Capitalisme i Estat: un binomi indissoluble
El capitalisme no és un aliat del planeta, la biodiversitat ni de la humanitat. És un sistema de predació, un monstre que s’alimenta de la natura, les persones i els recursos per reproduir-se. L’Estat, lluny de ser una institució neutral o una instància de protecció social, és el seu còmplice necessari. Des de fa tres segles, estos dos elements han format un binomi indissoluble, com dos rodes d’un engranatge que es retroalimenten i es necessiten mútuament per moure el vehicle de l’explotació i la dominació. El capital necessita l’Estat per a controlar, reprimir i expandir el seu poder; l’Estat depén del capital per mantenir-se estable i legitimitat.
L’Estat no és un àrbitre imparcial, sinó un agent activament implicat en la perpetuació del sistema capitalista. Les lleis, les institucions, les administracions, els governs, els mitjans de comunicació, els exèrcits i les forces de seguretat no són equidistant ni innocents; són instruments de domini i control, dissenyats per garantir que els interessos del capital prevalguen per sobre de qualsevol altre. La prova d’açò és que fins i tots els governs més ultraliberals mai prescindeixen d’estos instruments de l’Estat, sinó que els reforcen per a protegir els interessos del capital.
L’aliança entre Estat i capital no és casual ni accidental, sinó que forma part de la lògica interna d’un sistema que només pot funcionar mitjançant la coerció, l’extorsió i la despossessió. Encara que ho intente dissimular rere multitud de vels legitimadors, propaganda i consumisme, el rostre horrible del capital sempre acaba mostrant-se quan se li acumulen les dificultats que ell mateix va creant, producte de la seua contínua fugida endavant. El capital és covard per definició i mai se’n fa càrrec de la destrucció que genera. El seu desig alquímic és continuar generant diners a partir de diners, mentre l’Estat li proporciona les eines necessàries per fer-ho possible, amb la condició que una part d’estos diners continue alimentant-lo. Eixe és el sòlid contracte que establixen les elits del capital i les elits estatals, finalment articulades en una sola elit dominant, que es manifesta localment de moltes maneres.
L’Estat del Benestar: una estratègia de contenció, no una conquesta plena
El model d’Estat del Benestar va ser presentat com una gran victòria per les classes treballadores del Nord global. Però esta heroica visió es construïx en gran mesura sobre una ficció. L’Estat del Benestar no va ser una conquesta definitiva sobre el poder, obligant-lo a millorar les condicions de vida de les masses proletàries d’Occident, sinó una tàctica calculada de contenció per part del capital per cedir terreny provisionalment a canvi evitar la revolució. Després del fracàs de la via feixista de recuperació de la taxa de benefici del capital, que va costar una catastròfica Segona Mundial Mundial, calia explorar una via suau de concessions per eixir del forat, però no per a garantir el benestar de tots, sinó per a sotmetre els potencials subjectes revolucionaris a un sistema més «amable», que els mantinguera dins del seu cercle de control. Açò no resta valor a la resistència i capacitat de lluita de la classe treballadora occidental, però sí que la situa dins d’unes coordenades sistèmiques d’autoprotecció estratègica del capital. La fórmula era clara: Estat del Benestar a canvi del benestar per a l’Estat del capital.
Este sistema va ser dissenyat per suavitzar les tensions socials, oferint-li a les classes treballadores uns certs avantatges que les desconnectaren temporalment de les seues pulsions revolucionàries, però sense que eixes concessions suposaren un canvi real en les estructures de poder. El Maig francés ja es va rebel·lar front a esta realitat. A més, estos drets i garanties eren sempre temporals, fonamentats en l’explotació desigual del sud global, de les dones, de les minories i de la natura. El benestar consumista de les masses va ser, en realitat, una aparença, una cortina de fum per a mantenir intactes les relacions de poder que permeten el capitalisme. Fora d’Occident ni un bri de benestar, sol un malestar permanent per a sustentar materialment la «prosperitat» de les poblacions del centre del sistema, enlluernades pel miratge de ser «classes mitjanes».
