És una olor forta que empudega tot el vehicle. Quan arribem a Catalunya amb Passeig de Gràcia, baixa i camina cap al centre de la plaça. Me l’imagine obrint-se pas entre una bandada de coloms i adreçant-se hieràtic a la deessa de Josep Clarà per parlar-li d’amor concuspicent, humit, sense concessions a la moral. Amor de fill bort o de llaurador del desert.
Aquell home sempre em deixa un punt perplex. Provoca que em pregunte sobre l’estranya existència en solitud. També, com no podria ser d’altra manera, sobre les normes d’higiene en el transport públic. Sense acritud. I, més, que em pregunte sobre el transport públic i les seues possibilitats com a material productor de miratges.
Els autobusos públics haurien de ser només per a la gent solitària. En pujar, unes bellíssimes hostesses txeques i uns hostes de la tribu dels nuba amb uniforme de la companyia Air New Zealand haurien de rebre els passatgers amb bombons de xocolata belga i una copa de xampany, Pol Roger Cuvée Sir Winston Churchill 2015. Una vegada acomodats, les hostesses passarien amb un carretó carregat de llibres. Els conductors, abillats de rigorós uniforme de la guàrdia presidencial de la Índia, farien sonar una campaneta d’or en cada parada: ning-ning, Passeig Lluís Companys-Arc de Triomf, ning-ning, Trafalgar-Bruc, ning-ning… Durant el trajecte, sonarien peces de Bach, Mozart, Schubert…i a la televisió es podrien veure pel·lícules de Scorsese, Kurosawa, Sorrentino… Bon voyage, bon voyage, ning-ning, ning-ning…
Qualsevol que com jo agafe sovint l’H16 sap que això són coses que estarien bé que passaren, que ens convindrien. Qualsevol que no siga cec sap que els autobusos són per a la gent solitària.
