El meu amic Manel Joan Arinyó m’acaba d’enviar el que, segurament, serà el seu proper nou llibre: Epitafi, llarg, d’un polític desnonat. Són les seues memòries polítiques que van des que va decidir afiliar-se al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), quan el cadàver de Franco era encara calent, fins que el desnonaren, en les darreres eleccions municipals. No us puc dir si està bé o no el llibre, perquè no l’he llegit tot encara, però, per damunt damunt, he vist alguna anècdota sucosa dels polítics i personatges importants que hi apareixen, com ara Josep Guia, Josep Lluís Blasco, Alfons Cucó, Toni Furió, Puigdemont, Rita Barberà, Joan Baldoví, Ximo Bosch…. Ja veureu com ho conta en la seua pròxima entrevista en La Veu dels Llibres. No està bé que ho diga jo, però no té desaprofitament, l’entrevista. «Als pobles no es vota els partits, sinó les persones. Ens vam presentar sis candidatures i jo vaig quedar l’últim, el sisé. Mai més no em presentaré a les eleccions locals. Ara estic escrivint les meues memòries en el món de la política. No es diran memòries, sinó Epitafi llarg d’un polític desnonat».
Us conte aquesta història perquè amb les darreres batalletes de Sumar, Podemos i, de rebot, de Compromís, veig la història d’Arinyó com una metàfora de la història de l’esquerra de l’esquerra de sempre: de trencament en trencament fins a la derrota final. És la història de batalletes, escissions, canvis de noms del partit… I torna a guanyar la dreta i les formacions de l’esquerra del PSOE es fan fum o es queden en calçotets. Veure fer-se fum Podemos, una organització que va estar a punt de tocar el cel, no pot alegrar a ningú que siga un poquet d’esquerres. Sí, ja sé que hi ha gent que només mira el seu propi melic, el seu partit, i se n’alegra, però són excepcions que sempre cal tindre-les en compte. I és trist, perquè és una història que ve de molt lluny i que, els que tenim uns quants anys, hem viscut alguna vegada en la clandestinitat i, fins i tot, ja en la legalitat democràtica. Quan Iñigo Errrejón i Pablo Iglesias trencaren palletes, es va veure vindre tota aquesta debacle. Hi havia diferències ideològiques. Des del meu modest punt de vista Errejón és ideològicament populista —no cal entendre-ho en sentit pejoratiu, sinó com una ideologia nova que privilegia l’interés general de la gent per damunt de totes les coses— i Iglésias és un bolxevic clàssic, de manual —tampoc no ho dic en cap sentit despectiu. Ho dic amb el mateix amor o simpatia que li ho diu Errejón en els agraïments de la seua tesi doctoral, si no recorde malament. Això no vol dir que no s’hagueren pogut entendre, que, en un principi, ho van saber compaginar tot molt bé. Però no han pogut evitar la guerra d’egos i de capelletes que tan mala fama tenen. I encara ens preguntem ¿com han pogut tirar al fem aquella força que va eixir del 15M i que va acollonir el PSOE? Com si volgueren tornar a l’època en què tots volien representar la verdadera esquerra que volia derrotar el PCE, en la clandestinitat, i que, ara, vol derrotar el PSOE. Derrotar-lo o acompanyar-lo perquè no se’n vagen encara més a la dreta. No tenen en compte que, quan tots ja han renunciat a assaltar el Palau d’Hivern, són tots ja socialdemòcrates i només tenen diferències mínimes que normalment van relacionades amb la quantitat de «poder» que puguen aconseguir. Mireu que ha fet Alexis Tsipras a Grècia. ¿On queda la força de Síriza, la coalició de l’esquerra radical? Per a fer el mateix que qualsevol partit socialdemòcrata no feia falta tanta unió de partits i…
Els amics estimats de Compromís haurien de fugir d’aquestes batalletes i d’aquesta pulsió suïcida que sempre ha tingut l’esquerra de l’esquerra espanyola i no tan espanyola. Compromís té una raó d’existir molt diferent als altres partits que es disputen l’espai: es diu valencianisme o sobiranisme. Un paper que, a hores d’ara, encara els diferencia de la resta i que hauria de ser molt més visible en l’actual història que tenen entre mans.