Amb l’arribada del neoliberalisme, el capitalisme va mostrar de nou la seua cara més cruel. Queia de nou la taxa de benefici, començaven els problemes energètics i ecològics. Aleshores l’Estat del Benestar va ser vist com una càrrega, i les estructures de protecció social es van començar a desmantellar. Però el que va arribar després no va ser un món millor, sinó un règim de necroliberalisme, on l’exclusió, el control i, fins i tot, l’extermini de les poblacions sobrants són la norma. Sota este nou ordre, les vides que no poden ser absorbides pel sistema productiu es convertixen en obsoletes, innecessàries. El capital no vol persones que no generen benefici; les descarta com es descarta una peça que ja no servix en una màquina. Amb el necroliberalisme, quan els pobres no poden ser explotats, es veuen condemnat a la marginació, a la precarietat, i, en molts casos, a la desaparició física, a través de les polítiques de deshumanització i extermini silenciós. Com recentment ha escrit el filòsof Jorge Riechmann, «quin missatge llança la complicitat occidental amb l’evident i criminal negació del principi d’igualtat entre éssers humans al segle XXI que s’observa allà? Sens dubte, un missatge i un avís sobre com la part privilegiada d’este món pretén “solucionar” el carreró sense eixida al qual ens ha conduït el sistema capitalista. És a dir: la “solució” de mantindre illes de llibertat i dret estrictament protegides per exèrcits i armades per a, diguem, el 20% de la població mundial, i excloure, recloure i, si és necessari, exterminar la resta en zones, humanament i ambientalment, desolades».
Les vides resulten prescindibles quan no es poden convertir en benefici. I, mentre el capital reconeix la vida només com a matèria primera per a la seua acumulació, l’Estat s’encarrega de reprimir, controlar i neutralitzar qualsevol forma de resistència. L’acumulació de riquesa per uns pocs no es pot permetre que es veja pertorbada per les veus dissidents, per les accions rebels. La repressió és l’ombra del capitalisme, sempre present, i l’Estat, d’una manera o altra, sempre l’acaba executant.
La confiança en el sector públic: una aposta limitada
Algunes veus d’esquerra continuen creient que el reforçament del sector públic pot ser la clau per a equilibrar les desigualtats i crear una societat més justa. Es miren encara en l’espill dubtós dels anys d’abundància i benestar. Però esta confiança ha de ser posada en quarantena. El sector públic, en el marc de l’Estat capitalista, no és més que una forma d’adormir les masses i evitar que es qüestionen les arrels del sistema. Hi ha sanitat pública, ensenyament públic, serveis públics, d’acord, i permeten drets, oportunitats i prestacions que són quasi quimèriques en la resta del món, però es tracta de concessions fins a nova ordre, sols vàlides dins la ciutadella blanca occidental, i per a mantindre-les es necessita externalitzar els costos, residus i draps bruts a eixe desolat i immens extramurs del món, reiteradament saquejat i empobrit per Occident. Per no parlar de com, tal com assenyalà en el seu moment Foucault, els sectors públics estatals, fins i tot els de les democràcies homologades, també executen polítiques de vigilància, control, adoctrinament i disciplinament de la ciutadania per a fer-la compatible amb les necessitats estructurals del capital. En realitat l’oposició real no és tant privat/públic, sinò privat-públic/comunal.
Esta creença en el sector públic menysté les potencialitats de l’autogestió democràtica comunal i ignora una veritat bàsica: a la mínima oportunitat, l’Estat capitalista es desfà d’aquelles prestacions que no li siguen útils, o les reduïx a la mínima expressió. Les «conquestes» socials no són permanents; sempre estan sotmeses a les implacables lleis de l’oferta i la demanda, a les fluctuacions del capital. Així, qualsevol mesura que depenga d’un sistema que garantesca l’interés privat, especialment el de les oligarquies, en última instància serà efímera i fràgil. Només cal vore les derives ultraliberals de la nova extrema dreta i les seues pulsions genocides i exterministes.
