L’esquerra pal·liativa

Estem entrant cada vegada més en un temps de col·lapse ecosocial de la civilització termoindustrial contemporània i l’esquerra sembla no enterar-se ni voler-se enterar. En este punt desplega, conscientment o inconscientment, un negacionisme suau, consistent en seguir creient que tot tornarà a la normalitat, o que les noves tecnologies ens salvaran, o adduint que no és per a tant ni cal ser «alarmista» perquè això desmobilitza i desvia l’atenció dels problemes de cada dia. Des d’este punt de vista, el fet prioritari seria anar bastint reformes i avanços progressius dins les coordenades de la societat de mercat capitalista, incrementant els nivells de benestar i lluitant contra les amenaces de regressió conservadora o neofeixista.

Però ocorre que és tot just al revés, que negar el problema major, el d’un col·lapse ecosocial que inclou el caos climàtic, el descens energètic, la destrucció de la biodiversitat, una desigualtat social brutal i el poder desfermat i ecocida d’un capitalisme lliurat al negoci del seu propi enfonsament, és el que du a la impotència i la desmobilització. Exactament, el que volen les elits que s’aferren a la reproducció del sistema i als immensos beneficis que este els proporciona. I en este context l’esquerra no només decep sinó que col·labora en accelerar el camí cap a l’abisme. No és possible tornar a la «normalitat» quan estem ja plenament en un temps d’excepcionalitat.

Per això podem parlar de les limitacions, renúncies, concessions i derrotes d’una esquerra pal·liativa. Perquè en un sentit genèric, pal·liatiu fa referència a qualsevol cosa que servix per a mitigar o reduir els efectes d’algun malestar o problema, siga físic, emocional o social. Una esquerra pal·liativa en termes de política és aquella que se centra a abordar les necessitats immediates i a curt termini de les persones o col·lectius en situació de vulnerabilitat o dificultat, objectiu necessari, però que no prioritza aconseguir canvis estructurals a llarg termini per millorar les condicions de vida de tota la població.

És cert que una esquerra pal·liativa pot prioritzar polítiques destinades a proporcionar assistència immediata a aquells que pateixen les conseqüències de les desigualtats socials, com ara programes d’ajuda alimentària, habitatge assequible, atenció sanitària accessible i serveis d’educació. Però este enfocament, en gran manera assumit per la cosmovisió socialdemòcrata en decadència, que pot proporcionar un alleujament immediat, no pot resoldre els problemes de manera definitiva ni abordar les seues causes subjacents.

Des del nostre punt de vista, una esquerra pal·liativa és aquella que solament opera dins del sistema capitalista sense qüestionar la seua estructura, vigència i continuïtat. Esta esquerra busca únicament mitigar, limitar i suavitzar els efectes més perniciosos i destructius del capitalisme, però sense qüestionar-lo en profunditat. Això, evidentment, restringix en gran manera la capacitat de transformació de l’esquerra, arribant al punt de representar una renúncia a la seua capacitat de transformació radical de la realitat. D’altra banda, en lloc d’abordar obertament el col·lapse civilitzacional en curs, l’esquerra pal·liativa concentra les seues energies en una sèrie de causes que, individualment, poden ser molt respectables, com les qüestions culturals, socials, de gènere o ecològiques. No obstant això, si estes accions es realitzen de manera descoordinada i sense referir-se a una lògica profunda de qüestionament del sistema capitalista per a la seua superació, sent este el principal responsable dels enormes problemes que ens estan portant al col·lapse ecosocial i que ja es manifesten obertament en tots els àmbits de la vida social, la impotència és el principal resultat.

Si no es transforma emancipatòriament la realitat en profunditat, i no sembla que això siga un punt essencial per a l’esquerra realment existent, evidentment l’esquerra pal·liativa es convertix en una esquerra pobra, és una esquerra de poca ambició, és una esquerra que representa, en certa manera, el sistema de la forma més suau possible, que intenta frenar els seues pitjors cares, els seus excessos, però que no soluciona els problemes de fons. Aleshores tenim una esquerra sistèmica de dretes, mentre el centre polític es torna un forat negre per on es colen les dretes extremes i extremes dretes, dibuixant un camp minat per a qualsevol aspiració esquerrana «sensata» i «responsable».

L’esquerra pal·liativa, que encara fa seua la bandera del progressisme quan el concepte de progrés està tan qüestionat per a servir a les aspiracions d’un sistema extractivista i depredador, es veu arraconada en una sèrie de funcions purament assistencials, dedicada a limitar danys, a acceptar el mal menor, a estar a la defensiva, a intentar que les coses no vagen a pitjor, a frenar l’extrema dreta, a mitigar, en suma, els pitjors excessos del sistema. Però en centrar-se només a pal·liar i no en transformar, això no ajuda a fer que el sistema puga ser superat, al contrari, el sistema guanya en legitimació en tenir dins de si un braç esquerre que dona l’aparença de democràcia i de pluralitat.

Una esquerra pal·liativa opera dins del sistema capitalista sense desafiar la seua estructura fonamental ni aconseguir plantejar una alternativa a la deriva ecocida a la que du el col·lapse ecosocial. D’esta manera, l’esquerra pal·liativa pot convertir-se en una barrera per a la veritable transformació social, ja que fa que els canvis estructurals siguen menys probables. En lloc de desafiar les bases del sistema, opta per un simulacre ritualitzat del seu qüestionament, mantenint la seua existència i ignorant els problemes subjacents. Actuant així, dificulta, quan no impedeix, una veritable transició cap a una societat veritablement justa i ecològica, a través del decreixement i la via de la simplicitat. Una transició absolutament imprescindible, donada la urgència dels problemes vinculats al col·lapse ecosocial, que cal enfrontar sense més excuses ni autoenganys.