Cal tornar a recordar-ho: capitalisme i Estat formen un binomi indissoluble, i ambdós han caminat de la mà desde de l’àmbit local al global. Separar-los és tan ingenu com pensar que el foc pot existir sense calor. Les revolucions suposadament socialistes que van intentar apropiar-se de l’Estat i utilitzar-lo per transformar-lo en un agent d’alliberament van acabar convertint-se en terribles règims totalitaris que van trair els ideals revolucionaris i perseguint als que els defensaven. El que moltes vegades es va anomenar socialisme o comunisme, en realitat, va ser una forma de capitalisme d’Estat, on el poder econòmic va ser concentrat en mans d’una nova classe dirigent, propietària de l’Estat-Partit, sense que les relacions de producció o les condicions d’explotació canviaren substancialment. Així, allò que es presentava com a «revolució» acabava reproduint el mateix sistema que es volia destruir. L’Estat, fins i tot quan es presenta com a revolucionari, seguix essent un instrument de dominació dels pobles, les dones, les minories i la natura. I això passa perquè el capitalisme sempre és un capitalisme d’Estat, ja es fonamente en el terror organitzat pel capital (Estat feixista), la ficció del lliure mercat (Estat liberal o neoliberal), la il·lusió socialdemòcrata (Estat del Benestar) o el totalitarisme de partit únic «comunista» (Estat de socialisme real).
El capitalisme necessita l’Estat per a funcionar, i l’Estat no pot existir sense el capital. La seua relació és indissoluble, com el vent i la tempesta, com la llum i l’ombra. Intentar transformar l’Estat en una eina d’emancipació és, paradoxalment, reforçar-lo i entrebancar l’alliberament que es busca. Pretendre prendre el poder de l’Estat implica dues conseqüències possibles: ser devorat per ell o convertir-se en ell.
Cap a una veritable emancipació
El camí cap a una veritable emancipació no implica reformar l’Estat, sinó transcendir-lo. Necessitem construir una societat basada en l’autogestió, la solidaritat i l’equitat. La navegació pel col·lapse global que ha causat el binomi capital-Estat precisa la creació de xarxes de suport mutu, de comunitats horitzontals, de limitat abast territorial, on les persones es relacionen directament entre elles, sense la mediació d’un poder centralitzat.
El confederalisme democràtic oferix una via per construir una organització social que connecte administracions autònomes deslligades del vell referent de l’Estat-nació amb principis d’igualtat, cooperació, construcció de bens comunals i bioregions. Les bioregions són el nostre territori real, no el de les fronteres arbitràries imposades pels estats i les construccions nacionals, sinó els ecosistemes que compartim i que hem de respectar. Esta nova forma d’organització necessita l’aposta per una democràcia participativa, que permeta a cada persona influir directament en les decisions que afecten les seues vides, i promoure el comunalisme, on el poder és distribuït entre tots i no concentrat en mans d’uns pocs. La solidaritat i el suport mutu harien de ser la base de les nostres relacions, perquè només mitjançant l’ajuda mútua podrem construir una societat realment lliure i justa.
Esta és l’alternativa que, tot i les incerteses i dificultats, almenys ofereix un camí cap a una veritable emancipació, capaç de construir una societat on les vides importen més que els beneficis i la propietat, i on la terra i les persones es valoren pel que són, no com a mercaderies. Un món on ni el capital ni l’Estat tinguen cabuda, on la llibertat, la igualtat, la solidaritat i la simbiosi amb la natura siguen els veritables pilars de la nostra convivència. No es tracta d’assolir una utopia, sinó d’eixir urgentment d’una distopia que ja fa massa segles que dura. Ja sabem que conformar-se i no intentar transitar per este camí significa més explotació, barbàrie, guerra, destrucció de la natura i, fins i tot, una possible extinció com a espècie. Tanmateix, costa molt reconéixer una veritat tan incòmoda. Tant, que el més probable és que continuem negant-la, permetent que l’abisme de la «normalitat» enfonse del tot una civilització que roda inconscient per la pendent del col·lapse ecosocial.
